Dàtil de mar: el marisc més desitjat que no trobaràs mai a cap carta
Si mai has anat a un restaurant de marisc i has pensat “què és el més top que podria demanar?”, probablement no era ni musclo, ni gamba, ni llamàntol. El més buscat no hi era ni estarà a la carta.
I no és per moda ni per snobisme foodies. És perquè aquest marisc és tan suculent que el seu consum posa en perill tot un ecosistema. Per això està il·legalitzat a la UE, encara que molts el continuïn somiant amb un punt de llimona.
Dàtil de mar: el marisc prohibit del Mediterrani
- Nom científic: Lithophaga lithophaga
- On viu: dins la roca, litoral Mediterrani
- Estat legal:
- Motiu: la seva captura destrueix ecosistemes
El dàtil de mar no és cap invenció foodie d’Instagram ni una moda de restaurant hipster de Barcelona. És un mol·lusc real, amb gust intensíssim de mar, que es podria menjar cru com unes ostres o cuinat en arrossos. Però si el busques, no el trobaràs ni a la Boqueria ni al menú degustació més car. Està fora de joc.
Per què està prohibit el dàtil de mar?
La resposta no és només gastronòmica, sinó ecològica. El dàtil de mar viu clavat dins les roques del Mediterrani. S’hi instal·la secretant un àcid que li permet “foradar” la pedra i viure-hi còmodament durant anys. El problema? Per extreure’l cal literalment rebentar la roca amb martells o trepants. Adéu ecosistema, hola desastre.
Segons fonts de la Generalitat de Catalunya, aquest mètode de recol·lecció “provoca una destrucció irreversible de l’hàbitat marí”. I per això la Unió Europea en va prohibir completament la captura i comercialització. El producte es va convertir en tabú gastronòmic a partir del 2006.
Entre el luxe i la furtivitat
La paradoxa és que, com més prohibit està, més desig gastronòmic genera. Xefs veterans recorden que “un plat de dàtils de mar era un tresor de la cuina marinera”, però avui la seva sola presència a taula ja és delicte. El seu consum s’ha traslladat a l’ombra, a la pesca furtiva i a restaurants sense escrúpols.
A diferència de les espècies regulades (com la gamba, l’escamarlà o les cloïsses), on només cal tenir llicència professional per capturar-les, el dàtil de mar és il·legal per definició. Ni amb llicència, ni amb padrins a port. Simplement, no.
Com diferenciar entre marisc legal i prohibició absoluta
No és el mateix pescar un cranc blau amb llicència recreativa (spoiler: tampoc es pot) que colar-te amb un martell a les roques de Tarragona per arrencar dàtils de mar. Una cosa és una infracció administrativa. L’altra, un delicte ecològic.
| Espècie | Situació legal |
|---|---|
| Dàtil de mar | Prohibit, no es pot capturar ni vendre |
| Gamba roja | Regulada, només pesca professional |
| Musclo | Permès amb regulació |
Un sabor que es queda en el record
Els que l’han tastat abans de la prohibició el descriuen com un marisc de gust profund i mineral, amb textura ferma i un regust llarguíssim. “És com si et menjessis el mar a mossegades”, deia un cuiner jubilat el 2010. Però la memòria gustativa s’ha convertit en mite: tothom en parla, ningú no el pot servir.
I si algú t’ofereix dàtils de mar?
La resposta és fàcil: desconfia. No importa si qui t’ho ven és un amic amb “contactes” o un restaurant que jura que són legals. No hi ha cap via oficial ni cap mercat regulat. Estaràs col·laborant en la destrucció d’un ecosistema i arriscant-te a una sanció.
En conclusió: el dàtil de mar és potser el marisc més desitjat del Mediterrani, però també és el més impossible. Un plaer prohibit que només sobreviu en el record dels que el van tastar abans de la seva desaparició legal.
