Moncho Neira i el misteri del marisc que va conquerir Barcelona
Barcelona, anys 70. El marisc era un lux que es menjava amb americana i silenci. I després va arribar un gallec amb ganes de festa i escopinyes. Moncho Neira va obrir el Botafumeiro com qui obre una finestra a l’Atlàntic, amb olor de sal i ambició.
Aquell home, nascut a Pol, Lugo, va acabar convertint el seu nom en sinònim de grans àpats, cambrers de corbata i braves amb pedigree. Però darrere d’aquell somriure de marisquer de confiança hi havia molt més que ostres i vi blanc.
De Pol a Gràcia: quan el marisc va fer maletes
Moncho Neira va arribar a Catalunya amb una mà al delantal i l’altra a la bossa de xarxes. A Gran de Gràcia, 81, va obrir el 1975 el seu primer temple del marisc, el Botafumeiro. No era un restaurant: era un escenari. Els polítics hi brindaven, els futbolistes hi signaven tovallons, i els veïns de Gràcia el miraven com si fos un tros de Galícia que havia tocat la Diagonal.
El secret no era només el producte (que també): era el carisma d’un empresari que entenia el servei com un espectacle. Els cambrers sabien més de psicologia que de cuina, i el client sortia sempre una mica més important del que havia entrat. Això, en restauració, és or.
📍 Adreça: Gran de Gràcia, 81 – Barcelona
🍽️ Fundat: 1975
👨🍳 Fundador: Moncho Neira (Pol, Lugo)
🦞 Especialitat: Marisc fresc i peix de costa
🌐 botafumeiro.es
El Botafumeiro com a marca i mite
Amb el temps, el Botafumeiro va deixar de ser només un restaurant per convertir-se en un sinònim de Barcelona ben menjada. Tothom hi havia passat: des d’expresidents fins a turistes japonesos buscant “el millor marisc de Catalunya”. I Moncho ho sabia. Per això va construir al voltant un autèntic imperi de forquilles: el grup Moncho’s.
Avui el grup suma més d’una desena de locals entre Barcelona, Sitges i fins i tot Madrid. Restaurants de tots els gustos —del mar a la brasa, del sushi al pernil— però tots amb aquella estètica de mariner que sap on amaga el tresor. “El Moncho tenia olfacte, literalment”, recorda un exmembre del grup (entrevista fictícia, 2021).
Taula del llegat gastronòmic
| Any | Fita |
|---|---|
| 1975 | Fundació del Botafumeiro a Gràcia |
| 1988 | Neix el grup Moncho’s amb el primer restaurant a la costa |
| 2000 | Expansió del grup amb més de 10 establiments |
| 2025 | Defunció de Moncho Neira i homenatges a tot Catalunya |
El secret del seu èxit: hospitalitat i marisc sense drama
Moncho no feia “experiències gastronòmiques”, feia sopars. Sense “food pairing”, sense “concept stores”. Només producte, servei i somriure. La seva fórmula va ser tan senzilla com inimitable: tractar cada client com si fos un vell amic —i cada llagosta, com si fos la seva mare.
En una entrevista del 2018, ell mateix deia que “el marisc no és luxe, és festa”. I potser aquí hi ha la clau del seu llegat: va convertir el menjar en celebració, sense complexos ni artificis. Un estil que avui sembla gairebé vintage, com els lavabos amb perfumador de taronja.
El comiat d’un clàssic
La notícia de la seva mort, confirmada el 5 d’octubre de 2025, ha deixat un buit entre cambrers, clients i col·legues del sector. El Botafumeiro ha publicat un comunicat on el recorda com un home “apassionat, visionari i generós”. Tres adjectius que, si els ajuntes, fan exactament el que era: un restaurador que servia felicitat amb safata de plata.
Avui, a Gran de Gràcia, el restaurant segueix obert. Les copes de cava s’alcen, les mariscades continuen, i l’esperit de Moncho encara s’hi nota en l’aire —entre el fum de les paelles i la rialla dels cambrers. Com si encara hi fos, revisant que les navajes surtin al punt i les gambes saludin amb somriure.
El llegat de Moncho Neira és més que un grup de restaurants: és una manera d’entendre la ciutat. I a Barcelona, això és dir molt.
