Aquagrup: 25 anys impulsant l'evolució del Wellness Spa a Espanya

Fa un quart de segle, el concepte de spa domèstic era gairebé inexistent per a la majoria de la població. Qui podia permetre's un jacuzzi o un swimspa? Pocs, i sovint només en residències molt exclusives o hotels de luxe. Però avui, la realitat és ben diferent: el benestar s'ha integrat en la vida quotidiana i en l'arquitectura dels habitatges, i l'interès per aquest tipus d'espais creix sense parar.

De la exclusivitat a la normalitat: com ha canviat el sector del wellness

El mercat ha experimentat una evolució notable. On abans només es veia com un producte aspiracional i d'elit, ara els spas i hidromassatges domèstics formen part d'una cultura del benestar que prioritza la salut física i mental.

Molts factors expliquen aquesta metamorfosi:

• L'augment de l'autocura i la consciència sobre la salut.
• La demanda de solucions més integrades dins d'espais domèstics multifuncionals.
• La democratització del disseny i de la tecnologia, que fa els productes més accessibles i personalitzables.

El valor del spa més enllà de l'estètica

No es tracta només d'un element decoratiu. Els usuaris busquen funcionalitat, eficiència energètica i una experiència relaxant que aporti beneficis duradors. Això ha fet que la compra d'un spa ja no sigui una decisió impulsiva o només emocional: implica planificació, assessorament i un seguiment continu.

Aquagrup: una trajectòria que parla per si sola

En aquest context, Aquagrup s'ha convertit en una referència clara. Amb 25 anys d'experiència, l'empresa ha sabut adaptar-se i liderar la transformació del sector, oferint no només productes, sinó un servei complet i especialitzat que acompanya el client des del primer moment.

El seu enfocament integral cobreix totes les fases: des de l'elecció del model adequat fins a la instal·lació, manteniment i assistència tècnica. Aquesta visió amplia la confiança i assegura un funcionament òptim durant molts anys.

Per exemple, disposen de Jacuzzis que combinen disseny i tecnologia d’última generació, adaptats tant per a interiors com exteriors, responent a les necessitats actuals.

Showrooms per viure l'experiència en primera persona

En un moment on la venda online domina moltes àrees, Aquagrup aposta fort per la presència física. Els seus showrooms a Barcelona i Madrid permeten als clients veure, tocar i provar abans de decidir-se, un plus clau en un producte que demana confiança i criteri.

Aquest contacte directe ajuda a entendre la qualitat dels materials, la comoditat ergonòmica i la varietat d'opcions de personalització que ofereixen, com en la línia Aquavia Spa, un referent en innovació dins el sector.

Eficiència i sostenibilitat: reptes i solucions actuals

El consum responsable ja no és una opció, sinó un requisit. Els usuaris busquen spas amb un bon aïllament tèrmic, cobertes eficients i sistemes que optimitzin la filtració i el consum energètic.

Així mateix, la gestió de l'aigua s'ha convertit en un factor fonamental per assegurar seguretat i evitar problemes tècnics. La combinació d'alta tecnologia amb un manteniment professional fa que l'experiència sigui completa i tranquil·litzadora.

Swimspas i personalització: el nou estàndard

Els swimspas, que combinen natació contracorrent i hidromassatge, s'han convertit en una alternativa molt valorada per a habitatges amb limitacions d'espai. A més de relaxar, permeten exercici i recuperació física, ampliant així la seva funció més enllà del simple descans.

Aquesta tendència va acompanyada d'una demanda creixent de projectes a mida, on el spa s'integra arquitectònicament en terrasses, jardins i espais interiors, pensant en zones de confort i ambientació personalitzada.

Un mercat més exigent i professional

La transformació del consumidor és evident: ja no només valora el preu o l'estètica, sinó la transparència, la garantia i la qualitat del servei postvenda. Aquest canvi ha reforçat la posició d'empreses que, com Aquagrup, basen la seva estratègia en l'experiència, el coneixement tècnic i la proximitat amb el client.

L'experiència acumulada durant 25 anys és un aval que marca la diferència en un sector tan específic i tècnic com aquest.

La realitat és que el benestar ha deixat de ser un capritx per convertir-se en una part essencial del dia a dia, i empreses amb trajectòria i especialització seran les que continuïn liderant el mercat.

El que Marta León repeteix a cada xerrada és que “el cabell no cau perquè sí”. És un termòmetre del que passa dins: estrès, dèficits nutricionals o una gestió hormonal digna d’una pel·lícula de terror. A partir dels 40, la producció d’estrògens i progesterona baixa com la bateria d’un mòbil vell, i amb ella també baixa la resistència del fol·licle pilós.

Segons León, aquestes hormones són les que mantenen el cabell fort, brillant i amb ganes de viure. Quan s’esgoten, el cabell es torna fi, trist i sense volum —com després d’un dia de vent a la T-11. I és aquí on entren en joc nutrients que probablement no tens al radar si la teva dieta és més de “bowl instagramejable” que d’equilibri real.

Colina, biotina i ferro: el trio que no surt a Netflix

Segons León, el fetge és el primer a donar senyals quan alguna cosa no va bé. Quan està saturat, no pot gestionar els estrògens com cal, i això es tradueix en un cabell que cau més que les vendes de xampú miracle. La solució passa per donar-li colina —un nutrient que ajuda el fetge a treballar millor i a mantenir l’equilibri hormonal.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Marta León - Salud Femenina (@foodgreenmood)

La colina es troba en ous, salmó, pollastre i llegums. Però León va més enllà: “sense ferro, el fol·licle no respira; sense biotina, no fabrica queratina”. És a dir: sense nutrients, el teu cabell és literalment un projecte sense finançament.

Aliments que el teu cabell estimaria (si pogués parlar)

No és el cabell, són les hormones (i el cortisol, l’infiltrat)

Quan el cabell comença a rendir-se, també ho fa l’ànim. Segons León, la caiguda capil·lar va sovint amb fatiga, pell seca o canvis d’humor. Són avisos subtils del cos dient-te “hola, recordes les hormones?”. I tot i que el ferro o la biotina són essencials, el gran culpable és un vell conegut: l’estrès.

“No serveix de res menjar bé si vius estressada”, diu León, “el cortisol pot fer més mal al cabell que una planxa a 200 graus”. És a dir: pots tenir la millor dieta del món, però si dorms poc i corres tot el dia, el teu cabell ho sap i ho pateix.

