Tarragonins i Euskadi: tres excuses gastronòmiques que fan pujada
A Tarragona tenim platja, vermut i calçots, però quan ens agafa la dèria d’anar al nord, no hi ha platja que valgui. El destí es diu Euskadi i, alerta, no sempre és per surf a Zarautz: molts agafem l’AP-68 amb una sola idea al cap... i no és exactament visitar museus.
A Euskadi la muntanya té gust i olor de fusta, de fum i de salsa reduïda a foc lent. Els paisatges són verds, sí, però el que ens crida des de Tarragona és la taula. I ara resulta que National Geographic ens ho ha posat fàcil amb tres parades que ja són excuses oficials per perdre’s per Bizkaia.
La relació entre els tarragonins i Euskadi és un d’aquells matrimonis estranys que funcionen. Nosaltres tenim el Mediterrani, 300 dies de sol i la N-340. Ells tenen pluja, muntanyes i un domini obscè del “pintxo-pote”. I, malgrat les diferències, ens estimem. Perquè quan un tarragoní diu “anem al nord” no està pensant en oxigenar els pulmons, sinó en fer check-in a la taula.
Un bosc per perdre-s’hi (i menjar-hi)
Primera parada: La Revelía, a Amorebieta-Etxano. Aquí el cuiner Fernando González ha decidit que la millor manera de cuinar tradició és fer-ho diferent. I sí, sona a eslògan de Putos Modernos, però a la pràctica vol dir agafar receptes de tota la vida i donar-los la volta amb creativitat. Tot això enmig d’un bosc que sembla tret d’una pel·li d’Studio Ghibli, amb un hotel d’agroturisme per si la sobretaula se t’allarga. Una mena de “calçotada 2.0” però amb molt més verd i menys camisa tacada.
Quan una estrella Michelín és barata (sí, existeix)
Segona parada: Garena, a Dima. Imagineu-vos que al mig de la vall d’Arratia, entre històries de baserris i muntanyes que semblen postals, hi ha un restaurant amb estrella Michelín... i que no et demana hipotecar el pis de Cambrils per pagar el menú. El cuiner Julen Baz, amb una estrella i dos sols Repsol, ha creat una experiència que barreja paisatge, cultura i menjar. El típic lloc on un tarragoní diu “anem a fer un menú” i després acaba amb 500 fotos per penjar a Instagram amb l’etiqueta #NordExperience.
De Tòquio a Atxondo passant per la brasa
Tercera parada: Txispa, a Atxondo. Aquí la història és de pel·lícula: un xef japonès, Tetzuro Maeda, va aprendre de Bittor Arginzoniz (el mestre de l’asador Etxebarri) i després va muntar el seu propi temple de la brasa. El resultat és una fusió de tècnica japonesa i filosofia basca amb foc i llenya com a fil conductor. De fet, Txispa ja s’ha colat entre els 100 millors restaurants del món segons The World's 50 Best. Traduït al llenguatge tarragoní: és com si un japonès fes paelles a l’Ametlla i acabés sent referència mundial. Brutal.
Excuses per pujar al nord
No ens enganyem: els tarragonins tenim una relació obsessiva amb el menjar. Ens podem passar mesos parlant de quina és la millor brasa del Priorat, però a l’hora de la veritat fem centenars de quilòmetres per tastar com es fa la carn a Euskadi. I aquestes tres parades a Bizkaia són l’excusa perfecta per organitzar un cap de setmana. Cotxe, Spotify amb Loquillo i Blaumut, i direcció al nord.
Un viatge més enllà de la taula
No tot és menjar, encara que sembli mentida. L’escapada a Euskadi també és muntanya, paisatge i aquesta sensació que sempre plou encara que faci sol. Però al final, quan tornem a Tarragona i algú pregunta “què tal pel nord?”, la resposta és sempre la mateixa: “Hem menjat de conya”.
I així, entre platja i muntanya, entre vermut i txakolí, seguim cultivant aquesta amistat estranya i deliciosa entre Tarragona i Euskadi. Perquè si una cosa tenim clara és que el menjar, quan és bo, no coneix fronteres... però sí quilòmetres de carretera.
