Quan la faixa no tapa tot: el cas que sacseja una colla castellera i un uniforme blau
Hi ha dies que la faixa serveix per pujar castells, i altres per tapar vergonyes. A Valls, capital mundial dels castells i del vermut amb olives, una història que barreja camises roses, uniformes blaus i tribunals està fent tremolar més que un tres de nou amb folre mal lligat.
Però no, no va d’una caiguda a plaça. Ni d’assaigs a porta tancada amb por a la pluja. Això va de jutjats, condemnes i un relat que fa mal als que encara pensen que la tradició només és cultura. La cosa és prou seriosa per fer-nos baixar del carro —o del castell— abans d’hora.
Una colla que ara carrega més que castells
Quan la notícia va esclatar, molts a Valls van girar el cap, com qui mira un colom despistat. El protagonista, un mosso d’esquadra en actiu i casteller destacat de la Colla Vella, ha estat condemnat per abús sexual a una periodista. I no parlem de rumors de plaça o de xafarderies post-actuació: hi ha una sentència ferma que posa els pèls de punta.
Entre faixa i placa
Durant una trobada castellera, aquesta reportera va ser víctima d’uns fets que el jutge no ha tingut cap dubte a qualificar d’abús. El condemnat ha acceptat una pena de presó que quedarà suspesa, però amb l’obligació de seguir un tractament i de no acostar-se a la víctima.
Silencis incòmodes a la plaça del Blat
El cas ha provocat un d’aquells silencis espessos a Valls, com els de quan la xaranga calla i tothom espera que algú es decideixi a pujar al pom de dalt. Des de la Colla Vella, segons fonts locals, mantenen prudència i discreció, evitant fer declaracions públiques que puguin encendre encara més els ànims.
La responsabilitat va més enllà de les estructures humanes
Que un mosso —agent que ha de protegir la ciutadania— i casteller —símbol festiu del territori— acabi condemnat per un delicte d’aquest calibre, obliga a reflexionar. Sobre el poder, la confiança i el privilegi de portar determinats colors, ja sigui en camisa o en uniforme.
Quan la tradició serveix de cortina
No és el primer cop que la cultura popular fa de teló de fons d’històries fosques. Però que passi en un món tan icònic com el dels castells, declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, encara ho fa més xocant. Les xarxes locals bullen: hi ha qui defensa la colla a ulls clucs i qui exigeix màxima contundència per preservar la imatge del fet casteller.
I ara què? Reaccions que van més lentes que un quatre de deu
De moment, el mosso continuarà amb una ordre d’allunyament i amb el compromís de seguir teràpia. La víctima, per la seva banda, intenta refer-se en silenci, mentre observa com el poble que omple la plaça del Blat cada octubre continua amb la seva vida entre tapes i cerveses.
El paper dels mitjans i el risc de mirar cap a un altre costat
Sort en tenim dels mitjans locals que no han deixat que això passi de puntetes. Sense periodistes amb nassos —o ovaris— potser aquesta història hauria quedat entre muralles. I qui sap quants més abusos seguirien amagats darrere d’una faixa ben cenyida.
Perquè al final, el castell sempre cau... si no hi ha pinya
Aquest cas ens recorda que les estructures humanes necessiten confiança i respecte. Si no, tot s’ensorra. Potser ara toca menys postureig amb samarreta tècnica i més autocrítica dins i fora de les colles. Que les tradicions són molt boniques, sí, però la dignitat de les persones pesa molt més que qualsevol enxaneta triomfant.
