Les orelletes de l’àvia de les Garrigues que internet ha convertit en símbol de resistència rural
Hi ha receptes que no busquen likes, però acaben tenint-ne milers. A les Garrigues, una àvia ha convertit un vídeo casolà en un homenatge a la cuina de veritat, d’aquella que fa olor d’oli calent i paciència. El protagonista no és cap influencer, sinó una massa que s’infla i balla dins la paella.
Amb el seu davantal de flors i un accent que no es pot imitar amb filtres, Montserrat Masip i Sabaté ha conquerit les xarxes mostrant com es fan unes orelletes com Déu mana. Sense mesures exactes, sense estris “smart”. Només farina, ous, aigua i aquell toc d’anís que separa l’art de la rutina.
Les Garrigues descobreixen el seu nou tresor: una paella plena d’història
El vídeo, publicat al compte @somgastronomia, forma part del projecte Gastrosàvies, una iniciativa que recupera les receptes de dones del món rural català. En ell, la Montserrat explica com les orelletes servien per endolcir els dies sense forn. “Es feien amb el que hi havia”, diu, mentre estira la massa amb una naturalitat que sembla genètica.
Les orelletes, típiques de les comarques de Lleida, són la versió més humil i poètica d’una pastisseria sense tecnologia. Ni termòmetres, ni balances, ni excuses. Només la mà, l’oli i el temps. En una època on el “temps” sembla un ingredient de luxe, això ja és gairebé revolucionari.
El secret (no tan secret) de la massa perfecta
La Montserrat ho diu clar: “Quan la massa t’ho demana, ja saps que està.” No hi ha mètode científic que substitueixi l’instint d’una àvia que ha cuinat tota la vida. La clau és pastar fins que la massa sigui suau com una manta de llana i deixar-la reposar prou perquè després s’infli amb alegria a la paella.
Quan entra en contacte amb l’oli d’oliva verge extra —sí, del bo, d’aquell que no s’ha comprat al súper de descompte—, la massa es transforma en una crispeteta daurada amb textura de núvol cruixent. El soroll és part del ritual: aquell fregit suau que fa companyia mentre la cuina s’omple d’olor dolça i d’anís.
Recepta d’orelletes de l’àvia Montserrat
- 250 g de farina
- 2 ous
- 1/2 got d’aigua
- 1 cullerada d’anís o canyella
- Oli d’oliva verge extra (per fregir)
- Sucre per empolvorar
| Pas 1 | Barreja farina, ous i aigua fins a formar una massa elàstica que no s’enganxi. |
|---|---|
| Pas 2 | Afegeix un toc d’anís (o canyella si ets dissident). |
| Pas 3 | Deixa reposar la massa tapada uns 30 minuts. Paciència, influencer. |
| Pas 4 | Estira la massa molt fina, fins que vegis el mar a través. |
| Pas 5 | Fregiu les peces en oli d’oliva calent fins que s’inflin i agafin color d’Instagram. |
| Pas 6 | Traieu-les, deixeu escórrer i empolvoreu amb sucre sense remordiments. |
Un dolç que val més que mil receptaris digitals
Les orelletes no són només un postre: són una memòria fregida en oli. A les cases de les Garrigues, es feien per fires, festes majors o quan algú tenia una bona notícia. “Era un motiu per reunir-nos”, recorda la Montserrat. I sí, probablement també per xafardejar una mica mentre s’esperava el torn de fregir.
La seva recepta ha inspirat centenars de comentaris i versions modernes, amb airfryer i sucre glass ecològic. Però cap app pot replicar la textura d’una orelleta feta amb respecte. La diferència no és tècnica, és emocional.
Cuina amb memòria, no amb pressa
Avui, gràcies a projectes com Gastrosàvies, aquesta cuina de les mans arrugades torna a tenir lloc a la taula digital. I no només per nostàlgia, sinó perquè ens recorda una cosa essencial: cuinar és un acte de memòria. D’aquells que no es poden comprar, ni desar al núvol.
Per això, quan vegis una orelleta cruixent a Instagram, pensa que darrere hi ha una història. I que a les Garrigues, una àvia ha demostrat que, fins i tot fregint massa, es pot fer resistència cultural.
Font: Projecte Gastrosàvies (2025) / Ajuntament de les Borges Blanques