Menys drama i més menjar real

Per a Marta León, la solució no està al potet del bany, sinó al plat. “La bellesa comença a la nevera”, diu entre riures. Un menú ric en proteïnes de qualitat, greixos bons i micronutrients pot fer més per la teva melena que tres productes *premium* amb nom francès.

Resumint: més ous i sardines, menys drama i cortisol. I si cal, una analítica per veure el ferro, el zinc i la biotina. Perquè a vegades, el que sembla un “bad hair day” és només un “low estrògens week”.

Per més informació sobre salut hormonal i nutrició femenina, pots visitar la web oficial de Marta León.

Font: xerrades i publicacions de Marta León (2025).

Amb les primeres nits de fred, el ritual del wellness torna al top de plans desitjats. Segons dades d’Aladinia, la demanda de circuits spa amb sopar ha pujat un 17% l’últim any. Potser per això el Hotel Termes Montbrió ha tornat a sonar fort a les llistes de “on desconnectar sense hipotecar-te”.

El secret del lloc? Un circuit termal de tres hores amb aigües naturals, piscines dinàmiques, jets que fan massatge millor que molts fisioterapeutes, i un ambient que combina silenci, vapor i una mica de soroll de flip-flop. Els que hi van diuen que “no saps si surts més jove o més arrugat”.

Aigua, llum i vermut (en aquest ordre)

El recorregut és tot un espectacle sensorial: cascades que cauen com stories d’aigua, bombolles que et fan pessigolles existencials i zones de relaxació envoltades de verd. L’aigua ve de fonts naturals riques en minerals que ja aprofitaven els romans —o això diuen, perquè ells ja tenien gust per banyar-se llargues hores.

Quan el cos ja no sap si flota o dorm, arriba el moment estrella: el sopar al restaurant Sequoia. Tres plats, llum tènue i menú de proximitat que aconsegueix una cosa rara: que un bròquil sembli sexy. El vi, clar, és del Camp; perquè aquí relaxar-se sí, però amb DO Tarragona.

Dades pràctiques del circuit Aquatònic

Entre jets i menjars: el nou pla de parella tarragoní

Els del Camp sempre hem estat de vermuts i paelles, però ara també som de jets i massatges subaquàtics. Les parelles hi van com qui va a missa: amb respecte, roba còmoda i ganes de sortir “purificats”. I si a sobre tens un sopar després, el ritual ja és complet. Una cambrera explica que “els dissabtes a les nou tothom arriba amb cara de dilluns, i marxa amb cara de diumenge”.

Des de l’Ajuntament de Montbrió del Camp, fonts properes al departament de Turisme celebren que “finalment el poble és conegut per alguna cosa més que la rotonda del semàfor vermell”. Ara Montbrió és sinònim de benestar termal i escapades slow.

Altres spas top d’Espanya (per si algú vol comparar)

L’Aquatònic comparteix rànquing amb gegants del wellness estatal com el Hospes Palau de la Mar (València), Arima & Spa (Donostia) o el Maricel (Mallorca). Però cap d’aquests té el mèrit de fer olor de pi del Baix Camp. Potser per això, Aladinia l’ha situat entre els més recomanats pels seus usuaris l’octubre de 2025.

El boom dels circuits amb sopar té explicació: no hi ha res més mediterrani que menjar bé, submergir-se en aigua calenta i queixar-se del fred després. És la versió spa del “anar a fer el vermut”.

Un pla de tardor amb accent del Camp

Si algú dubta entre una escapada rural o una nit de Netflix, Montbrió ofereix una tercera via: flotar durant tres hores i sopar com un senyor. Sense pressa, sense nens cridant, sense wifi. Només aigua, vapor i una llum que sembla feta per a stories.

I és que, com diuen els habituals, “al sortir d’allà, la T-11 ja no sembla tan dolenta”. Potser és que, per fi, hem après a relaxar-nos sense marxar del Camp.

Investigadors publicats a Applied Physiology, Nutrition and Metabolism han posat a prova una pregunta que molts ja pensaven resolta: cal moure’t per créixer? O és possible fer múscul només amb la tensió del moment, com quan esperes que et contestin un WhatsApp laboral un divendres a les 18 h?

Per descobrir-ho, van reunir 23 persones entrenades —homes i dones— i les van sotmetre a sis setmanes d’entrenament intens. Cada una treballava una cama amb moviments complets i l’altra... simplement aguantant la posició. Sí, una mena de “fer força amb la cara seriosa” davant d’una màquina.

Com ho van fer (i per què no va ser tan fàcil com sembla)

Els participants entrenaven dues vegades per setmana, amb una rutina que feia suar fins i tot sense moure’s. La cama “tradicional” feia extensions fins al fallo muscular complet, mentre que la cama “isomètrica” mantenia la posició flexionada durant 30 segons contra resistència fixa.

En resum: una cama feia repeticions fins a morir, i l’altra feia una mena de repte de paciència zen. Després, els investigadors van mesurar el creixement dels músculs en diferents punts del quàdriceps, amb una precisió més gran que la del teu entrenador quan et diu “una més i ja està”.

Els resultats: els isomètrics també fan créixer (i gairebé igual)

Després de sis setmanes, ambdues cames havien crescut. La sorpresa? La cama isomètrica fins i tot va créixer una mica més (+1,9% contra +0,8%), tot i que les diferències no van ser prou grans per cantar victòria. Però l’indici és clar: fer força sense moure’t no és cap tonteria.

Els investigadors van trobar que la zona superior del quàdriceps —aquella que gairebé ningú treballa perquè no es veu al mirall— podria beneficiar-se lleugerament més amb isomètrics. I això obre una porta interessant per als que volen guanyar volum però tenen lesions o poc temps.

Fitxa ràpida de l’estudi

Per què això importa (i no només per als lesionats)

Els isomètrics sempre han tingut fama de “pla B” per quan tens una lesió o no pots fer pes lliure. Però aquest estudi suggereix que, fets en la posició adequada —per exemple, la part baixa d’una sentadilla o una extensió de cama—, poden oferir els mateixos guanys musculars que els exercicis tradicionals.

