Santa Tecla vol ser Patrimoni de la Humanitat… però la cosa s’embolica
Quan acabes la festa major amb ressaca de vermut i confeti encara enganxat a les sabates, ve l’Ajuntament i et diu que vol fer Patrimoni de la Humanitat la teva santa patrona. Clar, tu penses: “Home, com no?”.
Però resulta que la cosa no és tan fàcil com dir-ho a micro obert des del balcó de l’Ajuntament. Entre normatives noves, candidatures competidores i paperassa infinita, el somni de veure Santa Tecla al club selecte de la Unesco comença a semblar més una gincana que una tramitació cultural.
Fa gairebé un any, l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales, anunciava en plena ressaca post-festes que Santa Tecla faria el salt a la Unesco. Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Dit així, semblava tan senzill com encarregar una pancarta i penjar-la a la façana del consistori. Però ja sabem com són les promeses en calent: passen els mesos i la realitat et passa la mà per la cara.
La regidora de Cultura i Festes, Sandra Ramos, ho ha deixat clar: el camí serà llarg i ple d’entrebancs. No perquè Santa Tecla no tingui prou mèrits (que els té, i de sobres), sinó perquè la burocràcia internacional té les seves pròpies regles del joc. I aquestes regles, diguem-ho finament, no juguen a favor d’una festa tan local y tarragonina com la nostra.
Quan ser massa local és un problema
Segons explica Ramos, ara la Unesco només accepta una candidatura per any i per estat. I clar, si competeixes contra expressions culturals que també existeixen en altres països —com la rumba o la sardana— tens totes les de perdre. És com presentar una tapa d’alls tendres al concurs mundial de gastronomia quan els altres porten sushi i tacos: per molt bo que sigui, et diuen “gràcies per participar”.
La comparació amb els castells o amb la Patum de Berga és inevitable. Quan aquests van aconseguir la declaració, la normativa era molt més relaxada. Ara, en canvi, sembla que la Unesco premiï sobretot el que travessa fronteres i no tant el que s’arrela a un sol carrer.
Un estudi, moltes reunions i zero garanties
L’Ajuntament no s’ha quedat de braços plegats: han encarregat un estudi a un antropòleg expert en patrimoni i s’han reunit amb la Generalitat. Però ni amb tot això hi ha garanties d’èxit. Ramos ja ho adverteix: “No serà fàcil”.
El problema és de concepte: com convences un jurat internacional que una festa lligada a una sola ciutat té valor universal? I encara més: com ho fas sense caure en el tòpic de “som únics i irrepetibles”? Una cosa és la fe en Santa Tecla i una altra el linguatge diplomàtic de la Unesco.
Per què importa igualment?
Aquí ve la part positiva. Encara que la candidatura no tiri endavant, tot aquest procés de recerca, documentació i estudi servirà per revaloritzar les festes de Santa Tecla. Per entendre-les millor, per explicar-les d’una altra manera i, sobretot, per blindar-les davant els temps que corren.
Al final, el patrimoni no només és el segell de la Unesco. És també la manera com la pròpia ciutat es mira al mirall i es pren seriosament la seva cultura. Si la paperassa internacional ens diu que no, Tarragona igualment haurà guanyat una reflexió col·lectiva sobre què vol dir celebrar Santa Tecla el 2025 (i més enllà).
Santa Tecla, com sempre
Així que no us preocupeu: enguany tornarem a veure el Braç entrar a la Catedral, tornarem a sentir gralles fins a l’alba i tornarem a acabar amb la samarreta tacada de vermut. Amb o sense Unesco, Santa Tecla seguirà sent Patrimoni Universal dels tarragonins. I això, ni normativa ni candidatura ens ho podrà treure.
PS: si algun dia la Unesco no ens reconeix, sempre podem inventar la nostra pròpia etiqueta: “Patrimoni de la Ressaca Tarragonina”. Sonaria més real.
