El poble "nuclear" que vol renéixer com a destí turístic
Hi ha pobles que semblen trets d’una pel·li de Berlanga i d’altres que directament podrien ser un decorat de Netflix. El de Hifrensa, a Vandellòs, va néixer entre cúpules i radiacions, però avui s'hi respira un altre aire. El que no està clar és cap on anirà.
El que sí sabem és que ja fa cinquanta anys que existeix i que, tot i la seva història "atòmica", ara es troba immers en una reforma lenta, cara i molt fotogènica. Però el que realment hi passa entre bastidors és més interessant del que sembla.
En un racó de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant hi ha un poble que no surt als mapes de turisme de masses. Ni càmpings amb karaoke a la piscina, ni festes de l’escuma. No. Aquí tenim el Poblat Hifrensa, l’última colònia industrial de Catalunya, projectada l'any 1969 i parida als anys setanta per acollir els treballadors de la central nuclear de Vandellòs. Sí, un poble "nuclear", literalment. Es tracta d'un complex edificat en una parcel·la rural de 25 hectàrees, entre la línia fèrria de Barcelona-Tortosa i la primera línia de costa.
Durant dècades, aquest conjunt residencial va quedar a mig fer, mig oblidat i mig pintoresc, amb aquella aura de lloc prohibit que atrau tant als friquis de la Història com als exploradors urbans. Però ara, amb una injecció de més d’1,3 milions d’euros del fons Next Generation, ha començat a recuperar la seva cara original. O com a mínim això diuen els arquitectes i els operaris que es barallen amb les cúpules i les rajoles fetes a mida.
Les cúpules amb vida pròpia
El que més crida l’atenció del conjunt són les cúpules piramidals de l’Escola Àster. No són de Gaudí ni de Calatrava, però tampoc es queden curtes en extravagància. Amb els anys, les havien pintat i repintat per tapar filtracions, fins a convertir-les en un Frankenstein arquitectònic. Ara, s’estan despullant i tornant a recobrir amb rajoles noves, fabricades expressament per imitar les originals. Poca broma: hi ha qui encarrega sabates a mida i qui encarrega rajoles.
A més, el centre educatiu es convertirà en un petit museu: el Petit Museu Escola Àster Antoni Bonet, en honor a l’arquitecte racionalista que va firmar tot el complex. De fet, actualment ja es pot visitar i s'hi fan visites guiades. És una manera fina de dir que les aules tornen a semblar aules, però sense alumnes cridant ni deures de matemàtiques.
Del gimnàs a l’auditori
Un altre punt calent de les obres és el pavelló esportiu. Allà on abans es jugava a bàsquet o es feien partits de futbol sala amb la llum groguenca de fluorescents, ara es prepara un espai amb normativa antiincendis i capacitat per 700 persones. La rehabilitació també inclou recuperar la ventilació original i arreglar la marqueteria.
Un futur turístic? Ja veurem...
En total, les obres abasten més de 2.000 metres quadrats i, segons els plànols i els discursos oficials, la idea és convertir Hifrensa en un pol de desenvolupament turístic. Dit així sona molt ambiciós, però la realitat és que, de moment, el 30% del projecte està fet i la previsió és acabar el 2026.
Arquitectura avançada... als anys 70
Una de les sorpreses de la rehabilitació és comprovar que molts dels dissenys de Bonet Castellana ja incorporaven idees modernes: ventilació natural, distribució racional dels espais i fins i tot jardins didàctics. De fet, Bonet va ser una de les principals figures del Moviment Modern, membre del GATPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i col·laborador del despatx de Sert i Torres Clavé, a més de treballar amb Le Corbusier. O sigui, coses que avui venem com a innovació sostenible i que ells ja feien fa mig segle, sense powerpoints ni TED Talks.
De patrimoni industrial a destinació moderna
El poblat Hifrensa és avui Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) que amaga històries humanes i arquitectòniques que enganxen. És el record d’una època on la Nuclear era sinònim de futur, i on els pobles s’aixecaven al voltant d’una fàbrica, una mina o, en aquest cas, un reactor.
La pregunta és si en el futur, aquest projecte de turisme industrial, serà capaç de competir amb les platges de la Costa Daurada o amb els castells del Priorat. Potser no cal: potser el seu valor és precisament ser diferent, un ovni urbanístic enmig del territori. I això, en temps de turisme homogeni, ja és molt.
L'alcaldessa, Assumpció Castellví, ha declarat:
“Aquest projecte, a més de tenir un gran valor patrimonial i cultural, contribuirà al desenvolupament turístic i econòmic del municipi i del territori, perquè generarà noves oportunitat d’ocupació i promourà el turismes sostenible i responsable. Es crearà un nou reclam turístic en la zona, que podria atraure a visitants interessats en l’arquitectura, la història, la tecnologia i la cultura de l’energia nuclear."
Un experiment que continua
Si tot va segons el guió, d’aquí a un parell d’anys el conjunt lluirà amb nova cara. Potser encara no serà el destí més buscat a Booking, però sí un punt de visita obligat per a qui vulgui entendre com es va barrejar utopia arquitectònica amb pragmatisme industrial en plena Costa Daurada.
Mentrestant, els operaris segueixen impermeabilitzant, ajustant, pulint i restaurant. Perquè reconstruir el passat també és una manera de fabricar el futur. I l'empresa Hifrensa, amb totes les seves contradiccions, sembla disposada a donar-se una segona oportunitat. Anirem seguint aquest projecte de recuperació del patrimoni industrial de ben a prop.
