El polvo que va començar amb una pregunta i va acabar deixant una ombra a Tarragona

Hi ha històries d’estiu que comencen amb una cervesa, un bany i un gest massa llarg per ser innocent. No totes tenen final feliç, però sí una cosa en comú: la tensió invisible que s’escampa entre paraules dites i mans que no toquen.

Una reunió de vells amics i una cala remota prop del Port de la Selva. Sol, ratafía i mirades que fan més calor que la tramuntana. Sembla una història qualsevol, però la frase que ho desencadena tot no te l’esperes.

Elizabeth Duval publica 'La avidez' a El País Semanal
Elizabeth Duval publica 'La avidez' a El País Semanal

Quan l’estiu encén el desig

A “La avidez”, Elizabeth Duval ens convida a seure a la taula amb amics, vells coneguts i parelles en una casa de vacances. És agost, l’aire crema, i la promesa de l’estiu penja com una tovallola mal penjada: a punt de caure però encara aguantant. El relat transcorre entre Port de la Selva, cales amagades i dinars al club nàutic amb arròs negre.

Però no tot és paella i festes majors. Hi ha una frase que ho canvia tot, una observació llançada com qui llença una pedra a l’aigua i espera que no faci onades: “No és divertit veure com transforma el desig les persones?”.

La frase que ho desencadena

A partir d’aquí, el text no va de sexe. Va de mirades. De silencis. De l’instant precís on el cos fa un pas abans que la ment li doni permís. Les protagonistes —dues dones, una d’elles en parella amb el millor amic de l’altra— dansen al voltant d’una tensió que no es pot tallar però sí deixar-se viure.

És a l’aigua, entre roques i sol, on es comença a trencar la línia. I és al vespre, entre música de festa i copes de digestiu, on es desdibuixa del tot. Sense escarafalls ni moralines, Duval ens submergeix en aquell moment incòmode i fascinant que és el punt de no retorn.

El tacte, la culpa i el record

El relat és carnal, sí, però no pornogràfic. És una narració que, més enllà del plaer físic, se centra en l’efecte secundari del desig: la memòria. Què passa l’endemà? Quan tornes a veure aquella persona en públic? Quan la vida torna a la normalitat i el que vas fer queda com una mena de quist emocional?

Elizabeth Duval aconsegueix capturar la complexitat de les emocions humanes sense caure en tòpics. A la vora del mar, les protagonistes es deixen portar per una força més antiga que qualsevol parella, més insistent que qualsevol codi moral. Però el que queda no és només el record del tacte, sinó el silenci posterior.

Un relat entre l’avidesa i la tendresa

“La avidez” juga amb el doble sentit: fam de pell, però també fam de vida. Els personatges tenen aquella sensació tan humana d’immortalitat temporal: mentre l’estiu dura, res no pot fer mal. Però sabem que no és cert. El relat ho demostra sense dramatismes: és un tros de vida viscuda que t’arriba com una onada petita i inesperada.

Per què ens toca tant?

Perquè tots tenim un “Ale” a qui vam mirar diferent un cop. Una persona que no era nostra però que vam acariciar, literal o metafòricament. I perquè l’estiu és l’escenari perfecte per fer-nos creure que podem trencar les regles sense conseqüències. Però, com mostra Duval, la consciència sempre arriba, encara que sigui mesos després, al veure una cara coneguda en una festa.

Qui és Elizabeth Duval?

Amb només 24 anys, Duval ha esdevingut una veu clau de la nova literatura espanyola. Filòsofa, escriptora i ex-secretària de comunicació a Sumar, el seu estil combina lucidesa analítica i sensibilitat poètica. “La avidez” forma part de la sèrie “Polvo de verano” publicada a *El País Semanal*, on diverses plomes relaten experiències estiuenques amb el filtre de la pell i la memòria.

Una lectura que et segueix

Quan acabis de llegir aquest relat, potser no et vindran ganes de confessar res. Però segurament et vindrà al cap aquell estiu. Aquella cala. Aquell tacte. Aquella pregunta. I potser, com a la protagonista, també et quedarà dins una resposta sense dir.