El poble càntabre que amaga la platja més interminable del Cantàbric
Hi ha pobles que tenen platja, i després hi ha pobles que tenen un tros de sorra que sembla autopista. No és la Costa Daurada ni la Barceloneta: estem parlant d’un lloc on el mar del nord juga amb un arenal que sembla no tenir final.
El curiós és que, a més d’aquest paisatge de postal infinita, el poble en qüestió té una història digna de sèrie de Netflix medieval. Reis, reines, comiats dramàtics i fins i tot escenes de cinema l’han convertit en una joia que passa massa sovint desapercebuda pels viatgers de casa nostra.
Quan pensem en el Cantàbric, sovint ens venen al cap penya-segats dramàtics, surfistes buscant l’onada perfecta i aquella sensació de “quin fred” només de mirar l’aigua. Però hi ha un lloc on tot això es combina amb una platja que sembla feta amb el compàs de la paciència infinita: més de quatre quilòmetres de sorra blanca que acaben en un puntet anomenat El Puntal, des d’on es pot veure Santoña vigilant l’horitzó.
Aquest poble és Laredo, una vila marinera i medieval que, a banda de la seva platja eterna (la Salvé), també té un currículum històric que ja voldrien molts. Els qui s’hi passegen avui, entre tovalloles i "xiringuitos", potser no sospiten que aquí mateix Isabel la Catòlica va acomiadar la seva filla Juana la Loca abans que marxés a casar-se amb Felip el Bell. Ni més ni menys. Drama familiar amb vistes al mar.
Entre la història i la mar salada
Laredo no és només arena i sol (o núvols, que és Cantàbria). El port, les muralles i la seva Puebla Vieja són testimoni d’una època en què el poble era clau per controlar qui entrava i qui sortia del Cantàbric. Tant és així que fins i tot l’emperador Carles V hi va posar el peu el 1556, abans de retirar-se cap al monestir de Yuste a passar els últims dies de la seva vida.
És d’aquells racons on, mentre et menges una tapa de rabes (sí, calamars a la romana però en versió cántabra), et pots imaginar soldats defensant la costa, reis organitzant casaments estratègics i comerciants discutint pel preu del peix. Tot això, envoltat de carrers estrets, casones i portes d’accés que encara avui es poden recórrer.
Un patrimoni que sorprèn
Si la platja és el primer reclam, el segon és l’art que s’amaga a la seva parròquia, la Iglesia de Santa María. Aquí hi trobem el famós Retablo de Belén, una obra flamenca del segle XV, daurada i policromada, que brilla gairebé tant com el sol de les tardes llargues de juliol.
A la Puebla Vieja, declarada Conjunt Monumental Històric-Artístic el 1970, el temps sembla haver quedat en pausa. Passejant pels seus carrers, encara es poden veure les portes antigues que blindaven l’accés, com la Puerta de San Martín, popularment coneguda com “La Blanca”, o la de San Lorenzo, també dita “Puerta de Bilbao”. Cada racó té aquella sensació de museu a l’aire lliure, però amb veïns i olor de marisc fresc.
Dels reis al turisme modern
Amb els segles, Laredo va canviar les corones i les muralles per un altre tipus de riquesa: la de les conserves i salazons. Al segle XIX, les fàbriques van dinamitzar l’economia, i al segle XX el turisme va fer la resta. Tant, que als anys 60 es va guanyar el sobrenom de “Capital de la Costa Esmeralda”.
Avui, encara manté aquesta doble cara: la del poble que viu mirant el mar, i la del destí que atrau viatgers que volen combinar platja, història i un toc d’autenticitat càntabra. És un lloc ideal per a qui busca fugir de la massificació d’altres destinacions més conegudes, sense renunciar a un bon bany o a un passeig entre pedres centenàries.
Un viatge per als de Tarragona
Per als que som de Tarragona i acostumats a la Costa Daurada, Laredo és un canvi de guió total. Allà no hi trobaràs l’aigua càlida del Mediterrani ni la festa major amb orquestres tocant a la plaça. Però trobaràs un mar més indòmit, una platja que sembla infinita i una història que no t’esperes en un poble que, des de fora, podria semblar un simple destí de tovallola i para-sol.
I si algú pensa que això de marxar tan lluny per veure platges no val la pena, només cal recordar que el Cantàbric ofereix aquella barreja de natura, cultura i menjar contundent que enganxa. Des d’un bon plat d’anxoves de Santoña fins a les muntanyes verdes que freguen el mar, el viatge val l’esforç.
Laredo és molt més que la platja més llarga del Cantàbric. És història, és patrimoni i és un recordatori que a l’Estat hi ha racons que encara ens poden sorprendre, fins i tot quan ja ens pensem que coneixem totes les costes.
Per cert, si vols aprofundir més en les platges de Cantàbria i els seus encants, pots consultar el portal oficial de Turismo de Cantabria, on trobaràs més detalls i rutes.
