Felipe Isidro i la nova fe del fitness: primer aixeca peses, després ja córreràs
A la nova religió del fitness, cada setmana apareix un profeta diferent: que si el cardio salva vides, que si el ioga és millor que una teràpia, que si caminar 10.000 passos et converteix en semideu. Però segons el catedràtic Felipe Isidro, el primer manament és un altre: “Abans de córrer, aixeca’t”. Literalment.
Perquè sí, abans de sortir al parc amb malles fluorescents i smartwatch, potser t’hauries de preguntar si tens prou força a les cames per pujar les escales sense renegar del karma. Isidro ho té clar: la força és la base de tot. El cardio, diu, ja vindrà després. Quan puguis tornar del supermercat sense fer una parada tècnica al replà.
Per què no pots començar corrent (ni encara que t’ho digui l’Apple Watch)
El catedràtic de l’Exercici Físic, Felipe Isidro, s’ha cansat de veure com la gent s’inscriu al gimnàs i desapareix tres setmanes després. Segons ell, el problema és simple: comencem la casa pel sostre —i l’exercici pel cardio. “Primer cal treballar la força, i després el cor ja vindrà sol”, explica al pódcast Fit Generation, amb un to de qui ha vist massa cintes de córrer plenes de bones intencions mortes.
El motiu és biològic, però també social: vivim en un planeta amb gravitació i sofàs còmodes. I, segons ell, “si no pots empènyer el teu propi pes, tampoc podràs empènyer la teva vida activa”. Una frase digna de tatuar-se al bíceps, o com a mínim a la tassa del matí.
El pla segons Isidro: menys maratons, més aixecar-se del sofà
| Fase | Dies per setmana | Objectiu |
|---|---|---|
| Inici | 2 dies | Treballar força bàsica |
| Consolidació | 3 dies | Fomentar hàbit |
| Manteniment | 3 força + 2 cardio | Alternança òptima |
Per tant, l’objectiu no és començar fort, sinó començar bé. Isidro ho diu clar: “Som dosificadors, no fatigadors”. La seva croada és contra aquella primera sessió de gimnàs que et deixa tan baldada que no hi tornes fins després de Nadal.
Les accions motrius: la gimnàstica domèstica elevada a ciència
Per als debutants, Isidro proposa una mena de minimalisme físic: asseure’t, aixecar-te, empènyer, estirar. No calen màquines, només voluntat (i una cadira resistent). La idea és que l’experiència sigui positiva, perquè com ell diu, “el millor exercici és el que es fa”. I no, no compta el trajecte del sofà a la nevera.
Després, un cop ja pots aixecar la compra sense sentir-te a punt de morir, arriba el moment de sumar cardio: caminar, córrer una mica o fer aquella classe de spinning on criden massa. Però només quan el cos ja sàpiga aguantar-se dret amb dignitat.
La freqüència: ni poc ni massa, sinó constant
El catedràtic recomana començar amb dues sessions de força per setmana, i augmentar progressivament fins a tres. Quan ja hi hagi hàbit, s’hi pot afegir el cardio. L’objectiu final? Moure’s cada dia. Però no perquè ho digui el rellotge, sinó perquè ho demana el cos (i la consciència, després de tanta cadira d’oficina).
En paraules seves, “la dosi mínima ideal són tres o quatre dies setmanals, i la dosi òptima és fer exercici cada dia”. Dit així, sona a recepta mèdica, però amb més suor i menys prospecte.
“El moviment és un medicament, però en la dosi correcta”
Isidro insisteix que no es tracta de convertir-se en Ironman, sinó en algú capaç de pujar al bus sense bufar. “Si algú que mai ha fet exercici el fatigues el primer dia, tindrà una mala experiència i ho deixarà”, assegura. I té raó: tots tenim aquell amic que es va comprar unes peses, les va usar un cop i ara sostenen una planta.
Del sofà a la constància: el veritable repte
En resum, per a Isidro l’ordre és clar: força primer, cardio després, constància sempre. I si pot ser amb un punt de plaer, millor. Perquè el problema del sedentarisme no és la falta de múscul, sinó de motivació. I aquí no hi ha entrenadors, només bons dissenyadors de rutines que sàpiguen fer-te sentir capaç sense matar-te en l’intent.
Per cert, si vols comprovar-ho, el programa complet del pódcast Fit Generation explica les pautes pas a pas, sense filtres d’Instagram ni llums de neó. Només ciència, seny i una mica d’humor físic.
Perquè, al cap i a la fi, l’únic múscul que mai s’hauria d’atrofiar és el sentit comú.
