El trinxat no és de la Cerdanya (ni del segle XV): Catalunya en xoc
El trinxat és com aquell amic que presumeix de poble però va néixer a l’hospital del costat. Tothom el dóna per cerdà de tota la vida, però la història diu una altra cosa. I no, tampoc surt al segle XV, per molt que a Puigcerdà en facin una festa cada any amb col i vermut.
Entre la nostàlgia de muntanya i el màrqueting gastronòmic, hem convertit un plat d’aprofitament en icona nacional. Però si grates una mica (o el trinxes), descobreixes que el seu passat és menys clar que el brou d’un menú de pistes d’esquí.
D’on surt realment el trinxat (i per què ningú ho sap del cert)
El mite diu que el trinxat és de la Cerdanya, però cap document històric ho avala. Els primers rastres de la recepta apunten cap a l’Alt Urgell, Andorra o fins i tot l’Alt Berguedà. En aquella època, ningú tenia temps d’omplir receptaris: s’aprofitava el que hi havia a la vora, i si la col i la cansalada es trobaven a la mateixa cuina, festa feta.
El problema arriba quan algú decideix posar-li cognoms. “De la Cerdanya” sona millor que “de l’Alt Urgell” a la carta d’un restaurant amb fusta reciclada i cervesa artesanal. I així és com el trinxat va perdre la seva denominació d’origen real per guanyar-ne una de màrqueting.
Segons alguns cuiners locals, com explicava un restaurador de Bellver el 2024, “aquí cada poble té la seva versió, i cadascú diu que és la bona”. Resumint: Catalunya, país de trinxats i d’opinions.
El problema històric: la patata és massa moderna
Un detall que els amants de la tradició solen oblidar: la patata no va arribar a Europa fins al segle XVI. O sigui, que si el trinxat ja existia al segle XV, no portava patata. I llavors, què era? Doncs una mena de col passada per la paella amb greix. Trinxat sí, però no com el coneixem.
Ni al Llibre de Sent Soví (1324) ni al Llibre del coch (1520) hi ha rastre de trinxat. Ni rastre de patata, tampoc. Així que, com diria un historiador gastronòmic de manual: “no hi ha proves, només ganes”. Però és clar, això no queda tan bé a l’Instagram de l’Ajuntament.
Amb el temps, la patata s’hi va infiltrar —com tot el que arriba d’Amèrica— i el plat va passar de ser menjar d’aprofitament a símbol hivernal. El trinxat va fer el mateix que tots nosaltres: reinventar-se per sobreviure.
La Festa del Trinxat: de plat pobre a fenomen de selfie
Avui la Festa del Trinxat de Puigcerdà és un clàssic. Cada febrer, centenars de persones omplen la plaça com si servissin gintònics en lloc de col bullida. Hi ha música, concursos i molta, molta panceta.
Els locals diuen que és una tradició centenària, però la veritat és que la festa va néixer als anys 90 com a iniciativa turística per “posar en valor la gastronomia de muntanya”. I ho han aconseguit: si no hi ha foto amb trinxat, no has pujat a Puigcerdà.
Data: últim dissabte de febrer
Lloc: Plaça del Call, Puigcerdà
Entrada: lliure (plat a part)
Organitza: Ajuntament de Puigcerdà
Gastronomia: trinxat, embotits, formatges i vi del Pirineu
Els millors trinxats (sense bandera cerdana)
Tot i la confusió identitària, hi ha llocs on el trinxat es respecta com un ritual d’hivern. Els clàssics: Ca la Núria (Bellver de Cerdanya), La Taverna dels Noguers (Pont de Bar), El Paller de Cal Coma (Fornols), o Cal Celso (Alinyà). A Barcelona, el fan tan bé a Can Vilaró com al Semproniana, on sembla gairebé un brunch amb ADN pirinenc.
I si vols fer-lo a casa, la recepta és simple i zero postureig: bullir col i patata, escórrer, trinxar sense compassió i passar-ho per la paella amb cansalada o llard. El resultat: un plat que fa olor d’hivern i memòria de poble.
El trinxat avui: més memòria que recepta
El trinxat ja no és només un plat: és una excusa per celebrar la identitat (i per menjar amb forquilla sense culpa). Com diu un cuiner de l’Alt Urgell, “el trinxat és la versió de muntanya del menjar de diumenge: senzill, contundent i sense drama”.
Potser no és de la Cerdanya, ni del segle XV, però sí que és nostre. Com tantes altres coses catalanes: barrejades, reinventades i discutides a l’infinit. I si això no és tradició, ja ens diràs què ho és.
Article elaborat amb fonts de l’Ajuntament de Puigcerdà, el blog “Cuina Catalana Antiga” i recerques pròpies (octubre 2025).
