El poble pirinenc on Picasso va trobar la seva “segona Barcelona”
Hi ha pobles que semblen trets d’un conte medieval… però amb wifi i museus plens de cubistes. Un d’ells s’amaga a tocar de casa, a menys de tres hores de Tarragona, i encara que sembli increïble, va ser lloc de peregrinació artística abans que existís Ryanair o Vueling.
Entre cireres, fonts que canvien de nacionalitat i un pont que, segons la llegenda, va aixecar el diable en una nit de borratxera (o alguna cosa així, però amb diables pel mig), aquest racó del Vallespir va captivar uns quants genis del segle XX. I sí, Picasso hi va deixar alguna cosa més que bones migdiades i gotets d'absenta al bar del poble.
Si busques una escapada que barregi cultura, natura i un toc de llegenda pirinenca, apunta aquest nom: Ceret. Potser no t’apareix cada dia al feed d’Instagram, però t’asseguro que ja enamorava artistes quan la paraula "influencer" encara significava el rector del poble.
Un museu desproporcionat per a un poble tan petit
Amb menys de 8.000 habitants, Ceret té un Museu d’Art Modern que faria empal·lidir ciutats molt més grans. Allà dins hi ha obres de Picasso, Matisse, Miró, Chagall, Braque... gairebé res. I el millor? Que aquest llegat no va caure del cel: els artistes venien a passar els estius, es trobaven amb bons vins i millors companyies, i acabaven regalant obres com qui deixa un record a l’àvia.
El museu va néixer el 1950 de la mà de Franck Burty Haviland i Pierre Brune. Avui, la col·lecció no para de créixer i s’ha ampliat dues vegades (1993 i 2022). Perquè et facis una idea, només el 15% de les peces es mostren al públic alhora. La resta dorm tranquil·la a les reserves, esperant el seu moment de glòria.
Les cireres més VIP de França
Però Ceret no només viu de cubisme. També és la capital de la cirera. Cada maig es fa una festa amb més de 150 anys d’història que barreja gastronomia, sardanes, castells i concursos tan surrealistes com el de llençar pinyols. La primera collita, en un gest gairebé protocol·lari, va directament al Palau de l’Elisi (palais de l'Élysée, a Paris), perquè el president francès també té dret a postres fresques i potser també perquè en doni la seva benedicció laica.
Llocs que expliquen històries (i algunes bastant rares)
El passeig pel casc antic de Céret és un viatge entre fonts, ponts i portes medievals. La Font dels Nou Raigs, per exemple, es va girar literalment d’esquena a Espanya després del Tractat dels Pirineus, perquè a França ja tenien clar això de marcar territoris amb pedres i animals de pedra. El Pont del Diable, aixecat el 1321, sembla tret d’una peli de Netflix però amb llegenda satànica inclosa.
I si encara et queda aire, puja fins l’església barroca de Sant Pere o entra per les antigues portes de la muralla: la Porta de França, més coqueta, i la Porta d’Espanya (o també dita "Porta dels moros", per la seva orientació i tenint en compte d'on venien les patacades, en aquella època), més austera que un menú del dia sense postres, però que potser conserva millor l'essència de portal medieval del XIV.
Un cafè amb Picasso
Picasso no només va deixar-hi quadres i plats decorats amb toros. També va immortalitzar l’ambient de la vila en obres com La Sardana de la Paix. Avui, la plaça que porta el seu nom acull una font amb figures ballant sardanes al voltant d’una paloma: un missatge de pau amb accent català i regust de vi rosat.
Mercats, aromes i una cuina de viatge
Els dissabtes, el mercat omple els carrers de vins, formatges, embotits i fruita fresca. Aquí l’estratègia de màrqueting és clara: et donen tastets i no pots marxar sense la bossa plena. Entre parada i parada, val la pena fer un cafè al Grand Café, el lloc on els cubistes es posaven al dia, molt abans que existís el WhatsApp.
I si vols un àpat més refinat, a pocs minuts hi trobaràs La Dulcine, un restaurant que barreja sabors francesos amb influències d’arreu. El menú sona a classe magistral: foie gras amb Banyuls, corder català confitat o una trufa de xocolata que sembla més una performance gastronòmica que un postre. Aquí menjar és art, literalment.
Un pont entre Tarragona i el Vallespir
Des de la província de Tarragona, arribar a Ceret és tan fàcil com posar el GPS i enfilar cap al nord. En menys de tres hores, el paisatge et canvia: del Mediterrani a l’ombra del Canigó. Per això molts tarragonins hi fan escapades de cap de setmana, buscant aquella barreja única de França i Catalunya que encara batega al carrer.
Un viatge que et queda a prop
Al final, Céret no és només un poble bonic: és un recordatori que les fronteres són relatives, que la cultura s’escriu en plural i que les millors històries s’amaguen a pocs quilòmetres de casa. Potser no surt cada dia a les notícies, però si hi passes, entendràs per què Picasso i companyia van decidir quedar-s’hi més d’una copa de vi.
Per més informació oficial sobre el museu i activitats locals, pots visitar el web de l’Oficina de Turisme de Céret.
