Un restaurant inesperat entra al top de setembre de National Geographic

Quan pensem en referents gastronòmics, sovint ens venen al cap estrelles Michelin, grans capitals o cuines que apareixen cada setmana a Instagram. Però de tant en tant, algú des de fora ens recorda que la cuina de veritat passa per altres camins. I això és el que ha fet National Geographic aquest setembre, destacant un restaurant que ha sabut convertir una petita aldea en un destí gastronòmic.

A Tarragona tenim clar que la proximitat i el territori són dos conceptes que no fallen mai: des de l’arròs del Delta fins a la gamba de Tarragona, sense oblidar els olis de Siurana. Doncs bé, la filosofia que ha cridat l’atenció a National Geographic és exactament aquesta, aplicada a un racó molt lluny del Mediterrani.

Un nom que ja sona fora de casa

El restaurant en qüestió és Lado, un projecte de Borja Piñeiro i Elia Pereira, que ha trobat a Muiños (Ourense) el seu espai ideal. Lluny de les grans ciutats, han creat una experiència per només 14 comensals, amb menús degustació que funcionen com a manifest gastronòmic. Sí, només 14 persones per servei. Això és jugar fort.

El que destaca la revista és aquesta barreja de tradició i contemporaneïtat, de productes autòctons reinterpretats amb tècnica. Una aposta molt semblant a la que molts cuiners del Camp de Tarragona també defensen, des de les muntanyes de Prades fins a la platja de Cambrils.

La fórmula: menys taules, més identitat

Lado no busca omplir sales ni fer cua a la porta, sinó demostrar que la gastronomia pot ser radicalment íntima. Dos menús —un de vuit passos i un altre de catorze— que canvien cada temporada, jugant amb carns autòctones, peixos de mercat i postres delicats. Un model que recorda que menys sovint és més.

I aquí és on la connexió amb Tarragona torna a aparèixer. Potser no tenim un “Lado” a l’ús, però cada cop més restaurants locals aposten per la mateixa línia: carta curta, producte quilòmetre zero i un relat darrere de cada plat. El que abans era un detall de “foodies”, ara és una exigència del públic.

Per què ens hauria d’importar a Tarragona?

Perquè el que passa a Galícia té molt a veure amb el que vivim aquí. El reconeixement de National Geographic no és només per Lado, sinó per la idea de territori com a protagonista. A casa nostra, aquest discurs ja fa temps que està en marxa: calçotades que es reinventen, cuines marineres que aposten pel peix fresc de la llotja i joves cuiners que es planten davant de la industrialització del gust.

El missatge és clar: no cal competir amb Nova York o París. N’hi ha prou amb escoltar el paisatge i posar-lo al plat. I això, tant si ets a Ourense com si ets a Reus, té un valor universal.

Quan les guies miren cap a les aldees

Que National Geographic destaqui un restaurant com aquest ens diu que la mirada està canviant. Les grans guies ja no només valoren els fogons urbans, sinó també els que s’arrelen a un territori petit i saben explicar-lo amb cada mos. I això és una gran notícia per a les comarques com les nostres.

De fet, si tens curiositat, pots llegir la llista sencera publicada per la revista directament a la seva pàgina oficial. Però ja t’ho avancem: la filosofia darrere de Lado ressona fort a Tarragona.

Reflexió final amb cafè amb gel

Imaginem-ho: una taula petita, productes de proximitat i una història que et connecta amb el territori. Potser sona a Galícia, però també podria sonar a qualsevol poble del Camp de Tarragona. Perquè al final, el que fa gran un restaurant no és el codi postal, sinó la capacitat de convertir cada mos en una conversa amb el lloc d’on surt.

Així que, mentre esperem que algun restaurant tarragoní es coli en la pròxima llista internacional, tenim una lliçó clara: menys “postureig” i més autenticitat. O dit d’una altra manera: menys menú XXL i més esmorzar de forquilla.