En paraules d’un dels autors, citat per Applied Physiology: “Els resultats mostren que la tensió mecànica, no el moviment en si, és el motor del creixement muscular”. En altres paraules: no cal fer tant soroll per fer múscul. Literalment.

Aplicacions pràctiques (i algun consell de “sofà fit”)

Si tens una lesió, poc temps o simplement ganes d’experimentar, pots incorporar exercicis com:

• Sentadilla isomètrica contra la paret (aguanta 30-45 s)
• Flexions estàtiques a mitja posició
• Planxes frontals amb tensió màxima

No substitueixen tot el teu entrenament, però poden ser una alternativa potent en fases de recuperació o manteniment. A més, no necessiten material, només una mica de força de voluntat (i alguna paret resistent).

I la conclusió final: moure’s és opcional, però tensar-se, no

La recerca és clara: la tensió sostinguda en posicions llargues pot produir guanys musculars similars als dels moviments complets. I això vol dir que fer força sense moure’s ja no és mandra, és ciència.

Per tant, la pròxima vegada que algú et digui “això no serveix per res”, pots respondre: “Sí, però el meu quàdriceps científic diu el contrari”.

Com diria qualsevol entrenador de Reus amb sentit de l’humor: “Si el cos és un temple, almenys que el banc de la paret sigui de marbre”.

Font: Applied Physiology, Nutrition, and Metabolism (2025)

El catedràtic de l’Exercici Físic, Felipe Isidro, s’ha cansat de veure com la gent s’inscriu al gimnàs i desapareix tres setmanes després. Segons ell, el problema és simple: comencem la casa pel sostre —i l’exercici pel cardio. “Primer cal treballar la força, i després el cor ja vindrà sol”, explica al pódcast Fit Generation, amb un to de qui ha vist massa cintes de córrer plenes de bones intencions mortes.

El motiu és biològic, però també social: vivim en un planeta amb gravitació i sofàs còmodes. I, segons ell, “si no pots empènyer el teu propi pes, tampoc podràs empènyer la teva vida activa”. Una frase digna de tatuar-se al bíceps, o com a mínim a la tassa del matí.

El pla segons Isidro: menys maratons, més aixecar-se del sofà

Per tant, l’objectiu no és començar fort, sinó començar bé. Isidro ho diu clar: “Som dosificadors, no fatigadors”. La seva croada és contra aquella primera sessió de gimnàs que et deixa tan baldada que no hi tornes fins després de Nadal.

Les accions motrius: la gimnàstica domèstica elevada a ciència

Per als debutants, Isidro proposa una mena de minimalisme físic: asseure’t, aixecar-te, empènyer, estirar. No calen màquines, només voluntat (i una cadira resistent). La idea és que l’experiència sigui positiva, perquè com ell diu, “el millor exercici és el que es fa”. I no, no compta el trajecte del sofà a la nevera.

Després, un cop ja pots aixecar la compra sense sentir-te a punt de morir, arriba el moment de sumar cardio: caminar, córrer una mica o fer aquella classe de spinning on criden massa. Però només quan el cos ja sàpiga aguantar-se dret amb dignitat.

La freqüència: ni poc ni massa, sinó constant

El catedràtic recomana començar amb dues sessions de força per setmana, i augmentar progressivament fins a tres. Quan ja hi hagi hàbit, s’hi pot afegir el cardio. L’objectiu final? Moure’s cada dia. Però no perquè ho digui el rellotge, sinó perquè ho demana el cos (i la consciència, després de tanta cadira d’oficina).

En paraules seves, “la dosi mínima ideal són tres o quatre dies setmanals, i la dosi òptima és fer exercici cada dia”. Dit així, sona a recepta mèdica, però amb més suor i menys prospecte.

“El moviment és un medicament, però en la dosi correcta”

Isidro insisteix que no es tracta de convertir-se en Ironman, sinó en algú capaç de pujar al bus sense bufar. “Si algú que mai ha fet exercici el fatigues el primer dia, tindrà una mala experiència i ho deixarà”, assegura. I té raó: tots tenim aquell amic que es va comprar unes peses, les va usar un cop i ara sostenen una planta.

Del sofà a la constància: el veritable repte

En resum, per a Isidro l’ordre és clar: força primer, cardio després, constància sempre. I si pot ser amb un punt de plaer, millor. Perquè el problema del sedentarisme no és la falta de múscul, sinó de motivació. I aquí no hi ha entrenadors, només bons dissenyadors de rutines que sàpiguen fer-te sentir capaç sense matar-te en l’intent.

Per cert, si vols comprovar-ho, el programa complet del pódcast Fit Generation explica les pautes pas a pas, sense filtres d’Instagram ni llums de neó. Només ciència, seny i una mica d’humor físic.

Perquè, al cap i a la fi, l’únic múscul que mai s’hauria d’atrofiar és el sentit comú.

Amb el retorn de les rutines i els propòsits de setembre, els gimnasos es tornen camps de batalla. Hi ha qui hi passa hores, pensant que com més temps, més múscul. Però segons Yus, això és com creure que llegir més ràpid et fa més culte: només t’estàs cansant més de pressa.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Borja Yus | Entrenador Personal Online (@borjayus)

Un dels errors més freqüents és reduir massa el temps de pausa entre sèries. “Si descanses només 30 segons, estàs frenant el teu progrés”, avisa. El cos necessita reposar els dipòsits d’energia per rendir igual o millor a la següent sèrie. Sense aquest respir, ni guanyes força ni guanyes massa muscular. Guanyes, això sí, una bona contractura.

El descans també es programa

Segons Yus, els descansos ideals depenen del tipus d’entrenament. Per treballar força amb pesos alts, calen entre tres i cinc minuts de pausa. Si busques resistència o agilitat, pots retallar-ho una mica. Però el principi és clar: com més intens és l’esforç, més temps necessita el cos per recompondre’s.

“No hi ha fórmules universals”, adverteix. Cada persona té la seva condició, objectius i temps disponible. Per això, recomana adaptar les rutines “com un vestit fet a mida, no com una samarreta d’oferta”. Els qui només tenen una hora, diu, han de prioritzar els exercicis més útils i respectar els descansos necessaris, no eliminar-los per fer més sèries.

El descans que no surt al rellotge

El descans no s’acaba quan s’aixeca la barra. Dormir prou hores, menjar bé i deixar passar dies entre sessions són parts igualment essencials. “Dormir menys de sis hores o entrenar cada dia al màxim és com voler córrer amb el fre de mà posat”, explica Yus.

