Febre boletaire a Catalunya: el drama col·lectiu d’anar al bosc com si fos un Black Friday

El país del rovelló: una religió amb fang al calçat

A Catalunya, el rovelló és més que un bolet. És una identitat, un ritual, una excusa per desaparèixer del WhatsApp durant hores. Els boletaires veterans parlen del bosc amb la mateixa reverència amb què altres parlen de la Champions. I quan l’octubre arriba humit, com enguany, el país entra en estat d’alerta micològica.

Als boscos del Vallès Occidental, com els de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la cosa ja s’anuncia grossa. “Aquest any n’hi haurà a dojo”, diu en Quim Armengol, boletaire de Terrassa que coneix cada racó com si fos Google Maps amb boira. Ell ho descriu així: “És com anar a buscar tresors, però sense pirates i amb cucs”.

El cicle del bolet (i la lluna que ho complica tot)

El ritual comença a les alçades: primer, a 2.000 metres, amb els rossinyols i ceps que surten tímidament entre molsa i silenci. Després baixa. “Ara ja estem pels 1.300-1.400 metres. Si plou i refresca, d’aquí a dues setmanes Sant Llorenç serà un festival”, pronostica Armengol, com si llegís la carta astral dels bolets.

Perquè, segons ell, la lluna influeix. “No és bruixeria, és experiència. Els cucs mengen més o menys segons la lluna”, diu amb un to científic que faria tremolar el Meteocat. I després, el gran enemic: el vent. “Et pot destrossar una tempesta perfecta. Tot s’asseca i adéu temporada.”

Boletaire zen: trobar sense buscar

L’Amador, un altre clàssic terrassenc del gremi, hi posa filosofia: “No es tracta d’omplir el cistell, sinó de gaudir del bosc”. Traduint-ho: el boletaire zen no busca bolets, busca pau interior i una truita de camagrocs al final del camí. Ell surt cada cap de setmana, faci fred o plogui. “És com anar al spa, però amb més fang i menys silenci”.

També avisa: res de fer públics els llocs bons. “Quan un bosc surt a Instagram, està acabat. En dos dies, sembla un festival amb bosses de plàstic.” La discreció és llei. I el respecte, obligatori: tapar forats, no arrencar bolets petits, i res de bosses de supermercat. “El bosc no és Mercadona”, conclou.

Massificació: el drama boletaire del segle XXI

Aquest any, les previsions bones han desfermat l’efecte “caravana boletaire”: famílies, parelles, gossos i tiktokers. Tot dins del parc natural, com si els rovellons sortissin a granel. “Hi ha dies que sembla el parking d’un centre comercial”, diu Armengol. I proposa una solució que sona a revolució: “Hauríem de treure un carnet de boletaire. Que paguis una quota i els diners vagin a cuidar els boscos.”

No seria tan estrany: a Navarra o al Pirineu aragonès ja existeixen permisos similars. Però aquí, com sempre, ens agrada més discutir-ho que aplicar-ho. Mentrestant, el bosc pateix i els rovellons, literalment, desapareixen abans que surti el sol.

Del bosc al plat: quan el bolet es fa estrella Michelin

A pocs quilòmetres de tot aquest fang emocional, hi ha cuiners com Lluís Bernils, del restaurant El Celler de Matadepera, que viu la temporada com si fos Nadal amb bolets. “Quan a la tele es parla de bolets, el telèfon del restaurant treu fum”, explica. “El 80% dels plats que surten porten bolets. Els altres 20%... també, però dissimulats.”

Bernils confessa que treballar amb producte local és complicat: “El que hi ha al Vallès és boníssim, però escàs. La gent que hi va, ho fa per menjar-ho, no per vendre-ho.” A la seva carta, el cep és el rei. “És versàtil, elegant i agrada a tothom. El rovelló, tot i ser mític, s’ha tornat caríssim.” També té plats amb ous de reig, però admet que són com unicorns gastronòmics: “Quan n’arriben, la gent es torna boja.”

El mercat dels bolets: entre el luxe i la importació

El món boletaire també té la seva borsa de valors. “L’any passat, el cep valia 50 €/kg. Aquest any, com n’hi ha més, està a 25 €” diu Bernils. Però adverteix: “Les grans empreses juguen amb bolets de Romania o el Canadà, així sempre hi ha producte... però s’hi perd l’ànima.”

Els que han tastat un rovelló del Vallès saben que no és el mateix que un del Pirineu: “El de secà té més gust, més caràcter, és com el cafè sense sucre: autèntic”. Però com tot el que és bo i escàs, s’esgota abans de mig novembre.

Bolets com a cultura popular (i teràpia natural)

En el fons, la febre boletaire catalana no és només gastronòmica, és emocional. “Quan soc al bosc, carrego piles. És la meva millor teràpia”, diu Armengol. I potser té raó: entre pi i alzina, entre rovellons i ceps, hi ha un silenci que cura. O almenys, ho intenta, fins que arriba una colla de TikTokers a gravar un “haul boletaire”.

Però malgrat tot, la passió persisteix. Perquè el bosc no és només natura; és una part de la nostra memòria col·lectiva, una herència feta de secrets, tradicions i receptes que es transmeten de boca en boca. Com la localització exacta d’un bon rodal de pinetells: només per a iniciats.

Epíleg micològic: el bosc com a mirall del país

El boletaire català és una metàfora nacional: busca, pateix, s’il·lusiona, s’enfada i torna a buscar. Amb fang fins als turmells, però amb esperança. Potser per això, cada tardor, el país entra al bosc en massa. No per omplir el cistell, sinó per recordar que encara hi ha coses que creixen sense pressa, sense cobertura i sense algoritmes.

I sí, potser el rovelló s’acaba. Però la febre boletaire —com la ironia catalana— és perenne. I surt, cada any, quan menys t’ho esperes.