Quan una Rambla es converteix en dormitori improvisat
T’arribes a la Rambla Nova, esperes veure castellers o un vermut amb olives, i de cop... llits. No un, ni dos: set, ben fets, amb gent estirada dins. El públic s’ho mira amb la mateixa cara que quan et porten un gintònic amb llaminadures dins: sorpresa, confusió i una mica de fascinació.
Les àvies del banc del costat comenten la jugada: “fan la migdiada”. Però no. O potser sí. La cosa és més rara, més íntima i més incòmoda que això. Perquè el FITT, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, ha decidit convertir la Rambla en un escenari on el més íntim —el llit— es fa públic.
Set llits i un misteri
Què hi fan, realment, set llits al mig de Tarragona? No és una promoció d’Ikea ni una acció estudiantil, sinó la performance “Todo lo que está a mi lado”, del director argentí Fernando Rubio, un dels plats forts del FITT – Noves Dramatúrgies. Els vianants, desconcertats, miren com desconeguts s’estiren en aquests llits i participen en un ritual teatral tan insòlit com íntim.
La proposta juga amb un contrast molt bèstia: el soroll de la Rambla, amb clàxons, gent i manifestacions de fons, i alhora el silenci gairebé sacre dins d’un llit compartit amb una actriu que t’espera en silenci. És un espai on l’urbanisme es dissol i, de sobte, el teu món és només aquell matalàs i uns ulls que et miren fixament.
Entrar al joc
El moment clau arriba quan et demanen treure’t les sabates i ficar-te al llit. Sí, a la Rambla. El primer instint és pensar “jo no faig això ni de broma”, però la curiositat guanya. Un cop dins, el públic experimenta una barreja d’incomoditat i intimitat estranya: estàs en un lloc públic, però alhora et sents més exposat que mai.
Passats uns minuts de silenci, l’actriu comença un monòleg. Les paraules arriben suaus, però amb pes. És una història que no es revela aquí (spoiler free), però que juga amb la memòria i la vulnerabilitat. El més curiós és que tothom rep el mateix text, però cadascú l’imagina diferent. És un teatre que es cola dins el cap de cada espectador i el transforma en còmplice.
El llit com a escenari
Per Rubio, el llit és més que un moble: és un espai carregat de memòria i emocions. Neixem en un llit, hi dormim, hi somiem, hi estimem i, de vegades, ens acomiadem de la vida en un. El teatre aquí aprofita tota aquesta càrrega simbòlica i la trasllada a un context públic, generant un contrast que desconcerta i atrapa.
Aquesta performance no és nova: ja s’ha fet a llocs com Punta Arenas, a Xile, i arriba a Tarragona amb el seu 34è elenc. Però el que passa a la Rambla Nova és únic, perquè cada ciutat aporta la seva pròpia banda sonora, els seus espectadors espontanis i les seves interrupcions urbanes —inclosa una manifestació que va obligar a endarrerir uns minuts la funció.
El públic com a protagonista
La peça no s’entén sense la participació directa del públic. El director insisteix que el veritable escenari és la mirada i el pensament de qui entra al llit. Alguns hi entren amb nervis, altres amb por, i uns quants amb una estranya sensació de clandestinitat. Però gairebé tothom surt amb la idea que ha passat per una experiència que trenca les regles del teatre clàssic.
En aquest sentit, l’obra és també una petita revolució emocional: ens recorda la necessitat bàsica que algú ens miri, ens cuidi, ens acaroni. Una cosa que sovint oblidem en la rutina i que, de cop, ens torna en forma de performance a la via pública. El teatre no només s’ha trencat la quarta paret: l’ha estès sobre l’asfalt.
Tarragona, ciutat-escenari
La Rambla Nova, acostumada a ser escenari de cercaviles, mercadets o protestes, es converteix per unes hores en un lloc de confidències. Els que no s’hi atreveixen es queden mirant des de les cadires dels bars, intentant esbrinar què dimonis passa dins d’aquells llits. Els que hi entren, surten amb un somriure estrany, d’aquells que barregen sorpresa i reflexió.
No és casual que el FITT hagi apostat per aquesta mena de muntatges: el festival porta anys buscant noves dramatúrgies que facin dialogar el teatre amb l’espai urbà i la vida quotidiana. I què hi ha més quotidià —i alhora més íntim— que un llit?
Una experiència irrepetible
“Todo lo que está a mi lado” no es pot entendre només llegint-ho. Cal viure-ho. Cal tenir el coratge d’estirar-se en un llit al mig de la Rambla i deixar-se portar per una veu que et parla de tu sense conèixer-te. Potser és això, al cap i a la fi, el que el teatre hauria de fer sempre: incomodar, emocionar i deixar un record que no s’esborra tan fàcil.
I si t’hi negues? Cap problema. Les àvies de la Rambla seguiran fent els seus comentaris, i els turistes seguiran fent fotos, pensant que Tarragona té els espectacles més surrealistes del Mediterrani. Que potser no van tan desencaminats.