El resultat? Sobrecàrregues, estancament i lesions. I un cos que, en comptes de millorar, et demana una excedència. No és casualitat que cada gener els fisioterapeutes facin la seva “temporada alta”. “La gent creu que el múscul creix mentre s’entrena, però creix mentre descansa”, recorda.

Els tres errors més comuns al gimnàs

Descansar també és entrenar

El missatge de Yus pot sonar contraintuitiu en una època de rellotges que compten passos i apps que t’avisen si seu massa. Però segons ell, descansar no és rendir-se, és entrenar millor. “Si t’ho prens en sèrio, el descans forma part del pla”, afirma. I és que cap múscul creix sota estrès constant —ni tan sols el de la força de voluntat.

La pròxima vegada que algú et digui que “el dolor és guany”, recorda-li que també hi ha guany en parar. Potser el teu cos no necessita més repeticions, sinó més hores de son.

I si no descanses... el teu cos sí que ho farà per tu

“L’excés d’entrenament és com una multa del teu propi cos”, resumeix Yus. Et deixa sense energia, sense motivació i sense resultats. I això, segons ell, és el veritable fracàs fitness. La bona notícia? Es pot evitar amb una mica de seny i una mica més de sofà.

Per tant, la propera vegada que et sentis culpable per no anar al gimnàs, pensa-ho així: potser avui estàs entrenant el teu descans. I això també compta.

Font: declaracions de Borja Yus (entrenador personal, octubre 2025).

El protagonista és Franco Berrino, metge italià de 81 anys, amb dècades dedicades a la medicina preventiva. A hores d’ara, s’ha convertit en una mena d’influencer sènior de la salut, amb més autoritat que qualsevol “coach” nutricional d’Instagram. La seva tesi és tan senzilla com radical: aprimar-se no depèn de fer dietes, sinó d’uns quants hàbits bàsics que gairebé hem oblidat.

Berrino ho explicava en una entrevista al Corriere della Sera: “Cal una revolució”. Una revolució tranquil·la, sense batuts verds ni balança de cuina. La seva recepta passa per quatre regles senzilles que no tenen res a veure amb comptar calories, però sí amb reconciliar-se amb el menjar.

Les quatre regles de l’“anti-dieta”

De la teoria a la pràctica

En realitat, el que proposa Berrino sona menys a “truc” i més a sentit comú. Però és un sentit comú que hem anat perdent entre dietes keto, paleo i detox que prometen miracles. Ell defensa que el cos funciona millor quan respectem els seus ritmes naturals i quan mengem aliments que reconeixem sense haver de llegir un manual d’etiquetes.

Segons recorda, no es tracta de viure amb prohibicions, sinó de recuperar una relació més natural i menys ansiosa amb el menjar. La idea és que una amanida no sigui un càstig, i que el pa integral no sembli un luxe d’herbolari.

“No hi ha excusa, només hàbits”

Berrino coincideix amb altres especialistes, com el nutricionista espanyol Antonio Escribano, que deia fa poc: “No existeix la persona que engreixa sense menjar”. És a dir, no hi ha màgia metabòlica, només patrons que, amb el temps, acaben jugant a favor o en contra nostra.

L’italià insisteix: no cal viure obsessionat amb la bàscula, sinó tenir constància. Les dietes estrictes duren setmanes; els hàbits, en canvi, poden durar una vida. I aquí és on assegura que hi ha el veritable secret de perdre pes i mantenir-lo.

Un missatge que també és cultural

El discurs de Berrino encaixa amb un moment cultural on cada cop més gent busca reduir ultraprocessats i tornar a la cuina casolana. A Itàlia ho tenen fàcil amb el llegat de la dieta mediterrània; aquí, entre vermuts i calçots, tampoc anem malament. La clau, diu, és no convertir el menjar en un càstig ni en una competició de voluntat.

En paraules seves: “El problema no són els cereals integrals, sinó l’excés de proteïnes animals i sucres de la dieta moderna”. Una crítica que posa el focus més en els hàbits col·lectius que no pas en els individus.

El final de la dieta com a indústria?

No és casualitat que el seu discurs tingui ressò: cada any, el mercat de dietes i suplements factura milions, amb resultats que molts abandonen al cap de setmanes. Berrino planteja la pregunta incòmoda: i si el problema fos la indústria de la dieta, i no la nostra força de voluntat?

Al capdavall, la seva recepta sona tan revolucionària com anticlimàtica: mastegar lent, sopar d’hora, menjar fresc i reduir ultraprocessats. Coses que la nostra àvia ja sabia, però que ara necessitem que un metge ens recordi. I potser aquest és el veritable titular: que per aprimar-se no calen dietes, només tornar a la normalitat que havíem perdut.

Més info: Entrevista completa al Corriere della Sera.

El nom oficial és Magma Centre Lúdic Termal i està a Santa Coloma de Farners, al cor de la Costa Brava. No cal portar esterilla, aquí la rutina és clara: banyar-se en aigües termals a 42 °C, passar per una sauna que sembla una catedral nòrdica i acabar el dia en un buffet lliure que desfà qualsevol intent de dieta postestiu.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de MAGMA Centre Lúdic Termal (@magmatermal)

El complex combina arquitectura contemporània amb piscines interiors i exteriors, hidromassatges i jacuzzis elevats. Els experts en termalisme recorden que aquestes aigües ja es van declarar “d’utilitat pública” el 1889, quan encara no existien ni els gimnasos low cost ni el cafè amb gel de bar modernet.

Saunes, pantalles gegants i un club de tractaments

El punt estrella és OASI, una Sauna Garden que és una de les més grans d’Europa, amb tres ambients entre 75 i 90 °C. També hi ha hammam a 60 °C, dutxes de contrast i un pou de gel per als valents. A la nit, sobre una pantalla de 130 metres, es projecten volcans i glaceres islandeses, amb efecte 4D i aigua ballant més que tu a una boda.

A la primera planta, el SPA Club ofereix massatges i rituals amb noms que podrien ser cançons indie: Carícies del Mediterrani, Dulce Seducción. L’agenda és seriosa: reserva prèvia i puntualitat. Traduït: aquí no hi ha “arribo tard que no trobava aparcament”.

