Quan el turisme va començar a reescriure Tarragona
Què et ve al cap quan penses en Tarragona? Possiblement ruïnes romanes, castells humans i un balcó amb vistes al mar que tots hem immortalitzat al mòbil. Però darrere d’aquesta postal hi ha un relat menys evident, que va començar molt abans dels apartaments de Salou i dels vols low cost.
Perquè Tarragona no sempre ha estat la ciutat turística que coneixem. Durant dècades, el Turisme no només va portar sol i paelles a peu de platja: també va ser un instrument de poder, un mecanisme de control i una excusa per reinventar la identitat de tota una comunitat.
De viatgers a turistes
Al segle XIX encara no existien els turistes tal com els entenem avui. Hi havia viatgers: senyors amb barret i llibreta que descrivien Tarragona com un lloc brut, endarrerit i pintoresc. En els seus llibres, la Ciutat apareixia com un decorat exòtic, amb gent que feia de figurant involuntari en una funció que ells mateixos relataven.
Aquesta mirada externa, paternalista i fins i tot ridiculitzant, va impactar a les elits locals. I és aquí on comença el joc: la necessitat de mostrar una ciutat moderna i civilitzada, capaç de competir amb altres destinacions europees.
Higienitzar la ciutat, netejar la imatge
El Turisme es va convertir en una coartada per “netejar” la ciutat. No només en el sentit literal, amb projectes urbanístics vinculats al moviment higienista, sinó també en l’àmbit cultural i social. Es tractava d’esborrar allò considerat “bàrbar” o massa "de poble", i substituir-ho per pràctiques més presentables.
Un exemple? Les fogueres de Sant Joan. Allò que es veia com una festa sorollosa i caòtica havia de transformar-se en una celebració “artística”, amb falles importades de València. Tot plegat, amb l’objectiu d’atraure visitants i projectar una imatge més refinada.
Els esforços per construir una nova identitat
A principis del segle XX, Tarragona ja s’organitzava per vendre’s millor. El 1910 es va crear el Sindicat d’Iniciativa i Turisme i el 1921 la ciutat va acollir el segon Congrés de Turisme de Catalunya. Era l’hora de posar ordre, de crear fullets, cartells i sobretot de decidir quina versió de Tarragona s’havia d’explicar al món.
Però aquesta operació no era neutra. El debat al voltant del Monument dels Despullats, amb figures nues al bell mig de la Ciutat, és una mostra clara del conflicte. Per alguns, era un símbol de modernitat i progrés. Per altres, una provocació obscena que espantaria els visitants. Qui guanya? Depèn del moment. El que queda clar és que el turisme començava a dictar la identitat urbana.
Quan Miss Tarragona volia ser París
Durant la II República, les estratègies de modernització van arribar fins a l’escenari d’un certamen de bellesa. El concurs de Miss Tarragona 1934 volia projectar una imatge de dona moderna: independent, amb estudis i vestida a la moda de París. El problema? Massa moderna per al gust de tothom. El títol de Miss Catalunya se’l va endur Girona, amb una representant més tradicional. Miss Tarragona va quedar penalitzada per “passar-se de frenada”!
Aquest episodi, més enllà de l’anècdota, mostra com el gènere es va convertir en eina de propaganda turística, en un intent d’encaixar la Ciutat dins del relat cosmopolita europeu.
El franquisme i el somni de sol i platja
Als anys seixanta, Tarragona i tota la Costa Daurada entren de ple al “milagro económico español”. Hotels com l’Imperial Tarraco, la Universitat Laboral o la Ciutat Residencial són només algunes de les infraestructures que acompanyen la campanya oficial: “Spain is different”.
La dictadura combinava repressió amb una imatge idíl·lica de paradís mediterrani. El turisme era un maquillatge perfecte: bikinis, tríptics de platges i fotografies en color per amagar la manca de llibertats. Tarragona, com tantes altres ciutats costaneres, es va convertir en un laboratori del turisme de masses.
El turisme com a mecanisme de control
Segons els historiadors, el turisme no només ha estat motor econòmic, sinó també un instrument polític. En èpoques de tensió, servia per desactivar protestes i canalitzar la societat cap a un objectiu comú: “això és el que ens dóna de menjar, no ho podem malmetre”. Una idea que, d’alguna manera, encara ressona avui.
Una identitat en disputa
Més d’un segle després, queda clar que Tarragona no s’ha definit només per les seves pedres romanes ni pel Balcó del Mediterrani. La Ciutat s’ha anat construint, i sovint reconstruint, en funció de la mirada dels altres. La identitat local ha estat un camp de batalla entre el que volen mostrar les elits, el que reclamen els visitants i el que realment viu la població.
I potser és aquí on rau la clau: si volem entendre el turisme tarragoní, avui, hem de mirar enrere i reconèixer com ens ha transformat. No només en els carrers i les platges, sinó també en la manera com ens expliquem i ens projectem com a Ciutat.
