Guàrdia Civil i un muntatge polèmic als cotxes radar

Hi ha dies que el trànsit a l’AP-7 ja et posa a prova. I després obres Twitter i veus la Guàrdia Civil de Trànsit fent pedagogia amb el clàssic “la velocitat mata”, com si fossin la consciència moral de la N-340 (amb cafè amb gel a la mà).

Però, quan les fotos operatives les publica el mateix cos i a la gent li salten les alarmes, la cosa canvia. I aquí és on entra el factor humà: seguretat dels agents, procediments, i una pregunta incòmoda: qui vigila els vigilants quan el tema és el material del cotxe?

El detonant és concret: segons la informació publicada el 17/01/2026, s’han vist vehicles de l’Agrupació de Trànsit de la Guàrdia Civil amb radares col·locats al tauler del copilot, just a sobre de la zona de l’airbag. Si el coixí s’activa en una col·lisió, el dispositiu podria convertir-se en un problema seriós per a qui hi va assegut. I sí, fa mal només d’imaginar-ho.

Què s’ha vist a les fotos (i per què preocupa tant)

La polèmica no surt d’un rumor de bar. Surt de publicacions a xarxes del mateix cos on es veuen muntatges al salpicader (zona copilot) mentre al text del missatge s’insisteix en respectar els límits. A molts els va sonar a “fes el que dic, no el que faig”. I això, en seguretat viària, crema ràpid.

Les imatges comentades corresponen a dates recents: 14 i 16 de gener. Coincideixen, a més, amb el soroll polític i social per les balises V16 i la seva visibilitat real. És aquell moment en què tothom té una opinió: el conductor de diumenge, el del camió, i el que s’ha quedat atrapant el cotxe al pàrquing d’IKEA perquè “només eren cinc minuts”.

El punt tècnic és simple però delicat: l’airbag és un sistema de protecció pensat per desplegar-se amb força. Si hi ha un objecte rígid o ancorat a sobre, el risc és doble: impacte directe contra el cos, o fallada del desplegament. No és una mania, és física. I la física, quan decideix entrar a l’habitacle, no negocia.

El xoc institucional: DGT, Pere Navarro i la imatge pública

El relat té més capes perquè a la història hi surten noms i càrrecs: la directora de la Guàrdia Civil, Mercedes González, i el director de Trànsit, Pere Navarro. El debat que es planteja és si el muntatge respecta criteris de seguretat i si és coherent que el cos publiqui missatges de civisme viari mentre apareixen pràctiques discutibles al mateix material de servei.

També hi ha un element que fa pessigolles als més desconfiats: si el dispositiu està a sobre d’un airbag, només hi ha dues opcions lògiques. O bé l’airbag està operatiu (i el risc creix si s’activa), o bé s’ha desactivat el sistema (i aleshores la pregunta és una altra). I aquesta segona pregunta és de les que no agraden gens als departaments de comunicació.

La reacció de l’AUGC: denúncia i data al calendari

L’Associació Unificada de Guàrdies Civils (AUGC) ha anunciat que portarà el cas a la Comissió de Riscos Laborals de la Guàrdia Civil prevista per al febrer. I si no hi ha rectificació, planteja accions legals. No és una amenaça a l’aire: és un moviment formal amb paperassa, registre i mala llet (de la justificadeta).

Segons el responsable jurídic de l’AUGC, Eugenio Nemiña Suárez, en declaracions recollides el 17/01/2026, la situació seria “un risc real i evitable” i denuncia que es podria estar bloquejant un sistema de protecció que ha demostrat eficàcia. Traduït: no és només “un suport mal posat”, és un problema de seguretat laboral amb conseqüències.

A més, l’AUGC demana dades concretes: quants vehicles tenen elements instal·lats a la zona de l’airbag i quants el portarien desactivat. Perquè sense números, tot queda en el terreny pantanós del “em sembla que”. I amb números, la conversa ja no és tan còmoda.

Els escenaris que més espanten: col·lisió, tornills i “material lesiu”

El que posa els pèls de punta són els supòsits tècnics descrits: si per fixar el suport s’ha fet servir algun tornill que travessa el tauler, el desplegament de l’airbag podria topar amb la peça i redirigir-se. O pitjor: que el tornill talli el coixí i l’airbag perdi eficàcia. Sona a pel·lícula dolenta. Però és la vida real.

En paraules atribuïdes per la mateixa informació a Nemiña (17/01/2026), això podria convertir el material de treball en un element lesiu. I és aquí on el debat deixa de ser “com muntem un radar” i passa a ser “com protegim una persona” dins un vehicle patrulla.