Un balneari inclusiu fins i tot amb nens hiperactius

No cal deixar la canalla amb els avis. Magma Kids té piscina infantil amb jocs d’aigua i accés regulat: menors de 3 anys només en aquest espai, saunes a partir dels 14. Els pares tranquils, perquè les normes són clares i els manguitos són obligatoris fins als 5 anys. Traduït: res de nens fent de “Michael Phelps” sense supervisió.

Horaris i preus per planificar sense excusa

El preu estàndard és de 42 € per 3 hores, amb opció de pack entrada + buffet per 61,50 €. Els nens de 4 a 13 anys paguen 35 €, i també hi ha bons d’accés per repetidors, perquè sí, repetiràs.

Per què ara i no al juliol?

A l’estiu, les piscines són genials, però res supera el contrast de banyar-se en aigües a 42 °C quan fora n’hi ha 15. El director de l’establiment explicava al setembre de 2025 que la temporada baixa és la preferida pels locals: “el cos i la ment necessiten pausa després de l’estiu”. I sincerament, no hi ha res més fitness que tornar a la teva temperatura ideal.

Fitxa ràpida del Magma

• Ubicació: Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona)
• Com arribar: a 20 min de Girona, 1 h de Barcelona
• Espais: Espai Termolúdic, Magma Kids, OASI, Spa Club
• Telèfon: +34 972 84 35 35
• Web: www.magma-cat.com

Oblida’t de la cinta de córrer i de les classes d’spinning. Aquest balneari futurista de la Costa Brava és el lloc on el teu cos farà el reset que ni el millor entrenador personal aconsegueix.

El govern de Juanma Moreno ha decidit que fomentar l’exercici físic és qüestió de deduccions. Segons la consellera de Economia, Carolina España, els andalusos podran descomptar-se un 15% de la quota de gimnàs fins a un màxim de 100 euros anuals. Una mesura que, segons la pròpia Junta, arribarà a 785.000 persones.

I no només això: si tens fills que també van al gimnàs, també podràs desgravar-los. En total, la festa fiscal costarà uns 36 milions d’euros. I això només per l’apartat fitness, perquè ja s’hi sumen 12 milions més per les mascotes, gràcies a la deducció que es va anunciar fa uns dies.

I a Catalunya, qui paga la festa?

Mentre a Andalusia es compten milions en rebaixes fiscals, a Catalunya es parla més aviat de com quadrar uns pressupostos plens de forats. L’espoli fiscal —aquest clàssic tan nostre— deixa la imatge d’un país que aporta molt més del que rep. I quan mires com es gasten a altres autonomies, la ironia es fa sola.

Aquí, la discussió gira entorn de més finançament per escoles, CAPs i transport. Allà baix, en canvi, la preocupació institucional sembla ser com alleugerir la butxaca del ciutadà que paga spinning o que treu a passejar el gos. Un regust amarg que recorda aquella frase que corre sovint: “Catalunya paga, Espanya cobra”.

La defensa del govern andalús

Des de la Junta insisteixen que no hi ha res d’electoralista. Segons Carolina España, “la baixada d’impostos va en l’ADN del PP” i no és cosa de campanya. També ha recordat que és la setena baixada fiscal en aquesta legislatura. Mentrestant, el PSOE andalús titlla les mesures de “per a rics”.

Però, és de rics tenir un gos? O pagar un gimnàs low cost? Aquí és on l’argument fa aigües. El que sí és clar és que, amb l’actual sistema de finançament autonòmic, cada euro que Andalusia deixa d’ingressar també té una part de trajectòria cap a Catalunya. El cercle de sempre.

Quan el crossfit surt gratis (i les escoles no)

El resultat és tan sarcàstic com previsible: mentre a Tarragona es parla de barracons escolars, a Màlaga es parla de deduccions per classes de crossfit. El mateix contrast que entre l’olor de pólvora de Santa Tecla i el perfum de desinfectant d’un gimnàs urbà.

Segons dades oficials, Andalusia destinarà més de 55 milions d’euros en rebaixes fiscals només en aquest paquet de mesures. Catalunya, en canvi, continua esperant un sistema de finançament just que permeti pagar el que tothom veu necessari: sanitat, educació i infraestructures.

Amb regust de vermut

Al final, la foto és clara: Andalusia juga a repartir descomptes mentre Catalunya segueix buscant el calaix on s’han guardat els nostres diners. La política fiscal es converteix en un aparador de contrastos territorials que ningú vol resoldre però tothom aprofita.

Potser el dia que a Catalunya també es pugui desgravar el vermut de Reus o la pujada a Montserrat amb funicular, entendrem que el sistema funciona. De moment, només queda seguir fent comptes i recordar que, mentre aquí ens dediquem a finançar serveis bàsics, allà baix fins i tot el gos desgrava.

El mite de les agujetas

Segons l’experta, no cal associar dolor amb progrés. Les agujetas només volen dir que el múscul ha estat sotmès a un esforç poc habitual. Punt. Res a veure amb l’eficàcia real del teu entrenament. I sí, també pots guanyar força i resistència sense aquella sensació de caminar com si fossis de fusta.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Boticaria García (@boticariagarcia)

Suplements: la fira del placebo

Una altra llegenda urbana del gimnàs és que sense suplements no vas enlloc. Pols de colors, batuts amb noms de superherois i pastilles que prometen miracles. Boticaria García afirma que no són imprescindibles. Si tens una dieta equilibrada, ja tens el que necessites. Els suplements només són útils en casos concrets i supervisats, no per convertir cada entrenament en un anunci de batut proteic.

Entrenar en dejú: el mite del greix cremat

Hi ha qui pensa que aixecar-se a les 6, posar-se les vambes i sortir a córrer sense esmorzar és la fórmula màgica per cremar greix. Doncs tampoc. L’experta explica que fer exercici en dejú no multiplica la crema de greix de manera significativa i, en canvi, pot provocar marejos o rendiment baix. Que sí, que sona molt a ritual “hardcore”, però no és la clau de res.

Com més sues, més aprimes?

Un altre clàssic: “suar és sinònim d’aprimar-se”. Quants cops hem vist gent amb plàstics o dessuadores XXL al gimnàs, com si es preparés per una sauna finlandesa? La suor només indica que el cos regula la temperatura. No té cap relació directa amb la pèrdua de greix. El que perds és aigua... i la recuperaràs tan bon punt beguis.

