Tarragona i les escales del malson: els veïns que no poden viure pel soroll del progrés
Hi ha sons que formen part del paisatge urbà: el clàxon del bus, el gos del veí o el martelleig etern de les obres. Però n’hi ha un, a Tarragona, que ha superat totes les proves de resistència acústica. Un soroll que no és de festa ni de trànsit, però que ha arribat a expulsar gent de casa seva.
Fa més de quinze anys que un grup de veïns conviu amb el que ells anomenen “el monstre metàl·lic”. Diuen que s’encén cada dia a les set del matí, i que a vegades ja no s’apaga ni de nit. El progrés fa soroll, sí —però ningú els va avisar que en faria tant.
Quan el progrés t’arrenca el son (i la salut mental)
Els veïns del carrer Vapor de Tarragona viuen a vuit metres d’un invent que se suposava que havia de millorar la seva vida. Però el resultat, diuen, és un “calvari mecànic”. Alguns han hagut de marxar de casa, d’altres viuen tancats amb els vidres dobles i els cascos posats. I uns quants més, directament, s’han resignat al que ells anomenen “el brunzit de la desesperació”.
“Em prenc ansiolítics per poder dormir”, confessa una veïna. Un altre explica que ha anat a viure a casa de la mare. I un tercer, que “això no és viure, és sobreviure dins d’una rentadora gegant”. Les escales —que connecten el carrer Zamenhof amb Vapor— porten 15 anys funcionant (o fallant) al seu propi ritme.
El soroll del progrés (en versió remix)
Les escales s’activen a les set del matí i s’apaguen a les onze de la nit. Quan no s’espatllen, clar. “A vegades es queden enceses tota la nit, i llavors és l’infern literal”, explica un veí. Els mesuradors de soroll arriben a marcar més de 80 decibels. Per fer-se una idea: és com tenir un aspirador encès sota la finestra. Tot el dia. I cada dia.
“Ens diuen que les peces estan descatalogades”, diu una altra veïna, amb aquella ironia que només dona la impotència. “Descatalogades com nosaltres”. L’Ajuntament ha promès una “operació rescat”, però els veïns sospiten que serà més de la sèrie “continuarà”.
Entre el vandalisme i el desgast
El problema no és només el soroll. També hi ha qui ha convertit les escales en parc temàtic. Joves lliscant per la barana, cotxets amunt i avall, carretons de compra… “Quan veuen les escales, es pensen que és PortAventura”, diu una veïna, mig rient, mig plorant.
El resultat: trams espatllats, queixes constants i una comèdia burocràtica que sembla no tenir final. Les primeres denúncies daten del 2010. Quinze anys després, el soroll continua i les respostes segueixen en mode eco.
Quan la ciutat et fa sentir secundari
Hi ha una paradoxa aquí: mentre uns veïns es queixen perquè les escales no funcionen i se senten aïllats, altres demanen que les parin per poder viure. Dos mons separats per uns graons metàl·lics. “Tothom parla de mobilitat i accessibilitat —diu un veí—, però ningú pensa en els que hem perdut la pau per culpa d’aquest invent.”
“Vam comprar el pis abans que instal·lessin les escales”, recorda una altra. “Si ho haguéssim sabut, hauríem marxat a un altre barri… o a una altra ciutat.” Les seves paraules tenen més pes del que sembla: molts han acabat marxant realment.
Quan la solució és desfer el que es va fer
Fa uns dies, l’Ajuntament va decidir aturar el tram més problemàtic i encarregar la fabricació d’una nova peça. “No tenim gaire esperança”, admeten els veïns. La seva proposta és tan simple com radical: treure les escales i tornar als graons normals. Diuen que caminar no mata. El soroll, potser sí.
De moment, el silenci només arriba quan les escales moren del tot. I llavors, durant unes hores, Tarragona sona com hauria de sonar: a ciutat mediterrània i no a taller industrial.
La ciutat que no sap estar quieta
Potser el problema no són les escales, sinó la idea que el progrés sempre ha de fer soroll. Que si no grinyola, no avança. Però els veïns del carrer Vapor demanen exactament el contrari: una mica de calma. Una ciutat que permeti obrir la finestra sense sentir el motor del progrés a l’oïda.
Perquè al final, entre l’accessibilitat i la convivència, algú hauria de trobar el punt mig. I si no, que algú inventi unes escales mecàniques silencioses (i amb ànima). Fins llavors, a Tarragona el silenci continuarà sent un luxe de classe alta.
