Quan 70 estrelles Michelin deixen les cuines per dir-li això a Joan Roca
Imaginem-nos per un moment 20 cuiners amb més estrelles que el firmament de l’Empordà a l’agost, tots junts en una mateixa sala. No hi ha menú degustació, no hi ha servei, no hi ha pressa per emplatar. Només una cita amb un dels grans noms de la cuina d’aquest país.
El més curiós és que no es tracta d’un sopar secret ni d’una batalla de fogons. El que passa aquí té més a veure amb l’orgull col·lectiu i amb un missatge compartit que, de retruc, diu molt de com entenen la gastronomia aquests pesos pesants.
Hi ha moments que trenquen el guió. I veure més de 70 estrelles Michelin reunides sota un mateix sostre per parlar de complicitat i no de competició n’és un. El Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, que ja té secció per a tot (fins i tot pel vi i el menjar, amb el Culinary Zinema), serà l’escenari on s’estreni Uno de los nuestros, el documental que Dani García ha impulsat per homenatjar Joan Roca.
Això no va només de cuina. Va de generositat, de transmissió i de llegat. I sobretot d’un home que, sense fer gaire soroll, ha convertit un restaurant familiar de Girona en símbol mundial. El Celler de Can Roca, amb tres estrelles Michelin i corones diverses de “millor del món”, és només la part visible d’un univers que molts dels seus companys de professió han volgut reivindicar.
Un càsting de luxe
No parlem de quatre amics. Estem davant d’una alineació de cuina galàctica: Martín Berasategui, Ramón Freixa, Albert Adrià, Diego Guerrero, Quique Dacosta, Francis Paniego, Marcos Morán, Ricard Camarena, Eduard Xatruch o Paco Pérez. Entre tots, més estrelles que a qualsevol cel nocturn visible sense telescopi.
El missatge és clar: Roca no és només un xef. És un referent humà, un mestre i un col·lega amb qui tothom vol compartir taula. No és casual que Dani García remarqui la diferència entre “el Joan cuiner” i “el Joan persona”. Aquesta segona part és la que, segons ell, encara no coneix prou el públic.
Quan la competència deixa pas al respecte
En el tràiler ja es veu que això no és un documental sobre plats, ni sobre qui va fer primer què. És una carta d’amor col·lectiva a una manera d’entendre la cuina com a projecte compartit. No és “ser cabrons”, com recorda Ferran Adrià, sinó competir sense deixar de cuidar-se els uns als altres.
Aquí és on la frase que Joan Roca repeteix als joves del Celler pren sentit: “Si vols arribar ràpid, ves sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat”. I ells, els que avui manen a les cartes de mig Estat, l’han fet seva.
El llegat de Girona
El documental també recull com, amb els seus germans Josep i Jordi, en Joan ha aconseguit convertir la memòria familiar en matèria de vanguarda. El viatge del Celler és també un viatge cultural i identitari, que ha situat la cuina catalana al mapa global. Una revolució tranquil·la que avui sembla tan òbvia que costa imaginar com de trencador va ser al seu moment.
Del plat a la pantalla
La Caña Sisters i el Grup Dani García han produït aquest film que es podrà veure al festival de Sant Sebastià, i que posteriorment promet girar per altres circuits. Un documental que no amaga emocions: el mateix Roca admet que mai havia viscut un moment tan intens en la seva trajectòria professional.
I és que, més enllà de les estrelles Michelin i dels rànquings de The World’s 50 Best, queda el factor humà. El respecte mutu, l’admiració i la sensació d’haver construït col·lectivament un dels capítols més brillants de la cuina contemporània.
Més que un homenatge
Al final, la cosa no va de mirar enrere amb nostàlgia, sinó de marcar un futur. La idea és que aquest esperit de cooperació i d’“estar junts” segueixi sent el motor de la gastronomia espanyola. Un futur que, segons ells mateixos, encara té molt a dir.
I per això el documental s’anomena Uno de los nuestros: perquè, malgrat els premis, els focs artificials i les fotos a Instagram, al final el que queda és la sensació que tots han caminat plegats. I que Joan Roca, sense pretendre-ho, n’ha estat el guia.
Un llegat que no s’escriu amb plats, sinó amb vincles. I això, més que qualsevol estrella Michelin, és el que fa que aquest homenatge tingui sentit.