Estiraments i les seves falses promeses

Estirar està bé, ningú no ho discuteix. Però un dels mites més estesos és que estirar evita les agujetas. Boticaria García ho deixa clar: els estiraments milloren la flexibilitat i ajuden a prevenir lesions, però no fan desaparèixer el dolor muscular. Per tant, millor deixar de fer estiraments amb la il·lusió de sortir-ne indemne.

Un discurs que connecta

El mèrit de Boticaria García no és només explicar el que diu la ciència, sinó fer-ho en un llenguatge que entenem tots. Res de tecnicismes, res d’enfadar-se amb qui s’ha cregut el mite. Simplement, ens recorda que el fitness no és màgia, és constància, bon criteri i, sobretot, sentit comú.

I ara què?

La propera vegada que algú et digui que “sense agujetas no serveix de res”, pots contestar-li amb un somriure irònic i deixar que segueixi creient en contes de gimnàs. Mentrestant, tu ja saps que l’activitat física regular és el que realment compta per la salut, no el patiment gratuït.

Menys mites, menys postureig i més entrenar amb cap. Que al final, no cal sortir del gimnàs fet una “croqueta” per haver entrenat bé.

Quan la bàscula enganya

La primera gran confusió és creure que baixar dos quilos en pocs dies equival a “fondre greix”. En realitat, el que passa és que en reduir carbohidrats també es redueix el glucogen, i aquest té la mania d’anar acompanyat d’aigua. Menys glucogen = menys aigua retinguda = menys volum. Voilà! Una il·lusió òptica amb efecte motivacional inclòs.

Això pot sonar com un èxit fulgurant, però no deixa de ser un miratge. Galancho insisteix que el que realment importa és el balanç calòric: si menges més del que gastes, engreixes; si gastes més del que menges, aprimes. Punt. El macronutrient concret —sigui greix, proteïna o carbohidrat— és secundari en aquesta equació.

De l’odi a les greixos al terror als hidrats

La història de la nutrició popular és un carrusel de culpables. Als anys 80 i 90, les greixos eren les males de la pel·lícula: tot havia de ser “light”, “0%” o “desnatat”. Però quan la moda va canviar, el focus es va desplaçar als carbohidrats. I aquí estem, vivint una dècada en què la pasta sembla gairebé una droga dura.

El problema? Que la majoria de dietes restrictives no ataquen la causa real de l’obesitat: un excedent calòric crònic. És molt més fàcil vendre la idea que un sol nutrient és “el dolent” que explicar que la cosa va de constància, hàbits i context.

El gran malentès dels carbohidrats

No tots els carbohidrats són iguals. Hi ha una diferència abismal entre menjar pa integral, fruita o llegums i cruspir-se un brioix industrial. Però al carrer, sovint es posen tots al mateix sac, i això és com dir que un cafè amb gel i un gintònic són “el mateix” perquè tots dos van amb gel.

Segons Galancho, el que cal és ajustar la ingesta d’hidrats al nivell d’activitat física. Si corres una marató, els carbohidrats són els teus millors amics. Si passes el dia al sofà, potser no cal menjar tres plats de pasta a la setmana. Simple, però no tan sexy com el missatge “els carbohidrats engreixen”.

Influencers, mites i confusió

Les xarxes socials han convertit la nutrició en un camp de batalla. Entre reels de “detox” i gurus del “keto o res”, és difícil saber què és ciència i què és màrqueting. I aquí és on, segons Galancho, caldria posar un fre: el discurs simplista acaba generant desinformació i, de retruc, frustració en la gent que vol cuidar-se.

Com a mostra, només cal fer un cop d’ull als consells oficials de l’OMS, que recomanen una dieta variada i equilibrada on els carbohidrats tenen un paper central. Lluny del drama de les xarxes, la ciència és força més pragmàtica.

Lliçons finals (sense drama)

Així doncs, la conclusió no és eliminar un nutrient de la teva vida, sinó entendre com funciona el teu cos i què necessita segons el teu ritme. Els carbohidrats no són el dimoni, igual que el cafè amb gel no és la font de tots els mals de Tarragona.

La clau no està en demonitzar aliments, sinó en la suma de decisions diàries. Menjar més del que gastes farà pujar la bàscula, i això no depèn de si és un croissant, un tall de formatge o un plat d’arròs integral. La nutrició és més complexa —i més divertida— que un únic culpable.

I mentrestant, el mite dels carbohidrats seguirà circulant per gimnasos, grups de WhatsApp i tertúlies de sobretaula. Però almenys, amb una mica de context i de sentit comú, podem deixar de veure cada tallarí com un pecat mortal.

Durant anys l’hem vista provar de tot: sentadilles, saltar a la corda, abdominals... Però al final, com passa amb moltes relacions, res d’això va durar. El que sí va aconseguir enganxar-la va ser una pràctica tan bàsica que molts la menystenen, però que ella ha convertit en la seva religió particular.

I no, no parlem de fer “running” amb cronòmetre i sabatilles de 200 euros. El que fa Roca és tan quotidià com sortir a caminar, però amb un detall clau: caminar amb “mala llet”. És a dir, a bon ritme, amb aquella intensitat que et surt quan estàs emprenyat perquè la N-340 està tallada o perquè t’han tornat a cobrar el cafè amb gel com si fos còctel de disseny.

El poder d’una passa accelerada

Caminar ràpid, més que un esport, és una actitud vital. Segons la pròpia Nuria, surt dos o tres dies a la setmana i es fot deu quilòmetres com qui baixa a comprar el pa. El ritme? Uns 6 o 7 km/h. Que dit així sona a matemàtica, però traduït vol dir que no és un passeig per mirar aparadors: és gairebé un cardio disfressat d’activitat quotidiana.

El millor? Que no requereix disciplina militar. Ella mateixa reconeix que simplement es posa les sabatilles i surt, sense horaris, sense entrenadors cridant i sense l’angoixa d’arribar a objectius absurds. A vegades escolta música, altres truca a algú o escolta la ràdio. Multitasca, però saludable.

