Les postres de Tarragona que mai trobaràs al supermercat

Quan pensem en postres catalanes, la majoria de gent respon automàticament amb un "crema catalana", un "panellet" o alguna de les múltiples coques que ens salven els diumenges. Però al cor del Camp de Tarragona, hi ha un dolç amb una trajectòria paral·lela: poc conegut, gairebé clandestí i absolutament casolà.

Aquest dolç no és sofisticat, ni pretén ser-ho. No es ven a les pastisseries de moda de Barcelona, ni ha estat reinterpretat amb espuma de gintònic. I, malgrat tot, té un públic fidel que en parla amb la mateixa passió amb què altres defensen el vermut de Reus o el cafè amb gel a ple agost.

Un dolç amb nom curiós

Les orelletes són, literalment, petites joies de massa fregida i sucre que cruixen entre les dents. El nom fa pensar en una anatomia peculiar, però el que trobem és senzillesa pura: farina, ous, oli i una mica de paciència. El resultat és un mos lleuger, prim i amb aquell punt dolç que enganxa.

El més interessant és que, a diferència de la crema catalana, les orelletes no s’han industrialitzat. No hi ha cap multinacional que les empaqueti amb envasos brillants ni versions "zero sucre". La seva vida transcorre entre festes majors, sobretaules familiars i alguna pastisseria tossuda que s’hi resisteix a deixar-les morir.

On sobreviuen les orelletes

El seu epicentre és Ulldemolins, al Priorat, un poble petit envoltat per la Serra del Montsant on tradició i cuina van de la mà. Aquí, la Pastisseria Pepi, situada al carrer Major, és un autèntic santuari del dolç. Les seves orelletes es fan a mà, es fregeixen al moment i arriben a la boca encara amb l’aroma calent de la cassola.

Però no només hi trobem orelletes. També hi ha bunyols de vent —aquells que s’omplen de nata com si la nata fos aire de primavera—, i que han convertit aquesta petita pastisseria en lloc de pelegrinatge gastronòmic. Una mena de Cap de Ruc dolç, però sense ressaca.

De Tarragona al món (o no)

És curiós observar com plats molt més recents i exòtics han fet la volta al món, mentre que aquestes postres d’origen humil romanen gairebé desconegudes fora de Catalunya. A València, Lleida, Balears o fins i tot Galícia existeixen variants, però poques vegades se’n parla en un context estatal.

I aquí s’obre el debat: cal globalitzar-ho tot? Potser part de l’encant de les orelletes és precisament que només les trobes en entorns concrets, allunyats dels focus i les campanyes de màrqueting. Un dolç de quilòmetre zero en sentit literal.

Un poble que barreja natura i sucre

Visitar Ulldemolins és fer una immersió més enllà de la gastronomia. L’església renaixentista de Sant Jaume, el Santuari de la Mare de Déu de Loreto o les rutes de senderisme per la Serra del Montsant completen el menú. Un pla perfecte per qui vulgui combinar història, natura i un toc de sucre.

Potser per això, els qui descobreixen les orelletes no les obliden. No només perquè siguin bones (que ho són), sinó perquè simbolitzen una manera de fer que ja no abunda: cuina sense presses, producte senzill i tradició que passa de mares a filles, de veïnes a nebots.

Un secret que no vol ser secret

En un moment en què la gastronomia moderna aposta per ingredients impossibles de pronunciar i postres que semblen obres d’art contemporani, les orelletes són l’antítesi: massa fregida, sucre i orgull local. Una resistència dolça al pas del temps.

Potser no cal que arribin a les cartes dels restaurants de Madrid ni que es converteixin en "trending topic". El seu lloc és aquí, entre les muntanyes del Priorat i les taules de la gent que encara celebra les coses petites. I això, al capdavall, és el seu millor secret.

Si vols aprofundir més en la gastronomia tradicional catalana, el portal oficial de Catalunya recull una bona selecció de productes i plats típics.