Siros, l’illa grega que no surt a les samarretes turístiques

Siros (Σύρος pels qui sabem llegir en grec) és d’aquelles illes que no surten a les samarretes turístiques, i potser justament per això té més gràcia. Enmig de les Cíclades, al cor de l’Egeu, aquesta illa ha estat moltes coses al llarg dels segles: refugi, port comercial, bressol cultural i, ara, un secret que els grecs guarden com qui sap on fan la millor mussaca (μουσακάς).

Una capital que no sembla una capital

Hermúpolis, el centre administratiu de totes les Cíclades, no és el típic poble blanc encalcinat amb quatre barques. Aquí el passat es nota en cada racó: edificis neoclàssics acolorits, places que semblen platós de cinema italià i un aire aristocràtic que recorda que al segle XIX això era un dels ports més importants de tot el Mediterrani oriental.

A la plaça Miaouli, el teatre Apolo s’aixeca com un homenatge a l’òpera italiana. I si aixeques una mica més la vista, la catedral ortodoxa de Sant Nicolau domina la ciutat des de dalt, com si vigilés que ningú no oblidi qui mana a l’illa.

Ano Siros: on el temps s’atura

Però el viatge no s’acaba al port. Al barri d’Ano Siros, el més antic de l’illa, els carrers estrets són un laberint fet expressament perquè el sol jugui amb les ombres. Aquí és on la vida passa lenta: un avi escolta música grega al transistor (ràdio pels "modernets" de generació z), unes terrasses que serveixen cafès amb vistes al mar, i entre carrerons apareix la casa de Markos Vamvakaris, el pare del rebétiko (ρεμπέτικο, música folklòrica grega), convertida en museu.

Si Tarragona té les gralles i els castells, Siros té el rebétiko. Una mena de blues grec, trist i festiu alhora, que parla de mariners, amors perduts i llargues nits de vi.

Històries gravades a pedra

Siros no s’explica sense el seu passat de refugi. Després de la massacre de Quíos al 1822 (famosa perquè Eugène Delacroix la va pintar), molts dels supervivents van arribar aquí i van aixecar una ciutat dedicada a Hermes, el déu del comerç. El Museu de la Vida Industrial encara explica com aquest racó d’illa va ser capaç de fabricar fins i tot un cotxe elèctric, molt abans que Tesla sortís a les notícies.

La memòria també es conserva a la platja de Grammata, on els mariners de l’època hel·lenística van deixar pregàries i noms gravats a la roca. Una biblioteca de pedra que ningú no pot piratejar.

Platja i mar en mode local

Si vens buscant platges, aquí també n’hi ha, però sense la sensació de parc temàtic. Galissas és ideal per famílies, mentre que Kini manté l’essència de poble pescador amb tavernes on el peix ve directe de la barca a la taula. I si vols més aventura, res millor que fer la volta als 85 km de costa en una petita embarcació.

Des del mar, les cases blanques es barregen amb el verd i el blau, i encara es pot veure el primer far que es va construir a Grècia, al segle XVIII. Una guia de navegants que segueix en actiu, molt abans que existissin els GPS i les stories d’Instagram.

Un viatge amb llum pròpia

Les Cíclades formen un cercle al voltant de Delos, el lloc on va néixer Apol·lo, déu de la música i la poesia. Però a Siros la llum té un paper principal: és un tipus de llum que no surt a les fotos, només quan hi ets pots entendre què vol dir “resplendent”.

I és que, després de recórrer carrers, museus, platges i tavernes, el que realment queda és aquesta llum. Una llum que recorda que hi ha illes que no necessiten samarretes de “I love Syros” per ser úniques.

Per a més informació oficial sobre els llocs que pots visitar a l'illa de Siro, pots visitar la pàgina de Visit Greece.