El mite de “tinto a temperatura ambient” que encara destrossa vins a l’estiu
A quants sopars d’estiu has sentit la frase: “El vi tinto, sempre a temperatura ambient”? Doncs sorpresa: si estem a 30 °C, això no és romanticisme mediterrani, és un suïcidi organolèptic.
El ritual de deixar la copa damunt la taula fins que el vi “respiri” sona molt elegant, però el resultat sol ser un líquid calent, pesat i difícil de gaudir. I no, no cal ser sumiller per entendre que alguna cosa no quadra.
La cultura del vi a casa nostra és plena de mites que es repeteixen com si fossin dogmes. El més famós: que el vi tinto s’ha de servir a temperatura ambient. La frase ha passat de generació en generació com si fos la taula de la llei, però hi ha un petit problema: l’ambient d’avui no és el mateix que el d’una cava fresca del segle XIX.
Quan “ambient” volia dir 15 graus
Aquella expressió de “temperatura ambient” ve d’una època en què els cellers mantenien una frescor natural d’uns 14 a 16 graus. És a dir, res a veure amb un menjador de ciutat al juliol, quan el termòmetre s’enfila fàcilment als 30 graus. Beure un vi a aquesta temperatura no és només desagradable: és com prendre un caldo a mig bullir quan esperaves una beguda refrescant.
El rang ideal per al vi tinto
Els experts ho deixen clar: el tinto jove es gaudeix millor entre 14 i 16 graus, mentre que els vins amb més criança agraeixen un punt més, fins als 18. És en aquest marge on el vi mostra la seva estructura, els seus aromes i aquella sensació amable a la boca. A partir d’aquí, el plaer es converteix en pesadesa.
Errors habituals (i com evitar-los)
Un clàssic és servir el vi tal qual surt del rebost, sense pensar-hi gaire. Error. Si fa calor, el més senzill és deixar-lo 15 minuts a la nevera abans d’obrir-lo. Amb això n’hi ha prou perquè agafi frescor sense arribar a convertir-se en un refresc gasificat. Un altre truc que recomanen els sumillers és utilitzar pedres o glaçons reutilitzables, que refreden sense aigualir.
El debat del glaçó dins la copa
Aquí hi ha escola per a tot. Hi ha qui diu que és sacrilegi, d’altres que “vive y deja vivir”. El cert és que el glaçó convencional aguanta el vi, el dilueix i li roba caràcter. Però si estàs a ple agost, al mig d’una festa major, potser l’heretgia val la pena. Tot depèn del context: no és el mateix un Priorat de 40 euros que un vi de taula per fer sangria.
El vi i els joves: ni boomer ni elitista
Una altra qüestió interessant és com es percep el vi entre els més joves. Encara arrossega la fama de beguda “seriosa”, més pròpia de dinars familiars que no pas de nits de festival. Però cada cop més veus, com la de la sumiller catalana @lamartaclot, reivindiquen el vi en clau popular, propera i sense complexos.
Un món que cal desdramatitzar
Durant anys, la cultura del vi ha patit un excés d’ortodòxia i postureig: que si la copa adequada, que si l’aroma a fruita vermella madura, que si “persistència retronasal”. Tot això està molt bé, però també és cert que moltes persones s’han sentit excloses. El que recorda Marta Clot —i molts professionals del sector— és que no cal ser enòleg per gaudir d’un bon glop. L’únic que cal és treure’s la pressió i provar.
La regla d’or: adaptar-se al moment
Com amb tantes altres coses de la vida, el vi demana context. Un vi negre amb glaçó pot ser un desastre en un tast formal, però a la platja de la Barceloneta amb 35 graus pot ser una benedicció. Un espumós pot casar millor amb un formatge cremós que no pas un tinto reserva. I sí, es pot beure vi en vas de plàstic si la festa ho requereix. El que importa és compartir i gaudir.
Fresc, però no congelat
El missatge és senzill: el vi tinto no és sopa. Ni cal servir-lo gelat com una cervesa, ni molt menys calent com un cafè amb gel mal resolt. El punt òptim està en aquest terme mig que permet que s’expressi sense convertir-se en un pes a l’estómac. Si encara algú insisteix que “a temperatura ambient” és el correcte, ofereix-li el got després de 10 minuts al sol i deixa que descobreixi, literalment, el gust de la teoria.
