El protocol també arriba al teu entrepà de llonganissa (i no, no és broma)

L’entrepà és la democràcia feta gastronomia. Des del clàssic de truita de patates fins al de calamars amb maionesa, tothom hi té un favorit. Però el cas de la llonganissa és especial: contundent, greixosa i de mos generós, és d’aquells que posen a prova fins i tot la millor camisa blanca de diumenge.

@protocoloyetiqueta.es Un bocadillo también puede comerse con estilo 🥪✨. El protocolo dice: ✅ Sujetar con elegancia ✅ Bocados pequeños ✅ Nada de abrirlo como si escondiera un tesoro Porque la elegancia no está en lo que comes… sino en cómo lo comes. 😉 #bocadillo #protocoloyetiqueta #etiqueta ♬ sonido original - protocolo y etiqueta

Però aquí entra en joc la veu de l’ordre i del refinament: María José Gómez, experta en protocol i etiqueta, que s’ha convertit en trending a TikTok per desmuntar mites i posar normes on pensàvem que regnava el caos. Segons ella, un entrepà no és excusa per perdre les formes. Al contrari: és una oportunitat per demostrar que, fins i tot quan mossegues pa amb embotit, pots mantenir el decòrum.

El primer pas: tallar o devorar?

La temptació és clara: agafes l’entrepà sencer i hi claves les dents com si no hi hagués demà. Error de novell. Gómez recomana començar amb un gest tan senzill com efectiu: tallar-lo per la meitat. No és postureig, és pura logística. La mida es fa més humana i, de pas, evites el drama del mos XXL que t’obliga a obrir la boca com si estiguessis al dentista.

Aquí, el missatge és clar: “En protocol no s’admeten proeses circenses”. Traduït: no intentis demostrar que pots empassar mig entrepà de cop. Ni és elegant ni és pràctic.

Els quatre dits que salven vides (i camises)

La clau està en com l’agafes. Gómez parla de la tècnica dels quatre dits: dos a sota per fer de suport vital i dos a dalt per compactar el farcit. És com subjectar un mòbil car: no el vols deixar caure, però tampoc estrènyer tant que sembli que el vols trencar.

Aquesta tècnica no només és de manual, també és de supervivència. Perquè un entrepà de llonganissa és capaç de deixar-te la taula plena de molles, trossos i greix. I res no mata més ràpid l’elegància que un embotit fugitant pel plat.

La inclinació estratègica

Aquí ve la part pragmàtica: abaixar lleugerament el cap. Sí, com quan et cau la Wi-Fi i mires el router amb desconfiança. Però en aquest cas no és superstició, és prevenció: si no vols acabar amb gotes d’oli sobre la camisa o amb la falda tacada, l’angle és clau.

I no, no és el mateix que ajupir-te com un obrer de l’N-340 amb tàper a la mà. És un moviment controlat, suau, gairebé coreografiat. Aquí està la diferència entre un desastre i un “mira, aquest sap menjar”.

El pecat capital de l’entrepà

I arribem al punt crític, el que Gómez condemna sense pietat: obrir l’entrepà i manipular-lo. No, no és un cofre del tresor. No hi has d’anar buscant la llonganissa amagada, ni recol·locar-la, ni fer-li un lifting amb les mans. Això, segons ella, és l’antítesi de l’elegància. I té raó: si l’entrepà t’arriba tal qual, el respectes. És la seva identitat, i tu ets només el comensal.

Aquí és on molts s’ensorren. Tots coneixem algú que obra l’entrepà com si fos un manual d’instruccions. Doncs bé: aquests són els que, segons Gómez, queden retratats com a incultes de la taula. El veredicte és contundent: no es toca.

Protocol i realitat: un equilibri impossible?

És obvi que no menjarem un entrepà de llonganissa amb guants blancs i un violí de fons. Però també és veritat que hi ha moments i moments. Al bar de la cantonada, segurament ningú et jutjarà. Però a un àpat més formal, potser convé recordar que la imatge que projectem comença per detalls tan banals com això.

La reflexió de fons de Gómez és clara: el protocol no és un luxe, és sentit comú amb bona presència. No es tracta de viure encotillat, sinó de demostrar respecte pels altres i per un mateix. I sí, fins i tot en coses tan terrenals com mossegar pa amb embotit.

Del cafè amb gel a la llonganissa

En un país on el cafè amb gel té rituals propis i la festa major sempre inclou la seva ració de bocates, potser no és tan estrany que algú ens recordi que hi ha maneres i maneres. I que, de vegades, l’elegància es troba en els detalls més inesperats.

Si vols aprofundir més en aquestes normes, la mateixa Gómez comparteix els seus consells a les xarxes socials i a la seva pàgina oficial, on desmunta tòpics i ensenya a sobreviure a la vida moderna sense perdre la compostura.

Perquè al final, siguem sincers: si pots menjar un entrepà de llonganissa amb elegància, ja estàs preparat per a qualsevol situació social. Fins i tot per sopar amb la sogra.