Per què un poble mig oblidat sedueix fins i tot a genis?
Has passat tantes vegades per la N-340, amb els ulls posats a conquerir ciutats i algun peatge… i aquí et trobes, sense buscar-ho gaire, amb un poble que sembla haver-se quedat atrapadet en el temps. Però no pas per manca d’avantguarda: Horta de Sant Joan té una aura que no espera explicacions.
I si t'ha tocat augmentar la velocitat per arribar abans que tothom… relaxa’t. Aquí hi ha més per descobrir que turistes i McCafès. Una mica d’aire fresc, unes roques emblemàtiques i algú que va aprendre més d’un secret artístic entre aquests carrerons que tu fent cua en sortir del túnel.
Un poble com els d’abans… però no pas avorrit
Horta de Sant Joan és un poble medieval atalat a la comarca de la Terra Alta, plantat sobre un turó de 542 m sobre el nivell del mar —amb una vista que avui encara intimida algunes autopistes— i declarant el seu nucli antic com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Els seus carrers concèntrics, com un laberint fet a grapats, van créixer en espiral al voltant del castell de fa segles.
Les cases de planta baixa amb arcs apuntats, les places que semblen arrancades d’una novel·la medieval i els edificis senyorials en pedra freguen l’escenari d’un film amb pell de roca i calma.
Les pedres que fins i tot van inspirar Picasso
Ah! I la història del noi talentós que venia de Barcelona… Picasso va passar temporades a Horta (1897-98 i 1909) amb el seu amic Manuel Pallarès, aprenent a mirar amb els ulls oblics del cubisme emergent. “Tot el que sé, ho vaig aprendre a Horta”, deia amb una sinceritat que fa mal de bonica.
Va tornar, es va assentar en un hospital de pedra, i va començar a mirar les roques com si fossin músics esperant la batuta. Ara aquell hospital és el Centre Picasso, amb més de 200 obres i reproduccions que et parlen de la part artística que Horta li va donar.
Un entorn que escau per respirar i pensar
Entremig del Parc Natural dels Ports, Horta ocupa més de 5,000 hectàrees d’una natura que no sap posar-se de moda. Hi ha senderisme, un Ecomuseu, una muntanya (Santa Bàrbara, a 751 m per sobre del nivell del mar) que sembla feta a mida per a caminar descalç si t’atreveixes, i les famoses Roques de Benet, unes formes calcàries que semblen insults visuals de tan fotogèniques.
D’entre tots els caminets, destaca la Greenway, l’antiga via fèrria convertida en camí per a vianants i bicis—una escapada pausada amb vistes i silenci dignes de post al perfil i Insta sense tancar cafeteries.
Peces dolces, vins blancs i festes de poble
Després de caminar, toca repostar i no és cap miracle: coca fina, magdalenas, capsetes i redots (d'herència àrab, és clar) són el vampi d’energia local. Tot això, impregnat amb els vins blancs de la DO Terra Alta i una punta d’anís que no fa mal a ningú.
Si coincidissis amb la festa major de setembre, t’emportaries concerts, correfocs i revetlla fins que l'aire fresc es confon amb la gresca de la plaça. I al Gener? Hi ha subhasta de Sant Antoni: beneir animals i roba, tot fent l’ambient rural amb majúscules.
Com arribar-hi sense fer història de carretera
Des de Tarragona anirem per la T-11 i la N-420 fins a Gandesa, i després la T-334 fins al poble. En cotxe, tardaràs hora i mitja aproximadament —temps just per acabar de pensar que pujar aposta compensa.
I si et mou l’ànima en transport públic, el bus Hife et pot portar des de Tarragona, fent parada a Tortosa i altres poblets. Més lent, però també deu millors vistes que observant autopistes des del seient.
Conclusió (sense explicar-ho tot)
Horta de Sant Joan no és un poble que et cridi per l’anunci, però sí per aquell xiulet baixet que fa la història quan la passeges. I quan rasques una mica… veus que fins i tot un geni va beure del seu silenci.
Potser no diré més, perquè aquí el millor és venir, caminar i descobrir. Però si acabes veient alguna cosa que no saps ni explicar, ja tens una bona excusa per tornar. Ara bé, un bon consell de Modernet, per gaudir sense sorpreses planifica bé els llocs on menjar i on allotjar-te.