El factor natura

Una altra cosa que juga a favor d’aquesta rutina és el contacte amb l’exterior. Roca ho diu clar: caminar entre cotxes i semàfors no és el mateix que fer-ho pel camp o per un parc. I aquí hi ha un punt clau: reduir cortisol, el famós “hormona de l’estrès”. I ja sabem que a segons quins dies de feina, baixar-lo és millor que qualsevol gintònic.

Diversos estudis (com els publicats a l’OMS) coincideixen en què caminar a bon ritme millora la salut cardiovascular, redueix el risc de diabetis i ajuda a la salut mental. Però clar, si a més et serveix per desfogar-te de la reunió eterna de dilluns al matí, millor encara.

No només de passes viu el cos

Tot i això, la presentadora no es limita només a caminar. Aquí entra la segona part de la seva fórmula: el pilates. Dos dies a la setmana, a primera hora del matí, abans que la vida li posi excuses pel davant. I ho fa perquè sap que, per molt que caminar sigui la base, cal treballar la força si vols arribar als 60 sense que tot et faci “crac”.

Amb el pilates, Roca treballa la flexibilitat, la postura i, sobretot, la força del tronc. Moviments lents, controlats, que no semblen gran cosa fins que l’endemà et despertes descobrint músculs que no sabies que existien. A més, és un exercici perfecte per prevenir mals d’esquena i millorar la coordinació, dos clàssics de la mitjana edat.

Un model realista

La gràcia del mètode Roca és que no és un pla pensat per influencers de 20 anys que viuen al gimnàs i mengen “smoothie bowls”. És una rutina realista per a algú amb feina, família i una agenda que no sempre deixa temps per a més. I això, precisament, és el que la fa tan inspiradora.

El missatge és clar: no cal patir per estar en forma. Trobar una activitat que t’agradi i combinar-la amb un mínim de força és suficient per notar resultats, tant físics com mentals. I si, a sobre, pots convertir-la en hàbit, ja tens mig camí fet.

La mala llet com a estratègia

Que Roca parli de caminar amb “mala llet” no és només una broma simpàtica. És, en realitat, una metàfora d’aquella energia que et fa tirar endavant encara que no tinguis ganes. No és només moure el cos, és també una manera de gestionar la tensió, el mal humor o la mandra. I això, al final, és més sostenible que obligar-te a fer crossfit quan l’únic que vols és fer la migdiada.

Més passes, menys excuses

La rutina de Nuria Roca és, al cap i a la fi, una lliçó d’equilibri. Combinar una activitat tan senzilla i barata com caminar amb una disciplina estructurada com el pilates. Res de mètodes revolucionaris ni gurus del fitness: només sentit comú. I potser aquí està la clau de la seva constància.

Així que si busques un mètode per posar-te en forma sense que et sembli un càstig, potser el truc és aquest: camina amb “mala llet” i posa’t una estora de pilates. El teu cos (i el teu humor) t’ho agrairan.

@endocrinorosero Que tal caminar después de almuerzo 🔥🔥🔥#dieta #ayuno #almuerzo #salud #glucosa ♬ sonido original - Francisco Rosero Olarte

🧠 Oxidació de greixos en mode “suau però intel·ligent”

Segons el Dr. Rosero, quan camines a baixa‑intensitat (zona 1, al voltant del 50‑60 % de la freqüència cardíaca màxima), el cos prioritza la crema de greixos com a font d’energia. Més tard, fins i tot fregant el 65 %, segueix cremant, però sense estressar el cor ni els músculs.

👉 Per què en dejú?

Després d’un dejú nocturn de 12 a 14 h, els nivells de glucosa són més baixos, i el cos “es veu obligat” a recórrer a les reserves grasses per moure’s. És una finestra temporal on la combustió de greix s’eleva respecte a fer la mateixa caminada després de menjar.

Quants passos i a quina hora?

L’antiga obsessió pels 10 000 passos? Està bé, però comença a saturar-se entre 6 000 i 8 000 passos: és aquí on apareixen els beneficis cardiovasculars i metabòlics més estables. I sí: pots acumular-los al llarg del dia.

Però quina hora és la “zona Rosero”?

La clau és aixecar‑se amb temps: caminar abans de l’estirament cortisol-màxim (pico habitual cap a les 8‑9 h), així el cos aprofita aquesta glycemia matinal baixa, intensificant la crema de greix sense alterar molt l’hormona de l’estrès.

Beneficis extra, sense anar a gimnàs

• Millora de l’umor i reducció del cortisol acumulat.
• Baixar la glucosa i la pressió arterial.
• Protecció articular i massa muscular si afegeixes força després.

Rosero destaca que combinar caminades i exercici de força preserva múscul, essencial si estàs en fase de pèrdua de pes.

Per a qui és més útil?

Persones amb resistència a la insulina, prediabetis, sobrepès… trobaran en aquests matins en dejú una eina senzilla i funcional per reduir els pics de glucosa i millorar la sensibilitat metabòlica.

Com començar?

1. Aixeca’t, obre la finestra i posat les sabatilles.
2. Camina a ritme suau‑moderada durant 20‑30 min.
3. Repous i esmorzar entre les 8 i 9 h, prioritzant proteïnes i greixos saludables.
4. Ara sí: passa el dia més energètic i amb menys “pessigolles” d’ansietat o gana.

En resum: caminar en dejú, a l’alba, és com parlar-li al teu sistema hormonal. “Està tot bé, crema greixos”, li dius. No fa falta que acabis al Tour de França: amb constància i una mínima intensitat, ja ho tens. Sense parlar de dietes extremes, ni apps quasi esotèriques.

Si vols aprofitar més, mantingues aquest costum i acompanya’l d’una sessió de força a mig matí, i veuràs com tot encaixa: salut, energia i un cos que respon sense patir.

Per a més info científica, pots consultar fonts com l’ISGlobal o els materials del Dr. Rosero, autor del llibre “La Comida Real te SANA”.

Perquè el que segurament ningú t’ha explicat és que la solució està en el que menges… i com ho menges. No hi ha mena de màgia amb les calories, però sí que hi ha trucs intel·ligents que converteixen cada mos en aliat, no rival.

🤔 No és tot cardio, collonades

La Jenna Rizzo, entrenadora amb èmfasi en la pèrdua de pes femenina, va descobrir que una bona sessió de cardio —la típica caminada sense més— no et garanteix la pèrdua de greix si la resta falla. De fet, sentencia que pensava que el cardio era el que li faria aprimar-se, però no és així.

