Quan el juny casteller s’acaba... però els nervis comencen

Hi ha coses que només passen quan arriba l’olor de crema solar barrejada amb cervesa calenta. És el punt exacte entre el “ja és estiu” i el “encara queda mig any per les vacances”. I en els pobles castellers, això té un altre nom: la recta final de juny.

Però aquest any la cosa ve amb un punt extra de tremolor, i no precisament pels gintònics a la barra del local. Les colles porten mesos escalfant motors i ara s’han trobat amb un calendari que fa suar més que un cap de colla novell mirant un quatre de nou.

El “falta poc” més llarg de l’any

Si mai has tingut un amic casteller —o pitjor: un crush casteller— sabràs que el juny és sinònim de “tinc assaig”, “estic baldat” i “no puc quedar, diumenge tenim actuació”. Però aquest final de mes té un aire diferent. Les colles ja no només volen provar coses, volen ensenyar múscul abans de les vacances grosses. I clar, això genera expectació... i una mica de por escènica.

Places petites, castells grossos

Les actuacions d’aquests dies són com un test de la ITV abans del gran agost casteller. Places no tan mediàtiques, però amb castells que poden ser titulars si la cosa surt bé (o molt malament). D’aquí que alguns caps de colla estiguin més pendents del WhatsApp del que admetrien davant la canalla.

Els reptes que queden al tinter

Segons la Revista Castells, hi ha colles que tenen ganes de fer pujar el llistó abans de juliol, amb castells que podrien capgirar el rànquing moral de la temporada. D’altres, en canvi, prefereixen tancar amb bones sensacions i guardar la pólvora per la tornada, no sigui cas que un intent massa ambiciós faci vacances avançades al local.

El factor psicològic (i els sopars de final d’assaig)

Perquè sí, la tècnica és important, però el cap i l’ànim col·lectiu encara ho són més. En aquest tram final de juny, un bon sopar d’assaig o una cervesa post-placeta poden ser més efectius que deu proves de folre. El clima emocional és qui realment decideix si aquell quatre pujarà com una seda o com un Frankenstein.

Mirant de reüll el juliol

Quan acabi aquest juny, començarà el temps de festa major grossa, amb programacions que fan tremolar de goig qualsevol casteller. Però fins aleshores, tothom segueix amb el cor mig encongit, pendent del que passarà. Cada actuació pot ser un petit avís del que vindrà... o un d’aquells dies per oblidar ràpid, amb la típica frase: “millor que passi ara que no pas a Vilafranca”.

I mentrestant, nosaltres a la terrassa

Els que no pugem pinya, però sí la tapa d’anxoves amb un quinto, mirem aquest espectacle amb una barreja de fascinació i complicitat. Al cap i a la fi, les places són plenes, la canalla crida, i els avis fan cara de “ja ho veus, encara aguanten”. I així tanquem un juny que ha estat qualsevol cosa menys avorrit.

Ep, i si vols seguir el pols del món casteller, ja saps on tafanejar: la web oficial de la Revista Castells.