Un Gaudí secret que se'n riu dels contes de fades
Has vist mil posts de llocs “insta-friendly” i ja no et sorprèn res? Aquí podríem estar davant d’un “però natural”. Un Gaudí que no surt a les guies de moda, però que té tanta calma i pedra que gairebé sembla estar en un jardí de fades.
Imagines un jardí que va començar com un regal discret i després va ser gairebé oblidat? Doncs existeix, i viu en plena muntanya, fascinant en silenci.
Quan la discreció es fa pedra i aigua
Als peus de la serra del Catllaràs, en un torrent verd i silenciós que sembla resistir a la tòpica foto turística, hi ha uns jardins amb un secret molt modernista. No, no és al centre de Barcelona –és a La Pobla de Lillet– i no surt a cada llista “imprescindibles”, però qui hi ha anat parla d’una fatiga desconeguda de camp i arcades que semblen sorgir de la muntanya mateixa.
Tot comença a principi del segle XX, quan la comarca del Berguedà bull d’indústria: mines, ciment i el nom de Gaudí surant per allà. I parlant de Gaudí: el va convidar la família Artigas –amic d’Eusebi Güell– a casa seva, i ell, com a bon arquitecte de frontera, els va regalar un jardí davant de la seva fàbrica. Sense fites, sense expectatives, només per agraïment. I aquest gest discretes es va convertir en un fragment de modernisme amagat.
Un recorregut on l’aigua i la pedra murmuren
El camí entra amb una porta original: un arc de pedra flanquejat per dues serps, sense grandiloqüència, com qui diu “entra si vols, però sense selfie de rigor”. Aquí l’explicació se sap menys famosa que al Parc Güell, però el simbolisme modernista també hi és.
Segueix la font de la Cascada: l’aigua es llisca per pedra tosca i hi havia un àngel que va desaparèixer —símbol de Sant Mateu—, ara reduït a un record oxidat.
Després arriba el Pont d’Arc Coix, amb forma improbable, i una àliga al peu que sembla vigilar el Llobregat. Sant Joan, si vols, amb pedres, llegendes i tranquil·litat.
La pèrgola, amb un lleó de pedra (Sant Marc, per si encara ho dubtaves), ofereix una ombra ben construïda per reposar. I llavors, la Gruta, amb un arc catenari. A l’interior, la Font de la Magnesia, aquella d’aigua medicinal que va donar nom popular a tot el conjunt.
Arribant a dalt, tens la Glorieta, mirador natural amb forma cònica i vistes al curs del riu, pura mida poètica en pedra. I com a contrapunt popular, el Berenador, amb bancs integrats a l’entorn i una escala cap al Racó del Pescador, on el riu et tempta… però millor mira i escolta, sense embrutar el llegat.
I finalment, el Pont dels Arcs: cinc arcs que creuen el riu amb escultures d’una dona i un home portant cistells —humil, immens i diferent— que tanca un itinerari que no busca likes, sinó un respir autenticament gaudinià.
Un passeig pràctic (i tot sense espòilers)
Els jardins van quedar oblidats després que la família marxés als anys 50 —com si fossin un secret privat— fins que un article els va rescatar el 1971 i una restauració als 90 els va tornar a la vida com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL).
La visita dura uns 40–60 minuts. L’entrada costa entre 5 € i 2,50 €, segons edat i carnet (Carnet Jove, estudiants...). Menors de 6 anys, gratis. Pagament en efectiu o targeta, a taquilla.
Tot i que els gossos, si van lligats, hi entren, les escales i camins irregulars fan que no sigui accessible per a tothom. Una motxilla portanadons és millor que el cotxet. Ah! I calçat còmode sí o sí.
Millor anar-hi a la primavera o tardor, quan el verd taca la pedra i el clima acompanya. I guarda el pícnic per fora: està prohibit dins dels jardins.
Prolonga l’excursió
La Pobla de Lillet t’espera amb un pont vella (romànic), una església amb un Crist del segle XII i el Tren del Ciment que et porta cap al Museu del Ciment Asland, tot un viatge pel patrimoni industrial i per la nostàlgia d'un passat que pots recrear amb realitat virtual.
Si tens ganes de muntanya, Castellar de n’Hug i les Fonts del Llobregat estan just a tocar. Panoràmiques, natura i cap pressa.
Per què no és un postcard més
Perquè és menys conegut, més sincer i es fon amb el paisatge, no amb la teva càmera. És un regal arquitectònic que no busca aclaparar, sinó respirar amb calma. I si ets de la zona de Tarragona, potser aquest és el respir que no sabies que necessitaves a 2 hores i quart de camí, cap a Bagà, passant per Sallent, Gironella i d'altres poblacions conegudes de cap al nord de Catalunya.
Què més? Només que vagis amb ganes de sentir Gaudí sense filtre, entre pedres que parlen, aigua que murmura i un paisatge que no vol triomfar, sinó existir.
