"Dones de ràdio" converteix el Centre Cultural de Valls en un estudi ple d’emoció i rialles

Una emissió en directe des de Valls

El Centre Cultural de Valls s’ha convertit aquest cap de setmana en un estudi improvisat per acollir l’obra ‘Dones de ràdio’, una de les produccions teatrals més comentades de la temporada. Dirigida per Sergi Belbel i escrita per Cristina Clemente, la peça arriba a l’Alt Camp després de triomfar en diverses sales del país. El públic vallenc, fidel al seu ritual de cerveseta al Pati i teatre de diumenge, va exhaurir les localitats dies abans de la funció. El resultat? Ple absolut, cues a la porta i aquella sensació que el teatre encara pot fer callar fins i tot els mòbils més impacients.

Rosa, Àgata i Carol: tres veus, tres mons

Les protagonistes —Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego— donen vida a la Rosa, l’Àgata i la Carol. Tres dones que no s’haurien conegut mai si no fos per una coincidència que ningú voldria: un bony al pit.

El text no cau en el drama fàcil. Al contrari: riu d’allò que espanta i ensenya que la vulnerabilitat també pot tenir banda sonora. El públic, atent, reia i callava al ritme del guió, com si escoltés una emissió de nit des del llit, amb la ràdio a la tauleta i el cor una mica apretat.

Un públic entregat i un missatge clar

Després de noranta minuts d’humor, emoció i monòlegs interns, el Centre Cultural va esclatar en aplaudiments. Les tres actrius van rebre una ovació que va durar més que la sintonia final de l’obra. Alguns espectadors, asseguren, van sortir amb els ulls brillants i un somriure que no sabia ben bé si era de pena o gratitud.

El muntatge destaca per la seva escenografia minimalista (signada per Max Glaenzel) i per un espai sonor dissenyat per Jordi Bonet i Efrén Bellostes que acompanya cada emoció sense fer soroll. No hi ha grans artificis: només llum, veu i presència. El de sempre, però ben fet.

Un equip que sona com una orquestra

Darrere del micròfon hi ha tot un equip tècnic amb nom propi: Núria Llunell al vestuari, Kiko Planas a la il·luminació i Josep Domènech a la direcció de producció. Tots ells han contribuït a crear una posada en escena que respira veritat i calidesa.

La producció, a càrrec de Bitò, compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya – ICEC, que continua apostant per projectes que donen veu a històries amb accent propi. I si alguna cosa queda clara, és que el públic de Valls sap reconèixer una bona veu quan la sent.

Quan el teatre és també una cura

El tema —la malaltia i la manera de conviure-hi— podria haver estat un cop baix. Però Belbel i Clemente el converteixen en un relat d’empatia i resistència quotidiana. No hi ha sermons, només històries que podrien ser les nostres, dites amb naturalitat i sense filtres.

“Dones de ràdio” juga amb el llenguatge audiovisual, amb silencis, jocs de llum i projeccions que evoquen records i confessions. És teatre, sí, però també és un podcast emocional en directe, amb públic que respira al mateix ritme que les actrius.

El teatre a Valls, en bona forma

Amb aquest ple absolut, el Centre Cultural de Valls tanca un any amb programació variada i bona resposta ciutadana. Els últims mesos s’hi han vist muntatges d’humor, dansa i música, confirmant que la capital de l’Alt Camp continua sent un petit motor cultural.

L’Ajuntament de Valls, a través de la seva regidoria de Cultura, ha anunciat que continuarà apostant per propostes escèniques de proximitat per mantenir el públic connectat. Perquè, al cap i a la fi, si alguna cosa sap fer Valls, és reunir-se per escoltar bones històries.

Una última emissió, abans d’apagar el llum

Això no és només una obra, és una conversa pendent. I potser sí: “Dones de ràdio” no parla només de malaltia, sinó de cura, sororitat i humor com a resistència. Tres coses que, casualment, també fan molta falta fora de l’escenari.

A Valls, aquesta nit, les freqüències han sonat en clau de vida. I, com tota bona emissió, ningú ha volgut que s’acabés.