Anna Domingo, la camionera que diu el que molts pensen: “Et menges el cap amb tot”
Carretera, hores solitàries i pensaments que no caben al maleter. Entre els tràilers aparcats a l’àrea de servei de la C-25, una veu jove explica la veritat d’un ofici on la gasolina ja no és el més dur. Ella és Anna Domingo, camionera, autònoma i creadora de contingut sense filtres.
El seu relat té poc de postureig i molt de vida real: asfalt, fred, cansament i quilòmetres. A les xarxes, acumula seguidors que s’hi veuen reflectits. Perquè sí, encara hi ha qui creu que ser camioner és només conduir. El que pesa no és la càrrega, és el cap.
- Una vocació que no surt al Google Maps
- Soledat sobre rodes: la càrrega invisible
- “Et fa falta força… i ajuda”
- Trucs per sobreviure sense perdre el cap (ni la dignitat)
- Una feina amb més cap que motor
- Quan les xarxes serveixen per descomprimir
- Conclusió: quilòmetres, dignitat i cap alt
Una vocació que no surt al Google Maps
En un vídeo viral, Anna Domingo resumeix el seu dia a dia entre rutes, factures i estacions de servei. “Estàs molt de temps sola al camió i et vas menjant el cap amb tot el que et passa”, explica. No parla de poesia: parla de quilòmetres sense fi, silenci i responsabilitat.
El seu camió és alhora oficina, menjador i refugi. Cada viatge comença amb una càrrega i una data límit. Cada parada, amb un cafè reescalfat i un missatge per llegir. La professió li demana cos, però el que més desgasta, diu, és el cap. “Tens un error i adéu”. I no parla en sentit figurat.
Soledat sobre rodes: la càrrega invisible
La soledat és la companya que ningú contracta però que sempre puja al camió. Al principi, sembla llibertat; amb el temps, pesa com un remolc ple. “Et dóna temps a pensar massa”, diu Anna, que prefereix omplir el buit amb ràdio, trucades i música de carretera. De vegades, amb silenci. El pitjor enemic? El pensament repetitiu: “si hagués fet, si hagués dit, si hagués anat...”
Els experts en psicologia laboral del transport coincideixen: el desgast mental dels conductors de llarga distància és una de les principals causes de baixes i rotació. Un informe del 2024 de la Federación Nacional de Transporte indicava que més del 60% dels professionals pateixen símptomes d’estrès crònic. Anna només ho explica en format TikTok, però el diagnòstic és el mateix.
“Et fa falta força… i ajuda”
Quan parla de la part física, ho fa sense victimisme ni tòpics. “Vas a necessitar ajuda en tema força”, diu amb naturalitat. Arrossegar corretges, assegurar càrregues o aixecar portes són feines dures, i no tenen gènere. El secret, assegura, és demanar suport i no voler demostrar res. “Hi ha companys que et veuen parar i venen sense que diguis res. Aquest és el bon rollo que encara queda a la carretera.”
És el que ella anomena “la tribu invisible”: camioners que es donen un cop de mà quan algú punxa, quan algú es perd, o quan el cansament ja s’ha menjat la paciència. En un món on tothom va al seu ritme, aquesta solidaritat és or. I gasolina emocional.
Trucs per sobreviure sense perdre el cap (ni la dignitat)
Els vídeos d’Anna Domingo acumulen milers de visualitzacions per la seva naturalitat. Sense filtres ni música èpica. En un d’ells, explica un dels seus imprescindibles: un cub per fer les necessitats dins del camió. “Els nois tenen la roda, nosaltres portem el cub. Et dóna seguretat.”
També recomana dutxes portàtils per qui dorm a la carretera: “Les d’algunes estacions són horroroses, t’ho dic amb amor”, comenta rient. Com a autònoma, sol evitar pernoctar fora, però coneix bé les mancances del sector. Privacitat, higiene i descans són tres luxes que sovint depenen de la sort del dia.
| Situació | Solució “Anna style” |
|---|---|
| Llarg trajecte sense serveis | Cubo portàtil i tovalloletes biodegradables sempre a mà. |
| Fatiga mental acumulada | Parades curtes, música en positiu i trucades a familiars. |
| Carregar o descarregar sola | Demanar ajuda sense por. “La força també és col·lectiva”. |
Una feina amb més cap que motor
Ser camionera, diu, és un equilibri entre planificació, resistència i humor. Entre el tràfic del port de València i els semàfors eterns de la ronda Litoral, Anna s’ha convertit en veu d’una generació que no vol renunciar a l’ofici, però exigeix condicions més humanes. “No és feina per tothom, però si t’agrada, t’enganxa”, repeteix.
Segons dades del Ministeri de Transports, només el 2% dels conductors professionals a Espanya són dones. La presència femenina creix lentament, però el relat d’Anna ajuda a normalitzar la seva presència i a fer visible la complexitat del treball darrere d’un volant gegant.
Quan les xarxes serveixen per descomprimir
A les seves xarxes, alterna vídeos de rutes, reflexions nocturnes i consells pràctics. No ven heroïsme, sinó autenticitat. “Hi ha dies que plores, altres que rius. Però sempre segueixes endavant”, diu. El seu humor sec i directe li ha obert una comunitat fidel que veu en ella una referència propera i honesta.
Comenta que sovint li arriben missatges de joves que volen entrar al sector, i ella respon sense filtres: “Si no t’agrada la soledat, busca una altra feina”. Però també recorda que hi ha una llibertat preciosa en veure sortir el sol des d’una cabina en silenci. “Això no t’ho dóna cap oficina.”
Quilòmetres, dignitat i cap alt
El testimoni d’Anna Domingo no és una queixa, és un retrat. D’una professió que demana molt i ofereix poc reconeixement. Però també d’una comunitat que es resisteix a desaparèixer, que manté viva la carretera entre corves i somnis d’asfalt.
Com diu ella, “si t’agrada, lluita per això”. I potser aquest és el millor consell: la força no sempre està als braços, sinó al cap. I mentre quedi algú com ella darrere d’un volant, la carretera encara tindrà històries que explicar.
