Per què tothom parla ara del xef de Tarragona que menja del seu propi hort?
Als del Serrallo ja no els estranya veure’l remenar entre llagostins o pastanagues de Riudoms. No és un comprador qualsevol: té un ull crític que faria tremolar qualsevol paradista amb producte mediocre.
Però què té aquest xef tímid que ha aconseguit eclipsar mitja Tarragona? Ni selfies, ni espectacle: només un hort, molta consciència i un respecte gairebé religiós pels qui treuen la collita i els qui traginen les xarxes.
Un premi que parla més del territori que del xef
El Moha Quach i El Yahyaoui, al capdavant d’El Terrat Restaurant des del 2018, ha estat guardonat amb el Premi Revelació 2025 de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. I sí, el premi porta el seu nom, però el protagonista real podria ser perfectament el Camp de Tarragona o les Terres de l’Ebre.
El rebost que li cau literalment al costat de casa
No és cap metàfora. El seu rebost són els horts de Riudoms, els mercats de Tarragona i la llotja del Serrallo. Mentre molts cuiners s’omplen la boca amb el quilòmetre zero, el Moha ho practica sense teatre ni grans discursos. Simplement, no entendria fer-ho d’una altra manera.
Orígens que ho expliquen tot
Fill d’una família lligada a l’agricultura, la ramaderia i la pesca, aquest xef sembla fet d’adob i sal marina. Potser per això rebutja additius, químics i qualsevol invent que soni a laboratori. “Si posés segons què al plat, no podria dormir tranquil”, diu, mig rient i mig seriós.
Un local amb història, una cuina sense artificis
El Terrat no és un restaurant qualsevol de Tarragona. És un establiment emblemàtic, d’aquells que has sentit mil cops però que potser encara no has tastat. Des del 2018, amb Quach als fogons, ha viscut una nova etapa que ha convertit el local en un referent gastronòmic on el sacrifici dels pagesos i la perícia dels pescadors prenen forma de plat.
I el millor: sense postureig
Res d’espumes estranyes ni fum blau sortint de cap olla. La cuina de Moha Quach és directa, sincera i respectuosa amb l’entorn. Unes cloïsses han de semblar cloïsses i un tomàquet ha de fer olor de tomàquet. Així de simple i així de complicat en un món on tot vol ser més “wow”.
El premi, un toc d’alerta per la ciutat
Aquest guardó ha fet que molts girin el cap cap a Tarragona amb curiositat. No caldrà pujar a Barcelona ni perdre’s per l’Empordà per tastar alta cuina compromesa amb el territori. Tens el miracle a quatre passos del Balcó del Mediterrani, amb cafè amb gel inclòs.
I ara què, Moha?
Mentrestant, ell segueix al seu ritme. Sense pressa, sense grans titulars ni sessions fotogràfiques. Qui sap si el pròxim pas serà una estrella Michelin o simplement continuar dormint tranquil sabent que al plat només hi posa el que ell mateix tastaria.
Una excusa (més) per baixar a Tarragona
Entre vermuts al Serrallo, una passejada per la Part Alta i ara aquest premi que posa El Terrat al mapa de tothom, potser ha arribat el moment de reservar taula i descobrir de què va tot aquest xivarri. I si no, sempre et quedarà el cafè amb gel i la brisa marina.
