Un rètol a la Rambla Nova engega un incendi digital
A Tarragona fins i tot els rètols tenen ideologia. No és broma: un simple cartell de restaurant a la Rambla Nova ha acabat convertit en batalla campal sobre el català, la llei i la convivència.
El problema? El cartell només era en castellà. I no, no és un detall sense importància: és un incompliment de la normativa que protegeix el català com a llengua de consum. El resultat: denúncies, insults i una lliçó de sociolingüística improvisada a cop de tuit.
El protagonista involuntari és el restaurant Miracle, a la Rambla Nova de Tarragona. Fins fa quatre dies era un lloc on demanar arròs i braves; avui és un símbol del que passa quan es tracta el català com un mer “extra opcional”.
Tot va començar quan l’Associació Acció pel Català (AAC) va denunciar públicament que el local només es rotulava en castellà. L’entitat no parlava de la paella ni del servei, sinó del que la llei estableix clarament: la informació al consumidor ha d’estar, com a mínim, en català.
La resposta del propietari, però, va ser un cop de porta: “Llama a Puigdemont que venga a rotulármela”, va etzibar, rematant-ho amb un “ameba parásita”. Una rèplica que, més que una defensa, semblava un anunci de guerra. I a les xarxes, ja ho sabem, la pólvora mai falta.
Quan no és només una qüestió d’idioma
Els defensors del català ho tenen clar: no es tracta de gustos, sinó de drets. Si la Llei 22/2010 del Codi de Consum diu que el català ha d’estar present, no és negociable. I quan un establiment no ho respecta, no és un detall anecdòtic: és un missatge de menyspreu a una llengua que ja juga en desigualtat.
A més, la dada no enganya: segons l’Agència Catalana del Consum, només el 2024 es van sancionar més de 200 establiments per no complir amb la rotulació en català, recaptant més de 400.000 euros en multes. És a dir, no és un cas aïllat: és un problema estructural.
El relat dels “prohibits”
Als comentaris de xarxa, alguns van saltar ràpid amb els clàssics “nazionalistas de la lengua” o “cada uno rotula como quiere”. Però aquesta suposada llibertat amaga una contradicció: què passa amb la llibertat dels catalanoparlants a ser atesos i informats en la seva llengua? Per què el castellà es dóna per fet i el català es discuteix cada cop que surt a escena?
No es tracta de persecució lingüística, sinó de normalitat. El català no és un caprici, ni una opció segons l’humor del restaurador de torn: és llengua oficial, protegida i amb dret a ser visible a la Rambla Nova, al Mercat Central o a qualsevol botiga de barri.
Un símbol més enllà del Miracle
El cas del Miracle és només una metàfora del país: un restaurant es pot convertir en camp de batalla cultural si decideix ignorar el català. La reacció popular demostra que la gent no vol deixar-ho passar. I sí, potser hi haurà qui pensi que tot això és exagerat per un simple rètol. Però darrere hi ha la pregunta clau: què passa amb una llengua si no és visible al carrer?
Sense presència pública, el català es queda a casa, a la sobretaula i al grup de WhatsApp, però perd terreny a la vida quotidiana. I això, a llarg termini, és el que de veritat preocupa.
Del balcó al futur
El Miracle ha passat de ser un restaurant més a ser un mirall incòmode: reflecteix la tensió de viure entre dues llengües on una té l’hegemonia i l’altra encara ha de justificar-se. La normativa no és cap “obsessió nacionalista”, sinó una eina per equilibrar el tauler.
La gran pregunta és: fins quan caldrà discutir-ho? Potser algun dia veurem que la normalitat és, simplement, trobar el català sense haver d’exigir-lo. Mentrestant, la Rambla Nova segueix sent aparador de debats que comencen amb un cartell i acaben qüestionant quin país volem ser.
I sí: el veritable miracle seria que això ja no fos notícia.