Si t’ho mires des de fora, fa fins i tot ràbia: al conductor se li exigeix ITV al dia, triangle o V16 segons norma, i límits de velocitat. Però després apareix un dubte raonable sobre si dins d’un cotxe oficial hi ha muntatges incompatibles amb un element de seguretat. I la confiança, ja ho saps, és com el retrovisor: trencada, costa de recompondre.

Velocitats, pedagogia i la paradoxa del “fes-ho bé”

El detall irònic és que, mentre circulen aquestes fotos, els missatges institucionals recorden que les furgonetes a autopistes i autovies tenen límit de 90 km/h i que respectar la velocitat evita sinistres. A nivell comunicatiu, és un bumerang. Torna. I pega.

També hi ha una lectura de cultura corporativa: quan una organització predica norma i exemplaritat, qualsevol incoherència (o possible incoherència) guanya volum. No cal ni que sigui intencionada. Només cal que es vegi. I avui, tot es veu.

Què diu la seguretat viària “oficial” sobre sistemes de protecció

La DGT insisteix en materials divulgatius que els sistemes de retenció i protecció són clau per reduir lesions en sinistres. Per contrastar criteris i recomanacions, es pot consultar informació general de seguretat viària a la web de la DGT. No et dirà “no posis un radar aquí”, però sí el principi bàsic: el vehicle està dissenyat amb elements que han de funcionar quan toca.

No és un cas aïllat: altres queixes sobre vehicles i condicions

Aquesta denúncia s’afegeix a un malestar més ampli dins el cos sobre vehicles, equipament i condicions operatives. Segons declaracions recollides a la mateixa informació, Carlos Cantero, responsable de Trànsit de l’AUGC amb 17 anys d’experiència, descriu que en alguns models com el Jeep Renegade el material d’intervenció acaba als seients del darrere perquè no hi cap al maleter. I això, en frenada, pot ser una altra loteria.

També es parla d’altres unitats que transporten eines sense compartimentació ni ancoratges adequats. I quan sumes peces soltes, suports, pantalles i equip, el cotxe patrulla s’assembla menys a un vehicle de servei i més a un traster amb rodes. Microfrase: mal negoci.

Hi ha més punts que han anat sortint: patrulles en moto en episodis de calor extrema, amb el debat de què diu la norma i què es fa a la pràctica; i fins i tot que alguns chalecos airbag podrien activar-se sense motiu per la conducció policial, amb el risc d’ensurt (i d’accident). Tot plegat dibuixa un patró: la sensació que la seguretat dels agents de vegades queda en segon pla. I això, per dir-ho fi, no quadra.

ITV “flexible” i el relat que enfonsa qualsevol defensa

Un altre angle delicat és la ITV. L’AUGC apunta que si els vehicles passen així la inspecció, “tenim un problema”. I si es desmunta per passar-la i es torna a muntar després, també. És el tipus de dilema que et deixa sense sortida bona.

Nemiña aporta un exemple viscut a una ITV de Ferrol amb un vehicle (un Fiat Tipo) que, segons el relat, presentava problemes greus. L’escena, explicada com a experiència personal, retrata aquesta idea de “perquè sou vosaltres” que, si és certa, erosiona la credibilitat del sistema. I aquí no estem parlant d’un cotxe qualsevol: estem parlant de vehicles que circulen en servei.

Què pot passar ara (i què seria raonable)

Si la qüestió arriba a la Comissió de Riscos Laborals al febrer, el més lògic és que es demanin informes tècnics, inventari d’unitats afectades i una decisió clara: reubicació dels equips, revisió de fixacions i, si cal, criteri únic per a tota la flota. Sense invents locals. Sense “això ho fem així perquè sempre ho hem fet així”.

Per al públic, el titular és el que és. Però per als agents, el fons és un altre: que el seu lloc de treball (un cotxe patrulla) no tingui elements que puguin jugar en contra quan hi hagi una col·lisió, un cop o un bolcat. I, ja posats, que el missatge de seguretat viària sigui coherent amb el que es veu a les fotos. Perquè si no, el discurs sona a sermó.

La realitat és que aquesta polèmica posa sota el focus la Guàrdia Civil de Trànsit, la relació amb els criteris de la DGT i la responsabilitat de comandaments com Mercedes González i el context institucional que representa Pere Navarro. I no hi ha millor manera de tallar el debat que una: dades, revisió i correcció. Ràpid. I ben fet.