Lurdes Quintero i Marina Barberà sacsegen Valls amb “40 Segons”: un llibre que no deixa indiferent
A Valls, el vespre d’ahir va tenir aquell aire de silenci dens i curiositat compartida, el que només apareix quan una comunitat s’atreveix a mirar de cara un tema incòmode. A Ca Xapes, un espai acostumat a converses valentes, es presentava un llibre que no busca mirades ràpides, sinó una atenció que interpel·la directament.
El públic va arribar amb aquella mescla de respecte i inquietud, sabent que el llibre “40 Segons” no és just una lectura més. Les autores, Lurdes Quintero i Marina Barberà, han creat un assaig gràfic que demana fer-nos preguntes que sovint evitem, amb la mateixa delicadesa amb què una ciutat petita gestiona els seus propis silencis.
La presentació de “40 Segons” a Ca Xapes i el tema que costa tant d’abordar
La trobada d’ahir, a les 19.30 h a Ca Xapes, va ser un d’aquells moments en què una ciutat s’escolta en veu baixa. No era una festa literària ni un acte protocol·lari; era una invitació a nombrar allò que ens pesa, i que sovint preferim deixar fora de les converses quotidianes. Les cadires plenes, les mirades atentes i una mena de murmuri contingut donaven pistes del que estava a punt de passar.
Abans que les autores comencessin, ningú sabia exactament com seria el to de la presentació. Però tothom intuïa que el llibre remou. La combinació de text i il·lustració, en un format d’assaig gràfic, prometia un relat que no es pot llegir en diagonal. I tanmateix, calia esperar encara un instant més per entendre per què.
La revelació va arribar aviat: “40 Segons” parla del suïcidi, i ho fa sense eufemismes ni escapatòries. Cada 40 segons, una persona al món decideix treure’s la vida —800.000 cada any. A l’Estat espanyol, les dades continuen colpejant: 4.227 morts per suïcidi el 2022 i 4.116 el 2023. Una xifra que es multiplica quan hi afegim les persones que en quedem afectades: deu de manera profunda, 135 de manera indirecta. La dimensió, de sobte, ja no sembla abstracta.
Dades que incomoden, però necessàries per entendre el context
Aquest no és un llibre que expliqui una història personal per fer-la exemplar. Quintero i Barberà han volgut posar llum sobre casos propers, sense morbositat ni dramatismes, només la intimitat del que existeix i que massa vegades s’amaga. Lurdes Quintero ho fa des de la seva experiència i formació vinculada a la mediació, la participació i la salut mental col·lectiva; Marina Barberà, des de la sensibilitat artística i l’ofici d’il·lustradora, hi aporta un llenguatge visual que acompanya, explica i suaviza allò que costa dir.
És un llibre que es posiciona: el suïcidi no és només una qüestió individual. L’assaig suggereix que forma part d’un malestar social estructural, i que les respostes no poden ser només químiques o individuals. Parla d’una societat que, massa sovint, fa que les persones perdin les ganes de viure, i que encara mira el suïcidi amb una barreja de tabú i criminalització.
El contingut de “40 Segons”: deu històries i moltes capes
Quintero i Barberà estructuren el llibre al voltant de deu històries reals, properes, quotidianes. No es tracta de fer-ne un catàleg de causes, sinó de mostrar com el suïcidi pot tenir arrels multifactorials. En aquest sentit, l’obra es llegeix com un mirall incòmode del nostre propi sistema.
Les temàtiques que hi apareixen —la precarietat laboral, la pressió de la fama, la desesperança pel futur, la repressió, la neurodivergència, el masclisme, la transfòbia, el ciberbullying o la manca d’habitatge— no són conceptes aïllats. Formen part d’un ecosistema social que condiciona i multiplica el malestar.
Aquesta proposta no busca culpables individuals, sinó situar el problema en un pla col·lectiu. I és aquí on el llibre desvia el focus: si el suïcidi és un símptoma, quin és el diagnòstic social que preferim no veure?
Lloc: Ca Xapes (Valls)
Dia i hora: Dijous, 19.30 h
Autoria: Lurdes Quintero (text) i Marina Barberà (il·lustració)
Format: Assaig gràfic
Temàtica central: Suïcidi i malestar social col·lectiu
On el podeu trobar: A la Llibreria Roca de Valls o a l'editorial Tigre de Paper.
Una obra d'assaig gràfic que suma llenguatges
L'aportació visual de Barberà no és decorativa. Les il·lustracions funcionen com a respir emocional en un discurs que podria resultar asfixiant sense aquest contrapunt. El traç, les escenes quotidianes, la simplicitat simbòlica d’algunes pàgines permeten fer una lectura més amable d’un tema duríssim.
El llibre, tal com es va explicar a Ca Xapes, no vol ser un manual d’autoajuda ni un diagnòstic sociològic. És una conversa. Una invitació a parlar amb calma, amb respecte, amb rigor. A dir “això existeix” en un país on encara costa tant dir-ho.
Un debat que a Valls també calia obrir
A Valls, com a la resta del país, el suïcidi continua sent un tema tabú. Poques converses públiques, poca pedagogia col·lectiva i molta por a parlar-ne. La presentació de “40 Segons” ha estat una ocasió perquè la ciutat prengui aire i s’atreveixi a fer-ho. No pas per morbo, sinó per responsabilitat comunitària.
L'acte d’ahir, modest i proper, va demostrar que hi ha set de parlar del que ens passa. Que hi ha ganes de trencar silencis, de revisar estructures, d’entendre millor per què tantes persones —adolescents, joves, adults— perden la confiança en el futur. I que, com recordava l’equip de Ca Xapes, “un espai cultural també pot ser un espai de cura”.
Un camí col·lectiu per repensar què vol dir “viure bé”
“40 Segons” no dóna solucions. Però sí que imagina possibles canvis. Proposa reflexionar sobre com tornar a confiar en un present i un futur on la vida no sigui una cursa d’obstacles, sinó un dret col·lectiu protegit. I en aquesta imaginació hi ha la llavor política: si el malestar és estructural, les respostes també ho han de ser.
És un llibre que no tanca ferides, però les acompanya. Que no moralitza, però incomoda. Que no dramatitza, però colpeja. I en fer-ho, converteix la lectura en un acte de resistència íntima i comunitària.
Amb “40 Segons”, Valls, Lurdes Quintero i Marina Barberà posen sobre la taula un debat urgent. Un recordatori que, si cada 40 segons mor una persona per suïcidi, no podem continuar vivint com si això no ens interpel·lés. Perquè darrere de cada història, n’hi ha moltes més. I totes formen part del mateix teixit social que compartim.
