Una família de Tarragona volia provar-lo… però ja és massa tard
Quan una família de Tarragona decideix fer quilòmetres per tastar un restaurant amb estrella Michelin, espera emoció, no decepció. El pla era clar: cotxe, carretera i una taula reservada per viure una d’aquelles experiències que només es poden explicar amb fotos de plats minimalistes i copes de vi blanc caríssim.
Però la realitat va ser més dura que un all i oli tallat: en arribar, el somni gastronòmic ja tenia la persiana abaixada. El restaurant que volien visitar, tot i haver rebut els màxims elogis i un estel Michelin, havia dit adeu. La sorpresa va ser tan grossa com la factura d’una ronda de gintònics a la Rambla Nova.
Hi ha històries que semblen tretes d’una sèrie de Netflix, però passen al costat de casa. El cas del restaurant TohQa, a El Puerto de Santa María (Cadis), n’és un exemple perfecte. Un projecte que va néixer el 2020, que va rebre reconeixements internacionals i que, després d’un any de lluir estrella Michelin, ha decidit tancar. Sí, exactament: obrir-se pas al món amb tots els focus i acabar abaixant la persiana abans que una família de Tarragona pogués ni tan sols tastar el menú degustació.
D’un somni gastronòmic a un maldecap econòmic
El xef Eduardo Pérez va aconseguir en pocs anys allò que molts cuiners somien tota la vida: que el seu restaurant fos reconegut per la Guia Michelin. Però, com passa massa sovint, la realitat del mercat no sempre acompanya la fama. El local tenia capacitat per a 50 persones, però la mitjana d’ocupació real era de només 14 coberts per nit. I això, ni amb vins naturals ni amb escumes de marisc, no s’arregla.
“Ha estat un error no entendre la demanda real”, admetia el mateix cuiner. La seva aposta per la brasa, els productes locals i una posada en escena cuidada no va ser suficient per convèncer un públic que, entre setmanes, preferia la tapa de croquetes i la cervesa freda a un menú degustació de tres hores.
El contrast entre prestigi i realitat
El 2024, TohQa no només va aconseguir la seva estrella Michelin, sinó que també va ser inclòs a la llista Opinionated About Dining com un dels 150 millors restaurants d’Europa. Un èxit brutal, digne de titulars internacionals i selfies de gourmets. Però quan els reconeixements no es tradueixen en reserves, el glamour s’evapora més ràpid que un cafè amb gel a l’agost.
A la pràctica, el local amb estrella vivia un dia a dia complicat: un espai preciós, amb un pati d’estil andalús i naranjos que li donaven un encant especial, però amb massa taules buides. El contrast era tan evident que fins i tot els mateixos clients se n’adonaven. Una estrella Michelin amb només mitja sala plena no és la postal que un xef vol penjar a Instagram.
Una família de Tarragona i una persiana abaixada
És aquí on entra la família de Tarragona, que va decidir baixar fins a Cadis per viure l’experiència gastronòmica. El pla era perfecte: viatge en cotxe, parada tècnica per un entrepà de truita a l’àrea de servei de la N-340, i sopar en un dels locals més reconeguts d’Andalusia. Però la realitat va ser un “tancat per sempre” que els va deixar amb cara de croqueta congelada.
L’escena era surrealista: Google encara mostrava el restaurant com a recomanat, les fotos al mapa brillaven com si fos un temple gastronòmic… però la porta ja estava tancada. El comentari del pare va ser lapidari: “Ens hauríem quedat millor amb un arròs a Cambrils”.
El preu d’anar contra corrent
El cas de TohQa obre un debat interessant: fins a quin punt les estrelles Michelin garanteixen viabilitat econòmica? La resposta, vista la situació, és clara: gens. Pots tenir tots els premis del món, però si el públic no apareix, la caixa no quadra. I això passa fins i tot als temples de l’alta cuina.
El mateix Eduardo Pérez ha reconegut que el seu error va ser voler imposar una proposta que no connectava amb la demanda real del mercat. Potser massa arriscada, massa exclusiva o simplement massa cara per a un públic que buscava experiències més accessibles. Al final, la lliçó és dura però clara: les guies i els crítics no paguen nòmines, només els clients ho fan.
Un comiat amb gust agredolç
Fins al 13 d’octubre de 2025, el restaurant ha programat alguns esdeveniments especials per acomiadar-se dels comensals. Seran les últimes oportunitats per tastar la seva proposta, abans que el local torni a convertir-se en una altra cosa: un bar, una discoteca o, amb sort, una botiga de souvenirs. Sigui com sigui, TohQa quedarà en el record com aquell restaurant que va aconseguir el somni i va topar amb la realitat.
Mentrestant, la família de Tarragona ja ha après la lliçó: abans de fer quilòmetres per tastar un restaurant amb estrella, millor trucar i confirmar que no s’hagi convertit en llegenda. I, per si de cas, tenir sempre una reserva alternativa en un lloc on serveixin arròs de galeres.
