El poble de Lleida que sembla tret d’un conte (i no és cap tòpic)

Hi ha llocs que semblen creats per a un decorat de pel·lícula. Un d’aquests racons es troba al cor de la Val d’Aran, i té tots els ingredients per enamorar fins i tot el més urbanita: pedra, fusta, flors i muntanyes que semblen pintades amb aquarel·la.

No estem parlant d’un resort de nova creació, sinó d’un poble real, amb una comunitat petita però tossuda que manté viva una estètica i una manera de viure que molts voldrien copiar. Els seus carrers no tenen pressa, les cases respiren història i l’aire fresc sembla fet a mida per a desconnectar de les notificacions.

Un poble amb més flors que veïns

Bagergue, situat a més de 1.400 metres d’altitud, és el més alt de la Val d’Aran. Té poc més d’un centenar de residents permanents. Geranis, petúnies i altres flors colonitzen balcons i portals, fins al punt que s’ha popularitzat la dita que hi ha més plantes que habitants. No és estrany, doncs, que hagi obtingut la màxima distinció de l’associació Viles Florides.

És precisament aquesta explosió cromàtica la que ha fet que alguns el comparin amb Suïssa, un país que també sap vendre muntanya i flors com ningú. Però aquí no caldrà pagar en francs suïssos ni demanar un permís d’esquí per sentir que estàs en un conte alpí.

De l’edat mitjana a Instagram

La història del poble no es queda enrere. El seu nucli antic conserva una essència medieval que ha resistit el pas dels segles. El 2019 es va convertir en el primer poble de Catalunya a formar part de l’associació "Els Pobles més Bonics d’Espanya", un club selecte que no regala adhesius per a turistes, sinó que premia el patrimoni realment cuidat.

Entre els punts d’interès, destaca l’església romànica de Sant Feliu, que porta vuit segles observant com el món canvia a poc a poc. A pocs metres, el Museu Eth Corrau exposa més de 2.500 objectes relacionats amb l’economia tradicional de la vall: eines, estris i records d’una vida dura però orgullosa.

Arquitectura que respira autenticitat

Les cases de pedra fosca i sostres de pissarra negra són un altre dels trets que donen personalitat al poble. Destaquen construccions com la Casa Menginat o la Casa és de Pansart, exemples d’una arquitectura que no necessita dissenyadors minimalistes per ser elegant.

I si bé a l’hivern la neu converteix el paisatge en un escenari quasi monocrom, és a l’estiu quan el contrast entre pedra i flors esdevé un espectacle digne d’una postal vintage. És llavors quan el poble sembla fet expressament per a aquells que busquen una escapada sense filtres.

Paradís per senderistes i curiosos

Bagergue no és només un decorat bonic. També és punt de partida de diverses rutes de senderisme, com el GR 211, que recorre tota la Val d’Aran i connecta amb pobles com Unha, Salardú o Gessa. Per als més valents, hi ha opcions més exigents com la ruta del Còth de Varradòs, que ofereix panoràmiques d’alta muntanya de les que tallen la respiració.

El millor de tot és que fins i tot té la seua "platja" particular: unes basses naturals formades pel riu, on els veïns es refresquen quan puja el termòmetre. Una mena d’oasi inesperat que demostra que la muntanya també pot ser estiuenca.

Més que un destí, una experiència

El que fa especial aquest poble no és només el que s’hi veu, sinó el que s’hi respira. És l’orgull de mantenir viu un patrimoni sense convertir-lo en parc temàtic. És la sensació que el temps hi té un altre ritme. I és la capacitat d’atraure viatgers amb un encant que no necessita exageracions.

Per això National Geographic ha posat el focus en aquest racó de Lleida, fent que molts descobreixin que, per trobar un lloc amb ànima i bellesa de conte, no cal travessar mig continent. N’hi ha prou amb enfilar la carretera cap a la Val d’Aran i deixar-se sorprendre.

I qui sap: potser quan hi arribis descobriràs que no cal comparar-lo amb Suïssa. Perquè aquest poble té prou personalitat per ser ell mateix.