Tortosa recupera memòria: el viatge inesperat d’Arturo Gaya cap a una infantesa que encara ressona
A Tortosa, la memòria acostuma a tenir olor de Lambretta, soroll de banda municipal i un punt d’ironia que només entenen els qui han crescut entre el riu, el vent i els Josepets. És en aquest territori sentimental que un músic decideix revisitar allò que el va fer xiquet abans que adult.
La ciutat i les Terres de l’Ebre hi surten amb aquell aire de postals gastades que tots guardem en algun calaix, però aquí, rere cada anècdota, sembla que hi ha una història més gran. Una que no es desvela d’entrada, com si l’autor volgués que el lector hi tornés a caminar amb paciència tortosina.
La Tortosa que encara camina entre records
És al tercer pas, quan el lector ja ha tastat aquella nostàlgia amb accent tortosí, que s’obre la porta principal del llibre: un recull de relats que són memòria íntima però també col·lectiva, i que dibuixen la generació que va créixer entre el final del franquisme i un segle nou que encara ningú no entén del tot. Arturo Gaya fa aquest trajecte amb agilitat de periodista i un humor que només pot sortir d’un ebrenc amb molta carretera.
"Estic fent història" és una quarantena de textos que parteixen, literalment, d’un balcó tortosí: aquell on, cada 3 de setembre, la banda municipal tocava coincidint amb l’aniversari del xiquet que avui escriu aquests records. Era un gest aparentment menor, però amb prou força perquè el nen se sentís, tal com ell diu, “un xiquet important”.
Tot això, explicat amb una naturalitat que desarma, acompanya un viatge que avança des de la infantesa fins a l’entrada al segle XXI. Hi ha humor, hi ha tendresa i hi ha aquell detall escènic tan propi de les Terres de l’Ebre: el soroll del primer cotxe familiar arribant a casa, després d’anys de fer equilibris en una Lambretta compartida.
Data: Publicació recent del llibre ‘Estic fent història’
Lloc: Tortosa / Tarragona
Editorial: Cossetània
Autor: Arturo Gaya, músic i periodista
Enllaç oficial: Cossetània Edicions. Pots llegir un fragment d'aquesta obra aquí.
Anècdotes que dibuixen una generació
Una de les històries més pintoresques és la del sastre Gaya —el pare de l’autor— i la seva manera de treure’s el carnet de conduir. Segons explica el llibre, el va aconseguir “a canvi d’arreglar un descosit”. No cal gaire més perquè el lector vegi l’escena completa: aquell intercanvi improvisat d’un altre temps, en què la picaresca quotidiana era gairebé un idioma local.
Les memòries també passen per l’educació al col·legi dels Josepets, on Gaya situa l’origen del seu “sentiment de lluita pacífica”. Aquesta sensibilitat, que avui és gairebé marca personal, neix en un context en què l’ambient encara feia olor de dictadura, però on el nen vivia —segons ell mateix escriu— “una infantesa feliç”.
Això no vol dir que no hi hagués moments inquietants. Un dels més colpidors que recull el llibre és aquell en què un policia “vestit de gris” pica a la porta de casa seva per endur-se’l a comissaria. L’escena, plena de tensió domèstica, és recordada amb l’humor i la ironia que travessen totes les pàgines.
Música, Delta i memòria geogràfica
La música és omnipresent —com ho ha estat sempre en la vida de Gaya— i apareixen referències als Rolling Stones, els Beatles o el Duo Dinámico, que ell havia d’escoltar fent de carabina de la seva germana. És aquí on descobreix Josep Guardiola (el cantant, no el tècnic), gràcies a la sèrie Bonanza, una de les seves preferides.
La memòria geogràfica també hi té un pes considerable. Un dels capítols recorda com es va consolidar el terme Terres de l’Ebre per referir-se a les comarques del sud. Un altre descriu el Delta abans del turisme, quan la línia de costa encara no havia après el soroll dels apartaments ni el ritme accelerat de l’estiu modern.
La figura del pare i el fil que ho lliga tot
El sastre Gaya és una presència constant. Apareix en anècdotes domèstiques, en records d’infantesa i en un capítol especialment colpidor on el fill li pregunta si, durant la guerra civil, va matar algú. La resposta —explicada al llibre— és tan sorprenent com sincera, i genera aquell efecte simultani de rialla i tendresa que només aconsegueix la memòria ben destil·lada.
La seva mort, al març de l’any 2000, és el punt i final del llibre. L’autor explica que aquest moment el va ajudar a decidir on acabava el recull, però també que li anava bé tancar-lo aquí perquè “aquest segle XXI encara no l’he acabat de pair. No l’entenc”.
Aquell any 2000, el pare va morir poc abans de veure el canvi de mil·lenni, cosa que havia estat una de les seves il·lusions. El llibre tanca amb aquesta imatge, discreta i potent, que posa en context tot el relat anterior.
Una generació que va viure entre dos mons
Quan mira enrere, Gaya afirma que la seva generació “vam ser uns privilegiats”. Van créixer en el franquisme però també van viure una transició “que va ser una explosió de llibertats i de descobrir coses noves”. Aquesta dualitat és un dels fils que vertebren el llibre i que li dona una capa de lectura més ampla del que pot semblar al principi.
Amb més de mitja vida escrita en paper, l’autor conclou que “el que he viscut fins ara ho considero un privilegi”. És una manera de dir que, tot i els sobresalts, la memòria és un lloc amable si el mires amb la distància justa. I en aquest cas, també amb un punt d’ironia tortosina que converteix el relat en una peça cultural amb personalitat pròpia.
‘Estic fent història’ s’afegeix així al mapa cultural de Tortosa i les Terres de l’Ebre, un territori que de vegades sembla reclòs en el seu silenci, però que aquí demostra fins a quin punt pot ser matèria narrativa universal. Des d’un balcó on sonava una banda municipal cada 3 de setembre fins a la mort d’un pare que encara ressona: és la història d’un xiquet de Tortosa que, sense buscar-ho, ha acabat explicant una generació sencera.
