El misteri del Pataco: el plat del Baix Camp que és festa, moneda i potser un desastre
Hi ha plats que són molt més que menjar. Són records d’estiu, taules llargues i avis discutint si “això abans es feia millor”.
A Alforja en tenen un de molt particular: es diu Pataco i no només és un guisat, també és una fira, una festa, fins i tot una moneda del segle XVIII. Però encara avui hi ha qui es pregunta: què coi és realment?
Per entendre el Pataco cal viatjar al Baix Camp, concretament al poble d’Alforja. Aquí, des de fa més de 20 anys, cada estiu es repeteix el ritual: tothom al carrer, taula parada i una cassola al mig. El que va començar com un simple dinar popular, a base del guisat típic del poble, ha acabat convertint-se en la Fira del Pataco, un esdeveniment capaç d’omplir places, atraure visitants i convertir-se en bandera gastronòmica i cultural.
La història és curiosa: l’any 2014 aquell dinar d’estiu es va institucionalitzar i va néixer oficialment la fira. Des d’aleshores, cada edició té el seu propi format: pot ser un dinar col·lectiu, una fira de dia o fins i tot la famosa Nit del Pataco, on les entitats locals es posen creativament a la cuina i ofereixen tapes inspirades en la recepta tradicional, sempre regades amb vi del Mas del Botó.
Què és exactament el Pataco?
Aquí és on comença el debat. El Pataco és, en essència, un plat ancestral del Baix Camp. La recepta bàsica porta patata, carabassó i tonyina. Dit així pot semblar senzill, però com passa amb totes les receptes populars, cada família i cada poble hi té la seva versió. N’hi ha qui li afegeix vi ranci, qui hi posa més patata que res i qui diu que sense el carabassó “això no és un Pataco, és una altra cosa”.
De fet, fins i tot el nom és un enigma. Segons algunes versions, Pataco ve simplement de “patata”. D’altres diuen que té a veure amb el patacó, un antic quart de porró de vi. També hi ha qui defensa que el mot té relació amb la moneda de coure del segle XVIII. I, per acabar-ho d’adobar, algú apunta que tot plegat no és més que una deformació del castellà “potaje”. És a dir, el Pataco és com un misteri culinari col·lectiu.
Un guisat... o un desastre?
A Alforja, dir que una cosa és un “pataco” també té un altre significat: una cosa mal feta, improvisada o feta amb presses. I potser d’aquí ve el sentit més autèntic del plat: una cuina feta amb el que hi havia a mà, sense luxes, però amb molt de caràcter. Un guisat popular que s’ha transformat en símbol i en excusa per reunir-se.
De la cassola a la plaça
La Fira del Pataco no és només menjar. És també una manera de reivindicar el teixit associatiu d’Alforja, el comerç local, el turisme i la vitalitat del municipi. En aquest sentit, és molt més que gastronomia: és cultura, és identitat i és comunitat. Qui vingui, s’emporta no només un plat calent sinó també una bona dosi d’ambient de festa major.
Com explica la pròpia Comissió de Festes d’Alforja, l’acte és una manera de donar visibilitat a les entitats locals i d’oferir un aparador del poble. Per això, el Pataco ha passat de ser un guisat “de poble” a un element cultural amb pedigrí, capaç d’atraure curiosos de tot el Camp de Tarragona i més enllà.
Pataco: cuina, llengua i memòria
El més bonic de tot plegat és que el Pataco ha aconseguit una cosa que molts plats “gourmet” envejarien: ser part del vocabulari i de la memòria col·lectiva. És menjar, és història, és festa i també és llengua. Potser per això aguanta, perquè no és només una recepta sinó una excusa per explicar històries i compartir records.
I és que en un món on tot tendeix a convertir-se en “foodies”, “brunchs” i “street food”, a Alforja prefereixen seguir cridant-li pel seu nom: Pataco. Que potser no queda tan bé a Instagram, però té molt més gust de veritat.