Per què? Perquè el cos és puta mascareta: si no li dones múscul i combustible intel·ligent, et demanarà menjar i no pararàs.

💪 Força, la reina del metabolisme

L’entrenament de força no només millora el to i la figura: construeixes massa magra que cremarà calories fins i tot veient Netflix.

Amenaçar el greix amb hipòtesis? No: és fisiologia pura. Més múscul = major metabolisme.

🍳 Proteïna al matí = bona decisió

Rizzo compara dos esmorzars: un batut de fruita que et deixa famolenc en 2 hores, i un esmorzar ric en proteïnes que t’atura l’apetit fins a mig matí.

Aquest efecte de sacietat és clau: et fa menjar menys, fer menys preses i evitar els escarafalls dolços de mig matí.

🌿 “High Volume Eating”: menja molt, però bé

Aquest concepte consisteix en farcir el plat d’aliments de baixes calories: verdures, fruita, menjar poc processat. Et pots fotre famílies senceres de menjar i no fregues les 300‑400 kcal.

Rizzo ho avala: menjar en volum però amb poques calories.

⚠️ T’ho has cregut tot sobre el cardio?

Aquest mite és de llibre: corrents, fent bici, pujant escales… tot et serveix de cardio, però no és una garantia de perdre greix si la resta de la dieta i entrenament no treballen amb tu.

I aquí ve el “mal de cap”: la majoria es conformen amb la rutina escolar i esperen miracles. No apareixeran.

✅ Quins són els pilars que et salvaran?

Proteïna al primer àpat: sacia, evita bots d’insulina i regula energia.

Entrenament de força: múscul = més calories cremades en repòs.

High Volume Eating: menjar amb gana sense sumar calories “comptades”.

Cardio intel·ligent: complement, no solució.

📌 Com començar sense tornar-te boig/a?

1. Desayuna amb proteïna.

Si no ets dels que s’emocionen amb ous, pots provar amb iogurt grec, formatge fresc, natto, tofu o un bon batut proteic.

2. Dos dies de força i un de cardio intel·ligent.

Posem pressió muscular i aferrem el metabolisme. El cardio que faci bé, amb intenció i controlat.

3. Omple els plats de verdures, fruita i coses no processades.

Fes-te amic/a de les amanides, crues o al vapor. Quan t’ho permetis, afegeix plats importants: pollastre, ou, llenties.

🔚 Resum ràpid

Hi ha qui encara pensa que més cardio = menys greix. Doncs no tan fàcil. L’estratègia de Rizzo es basa en tres pilars senzills però efectius: proteïna, força i volum intel·ligent.

S’ha acabat creure els dogmes: prepara’t per menjar bé, fer múscul i aprofitar el que menges, en lloc de patir pel que fas.

Per si vols contactar amb fonts oficials sobre entrenament o nutrició, mira la Organització Mundial de la Salut i el American College of Sports Medicine.

Perquè resulta que la circunferència abdominal —sí, l’enuigós metre— podria ser la primera alerta d’un desequilibri intern. I és que no és només estètica: hi ha vida després de l’abdomen i, amb una simple mesura, pots encendre el radar de salut.

Per què una mesura de cintura importa (més del que creus)

Segons l’endocrí Juan Ramón Romero, un especialista que reparteix consells de salut per TikTok i Instagram, una cintura gran no és només una circumferència de greix: podria ser la senyal de la resistència a la insulina. Quan aquesta hormona ja no respon com abans, tot comença a descontrolar-se silenciosament.

En homes, si la cintura excedeix els 102 cm, i en dones els 88 cm, sona una alarma que avisa “passa atenció”. No és cap número arbitrari, ni moda de “fitness influencer”: és un llindar avalat per estudis de països com Suècia i la mateixa Espanya, que el relaten com millor predictor d’aquesta afecció que no pas l’IMC.

Les 5 senyals silencioses que passen desapercebudes

Romero enumera cinc pistes que sovint ignorem:

1. Fadiga persistent, sobretot somnolència després de menjar.

2. Gana constant, inclòs un antic dolç imparable després dels àpats.

3. Taques fosques i aterciopelades al coll o axil·les (acantosis nigricans).

4. Analítiques… gairebé normals: glucosa dins del rang, però triglicèrids alts, HDL baix i insulina elevada.

5. La panxa rebel: l’excés de greix abdominal és la gran protagonista.

Aquest combo silenciós podria ser el preludi d’una tempesta metabòlica, que va obrint camí cap a la diabetis tipus 2, hipertensió o altres trastorns si no s’hi posa fre. L’important, diu Romero, és detectar-ho “abans que sigui massa tard”.

Però què pots fer, més enllà de treure’t el cinturó?

Cal primer reconèixer el problema —la mesura de panxa no menteix— i després posar-hi acció. Un manual inicial podria ser:

1. Moviment diari moderat: caminar, pujar escales, combinat amb exercici de força.

2. Alimentació intel·ligent: no només reduir hidròcarbids, sinó acompanyar-los de proteïnes i greixos saludables per aturar pics de glucosa.

3. Dormi suficient i controla l’estrès: aquestes dues variables influeixen directament en la salut metabòlica i la sensibilitat a la insulina.

4. Revisió mèdica regular: analítiques que més enllà del sucre, mesurin triglicèrids, HDL i insulina per detectar aquesta disfunció subclínica.

Un atac integral: salut i estil de vida

Ara ve el punt clau: la resistència a la insulina és reversible. No és una condemna, sinó un missatge. Experts demostren que, amb una dieta mediterrània ajustada, exercici i control metabòlic, es pot revertir la situació abans que degeneri en diabetis o síndrome metabòlic.

Però recorda: el que comença com una panxa “traïdora” no espera a l’anàlisi de glucosa. I és en aquest punt on pots canviar el rumb. Mesura, actua, i deixa que el teu cos respongui.

En resum

Allò que molts anomenen simplement "tenir panxa" pot ser el senyal primer que el teu cos ja no mete insulina amb normalitat. I si aferres el volant a temps, pots evitar fracassos metabòlics majors.

Més enllà de l’estètica, hi ha un missatge: no deixis que el cos et digui “ja era hora” amb un diagnòstic tardà.

Vols saber més? Aquí tens una font complementària de confiança sobre factors de risc i resistència a la insulina.