De la Barceloneta al Maresme: el català torna a ser el plat invisible de ‘Joc de cartes’

Quan semblava que no es podia superar…

Quan semblava que la polèmica del Barraca era insuperable, arriba Joc de cartes i fa un “all in” digne de Las Vegas. Sí, el programa que converteix qualsevol sopar en drama televisiu ha tornat a deixar en evidència el que molts clients ja sabien: que el català a la restauració viu entre la guarnició i el postre, com aquell tros de julivert que ningú sap què fa al plat.

El capítol d’estiu, dedicat a buscar la millor terrassa del Maresme, ha servit també per retratar un altre escenari d’“#EncatalàSiUsPlau”. Dels tres establiments participants, dos anaven de modernets i pijos, però la seva relació amb el català era més aviat testimonial. Webs en castellà, cartes mig traduïdes i xarxes socials dignes d’un community manager de Marbella. Tot molt mediterrani, però poc català.

Els tres candidats i el paperot lingüístic

El Cobalto, situat al Masnou, és un cas clar: compleix la llei amb la carta en català, però tot el seu univers digital és en castellà. Un menú en català, però a Instagram tot és “paella de marisco” i “fish lovers welcome”. El contrast és tan bèstia que sembla que estiguin fent turisme lingüístic sense moure’s del port.

L’Ambiente, a Sant Vicenç de Montalt, juga a dues bandes. La carta i la web permeten escollir el català, però les publicacions a xarxes són íntegrament en castellà. És com oferir-te un vi del Priorat i després brindar amb sangria de sobre: tens l’opció, però no et respecten la tria. Curiosament, els propietaris són catalanoparlants, però a l’hora de dirigir-se als treballadors tornen al castellà com si fos un reflex automàtic.

I, sorpresa: el Bar Martínez, a Mataró, que va ser el que pitjor va quedar en el concurs, és també l’únic que fa bandera del català. Carta en català, xarxes en català i, malgrat que entre treballadors també s’hi cola el castellà, el client rep atenció en la llengua del país. Ironies de la vida: el que menys glamour tenia és qui més compleix. No és “fancy”, però és coherent.

El debat que crema més que unes braves

I aquí arriba la pregunta que molts espectadors van llençar a X (abans Twitter): hauria de ser un requisit mínim per participar al programa tenir carta, web i xarxes en català? Perquè si al final es tracta de mostrar restaurants de Catalunya, no sembla molt coherent que la llengua catalana sigui la gran absent. És com organitzar un concurs de castells i fer-los amb peces de Lego: queda vistós, però no té sentit.

Les reaccions a les xarxes no van trigar. “No us entenc”, “llavors de què serveix tot plegat?”, “TV3 premiant locals que ignoren el català”… Els comentaris anaven acompanyats de les etiquetes #JocDeCartesEstiu3Cat i #EncatalàSiUsPlau. El debat lingüístic, un cop més, s’ha cruspit l’entreteniment gastronòmic. El programa volia parlar de terrasses i amanides, però al final tothom discuteix sobre idiomes.

Turisme, televisió i llengua: còctel explosiu

El cas del Barraca a la Barceloneta ja havia obert la llauna: un restaurant premiat a la tele, amb la millor paella del Barcelonès segons TV3, però incapaç d’atendre en català. I ara aquest nou episodi confirma que no és un cas aïllat, sinó una tendència estesa. La llengua queda reduïda a obligació legal, com aquell cartell de “Prohibit fumar” que ningú llegeix, però ningú la viu com una aposta real.

La pressió turística és la gran excusa. Sempre es diu que “els clients són majoritàriament de fora” i que “el castellà o l’anglès donen més visibilitat”. Però la pregunta és: i què passa amb els clients catalans? Perquè al final, si vius i treballes a Catalunya, el mínim és que puguis demanar un arròs en català sense sentir-te estrany. Que tampoc estem parlant de traduir la carta al rus.

El postre que amarga

Entre el Barraca de la Barceloneta i el darrer capítol de Joc de cartes, el diagnòstic és clar: el català a la restauració no és el plat del dia, sinó l’opció del menú infantil que ningú demana. Però també és cert que cada vegada que surt un cas així, el tema agafa volada i es converteix en debat nacional. Potser no arregla res, però almenys fa visible una realitat que molts prefereixen ignorar.

Mentrestant, els restaurants continuen servint arròs, gambes i gin-tònics. Però amb un nou ingredient afegit: el recordatori constant que el català, si no es defensa, no apareix ni a la carta del menú del dia. I, paradoxalment, el programa que havia de celebrar la gastronomia catalana acaba sent el mirall més incòmode de tots.