Els Ports: barrancs i roques que murmuren històries
Hi ha muntanyes que no necessiten guies turístics ni audioguies. Les mires i ja entens que allò va molt més enllà de quatre pedres apilades. Són gegants muts, però amb més discurs que alguns tertulians de la tele.
A Tarragona en tenim uns quants, amagats entre barrancs i agulles, on el silenci es converteix en banda sonora i les esquerdes de la roca fan de llibre d’història. Però alerta: aquí no es ve a fer postureig d’Instagram amb bambes noves. Aquí s’hi ve a caminar i a escoltar.
Un regne mineral amb caràcter propi
Al sud de Catalunya, allà on les carreteres fan més corbes que la N-340 en hora punta, s’alcen Els Ports de Tortosa-Beseit. Un espai natural que sembla inventat per un director de cinema amb deliris de grandesa: parets verticals, barrancs foscos i cims que no tenen cap interès a semblar amables. No et somriuen, però tampoc ho necessiten.
Aquest territori abraça el Baix Ebre, la Terra Alta i el Montsià. Oficialment és un parc natural, però a la pràctica funciona com un escenari geològic on cada roca té més personalitat que molts alcaldes. L’escriptor Àngel Solà i Vidal el va definir com “un somni fet poesia”. I si ho dius tu a casa et prenen per flipat, però ell tenia tota la raó.
Els primers passos: fonts i gúbies que et deixen sense alè
Prop del Mont Caro, el cim més alt del massís, hi ha racons que semblen trets d’un conte. La font dels Xorros, per exemple, és un degoteig etern recobert de molsa verda que et recorda que la paciència és un superpoder. Al costat, l’ermita de la Magdalena recorda que per aquí també hi han passat segles de vida humana, entre masos i camins que encara ressonen.
Però si vols una mica més d’adrenalina visual, res com les Gúbies de la Vallfiguera. Un passadís vertical tan estret que sembla que la muntanya s’hagi empipat i t’hagi decidit engolir. Caminant per dins, la sensació és clara: tu ets petit, el món és gran i la roca sempre guanya.
El repte del Mont Caro
Amb els seus 1.441 metres, el Caro és el sostre de Tarragona. La seva silueta es reconeix de lluny per les antenes del cim —més discretes que un xandall fluorescent a una festa major. Però el que de veritat marca és el camí fins a dalt.
L’ascensió clàssica des del barranc de la Caramella són més de 17 quilòmetres de suor, respiracions accelerades i alguna maledicció en veu baixa. Ocho horas largas, que dirien els veïns del Matarranya. Tot i això, existeixen versions més curtes i amables, com la que surt del Mascar. La muntanya no es mou: tu tries el nivell de tortura.
La Moleta i la Coscollosa: foc i resistència
Des de la Font Nova s’inicia una altra ruta fins a la Moleta d’Alfara i la Coscollosa. Dues talaies que, a més de vistes espectaculars, mostren les cicatrius dels incendis. Un recordatori brutal de com la natura es crema, es trenca, però també reneix amb una força que ni els bombers poden aturar del tot.
El Tossal d’Engrilló i la Punta de l’Aigua
Si et mous cap al nord, prop de Paüls, descobriràs un duet escènic: el Tossal d’Engrilló i la Punta de l’Aigua. Des d’aquí la vista és tan oberta que quasi pots imaginar-te Picasso dient: “Sí, això em serveix per pintar”. I no és broma: el pintor es va inspirar a la Terra Alta, i el paisatge encara conserva aquell aire de llenç gegant.
Les Roques de Benet: la postal oficial
Si hi ha un símbol dels Ports, són les Roques de Benet. Aquest conjunt rocallós supera els 1.000 metres i és tan imponent que es veu a quilòmetres de distància. El nom prové d’un antic assentament àrab, Bene. Avui en queda ben poc, però pujar fins al Castell, una de les formacions, és més fàcil del que sembla i et regala panoràmiques de pel·lícula. Us proposem aquesta interessant ruta que passa per les Roques Benet - Foradada - Coll de Botana i Cova Benaixa. Una ruta que ens podem "patejar" amb 5 horetes i desnivell moderat (no apte per a gent que simplement vol fer una ruta del colesterol).
El Castell de l’Airosa i altres secrets
Al sud del Caro, el Castell de l’Airosa s’alça com una fortalesa natural. El camí no és per domingueros: hi ha trams de grimpada i algun moment de “què hi faig aquí?”. Però quan hi arribes, el silenci pesa més que les cames cansades. I si encara et queda set, a la vora hi ha la Font del Paradís, un oasi que fa honor al seu nom. Per a intrèpids senderistes, us recomanem aquesta ruta, que passa pel Racó de la cova d'en Marc - Castell d'Airosa - Coll d'Ascens - Roca Xapada - Canal de l'Escaleta.
Un museu natural sense vitrines
Recórrer els Ports és com entrar en un museu sense sostre. Aquí no hi ha cartel·les, ni audioguies, ni botiga de souvenirs. El relat l’escriuen les roques, els barrancs i els cims. No hi ha veu, però hi ha història. I és més potent del que sembla.
Potser per això molts excursionistes hi tornen una vegada i una altra. No només per l’esforç físic ni per les vistes de postal, sinó per aquella connexió estranya que només s’entén quan la vius: la sensació de ser petit en un món immens, però alhora formar-ne part.
I tu, t’atreveixes a deixar el mòbil en silenci i escoltar el que et diu la pedra?
📌 Més informació al Parc Natural dels Ports.
