Els viatges que enganxen: llocs als quals sempre hi voldràs tornar
Hi ha llocs que visites una vegada i prou, selfie de rigor i adéu molt bones. Però després hi ha aquells altres que et queden tatuats a la pell, els que et fan prometre mentalment un "tornaré" abans ni tan sols d’haver marxat.
És com amb els bars de tota la vida o la platja on sempre tornes a fer el primer bany de l’any: no calen excuses, hi tornes perquè sí, perquè hi ha alguna cosa que et crida. I això passa també amb alguns viatges, aquells que no et cansaries de repetir ni en una altra vida.
Quan parlem de viatjar, sovint ho fem amb llistes de “pendents”: els llocs on encara no hem estat, els típics bucket list que sonen més a excusa de cap d’any que no pas a plan real. Però el que no acostumem a dir en veu alta és que, a vegades, els millors viatges no són els que encara no has fet, sinó els que tornaries a fer sense pensar-t’ho dues vegades.
Perquè no ens enganyem: hi ha destins que s’exhaureixen en una sola visita. I després hi ha els altres, aquells que et sorprenen sempre, que mai s’acaben d’explicar del tot, que et deixen amb la sensació que encara et falta una segona part.
Els llocs que es tornen addicció
És una qüestió estranya, gairebé irracional: no sempre són els destins més exòtics ni els més "instagramables". De fet, sovint són llocs amb una atmosfera particular, una gent que t’abraça sense conèixer-te o una llum que fa que cada foto sembli feta per un fotògraf del National Geographic.
Pensa-hi un moment: segur que tens algun lloc així. Aquell poble on vas acabar menjant en una festa major sense ser del poble. Aquella ciutat que et va ensenyar que el caos també pot ser encantador. O aquella muntanya on el temps semblava aturar-se.
Destins que es repeteixen sols
Per posar exemples concrets, hi ha qui té Egipte com a destinació recurrent. El tòpic de les piràmides és només l’entrada: el veritable viatge és entendre que el país no és només història antiga, sinó també el trànsit salvatge d’El Caire, els mercats on un te es converteix en una conversa infinita i aquella llum del Nil que enganxa més que un serial de la TV3.
Un altre cas és l’Índia. Aquí no hi ha terme mig: o t’agrada o la detestes. Però per als que hi tornen, sempre hi ha una raó nova: una ciutat diferent, una cerimònia inesperada, un paisatge que sembla d’un altre planeta. I encara que hi vagis tres cops, sempre et queda la sensació d’haver vist només un trosset del mosaic.
Quan l’imprevist et fa repetir
També hi ha països que, sobre el paper, no semblen gran cosa però que t’enganxen per la seva gent. És el cas de Burkina Faso o Kirguizistan, noms que no surten gaire a les agències de viatges però que deixen records difícils d’explicar. Són somriures, camins polsegosos, mercats que et fan oblidar el temps. I sí, tot això és motiu suficient per voler-hi tornar.
I què dir de Etiòpia o Pakistan, llocs on el viatge no és només físic sinó mental. Perquè aquests destins trenquen esquemes, et posen davant de realitats que no s’assemblen a res del que coneixem i, justament per això, es converteixen en experiències que necessites repetir per acabar d’entendre.
La paradoxa del retorn
Curiosament, quan tornes a un lloc, mai és el mateix viatge. Ni tu ets el mateix, ni el lloc és exactament igual. Potser la cafeteria de la cantonada ha tancat, potser aquell guia que et va ensenyar un racó ja no hi és, o potser el que canvia ets tu, amb més ulls per veure el que abans et va passar per alt.
Això fa que repetir destins sigui gairebé una altra forma de viatjar. No es tracta de fer un “copy paste” de la primera vegada, sinó de descobrir capes noves, detalls amagats, històries que no t’havien explicat. En aquest sentit, cada retorn és un viatge diferent.
El secret està en lligar-te amb el lloc
Podríem fer un llistat llarguíssim de destins que enganxen —de Turquia a Namíbia, passant per les Illes Galápagos—, però el més interessant és que cadascú té el seu propi catàleg personal. No hi ha fórmules màgiques, només connexions. Allò que a tu et fa tornar pot deixar indiferent a un altre, i viceversa.
En el fons, viatjar i repetir llocs no té tant a veure amb monuments o paisatges, sinó amb la manera com ens hi sentim. Per això hi ha gent que no es cansa de Roma i d’altres que prefereixen un poblet de muntanya del Pirineu. El viatge és personal, i el retorn encara més.
Per què hi tornem?
Potser perquè busquem retrobar-nos amb aquella sensació de la primera vegada. O potser perquè sabem que sempre hi haurà alguna sorpresa nova. Sigui com sigui, tornar és una manera de confirmar que aquell lloc ja forma part de tu. Que, d’alguna manera, et pertany una mica.
I això, amics, és l’únic souvenir que val la pena repetir una i mil vegades.
