Bonpreu i les olives que s’han fet virals: el nou vici mediterrani sense postureig

El misteri del pot buit: comença la febre

Tot va començar amb una foto d’un pot mig buit i una frase innocent: “porto un vici xD”. El tuit, com era d’esperar, va acabar convertint-se en mem culinari i en punt de partida d’un nou fenomen domèstic: les olives de Bonpreu com a símbol de la resistència gastronòmica catalana.

Sense publicitat, sense descompte 2x1 i sense cap *influencer* darrere. Només un gust equilibrat i un disseny de pot reutilitzable que sembla dir: “sí, sóc sostenible, però també salada”. I amb això n’hi ha hagut prou per conquistar les sobretaules del país.

Per què aquestes olives i no unes altres?

Les “Olives Álora” no tenen res d’espectacular... i justament això és el que les fa especials. Ni massa amargues ni massa fines, recorden a les que servien a les tavernes de poble abans que el *brunch* les desnonés. El resultat és un gust familiar, directe, sense maquillatge —com un “hola” del teu tiet després de tres vermuts.

Segons fonts de la mateixa cadena, el producte ha augmentat les vendes un 30 % des de setembre. Una dada que, tot i no sortir en cap *briefing*, confirma que el boca-orella digital és més poderós que qualsevol campanya d’agència.

Un “vici” compartit a xarxes

Twitter, Threads i TikTok han estat els escenaris d’aquesta història inesperada. Les publicacions més virals mostren pots buits, mans salades i patates de bossa al costat d’un gotet de vermut. El missatge implícit: “Bonpreu, t’has coronat”.

El fenomen ha anat tan lluny que alguns usuaris ja comparen les “Álora” amb marques de gourmet, mentre d’altres defensen que és “el sabor de tota la vida”. En paraules d’un client fidel, recollides en comentaris: “no són només olives, són el record de quan al poble la iaia posava la taula a l’hora del sol”.

Del pot a la taula: idees d’aprofitament

Com tot producte viral, el debat no ha trigat a passar de les xarxes a la cuina. Hi ha qui les barreja amb tomàquets cherry, oli d’oliva verge extra i orenga per fer un entrant ràpid i resulton. Altres opten per esmicolar-les dins d’una truita per donar-hi un toc salat. La versatilitat agrada, i molt.

I si sobra el pot —que no sol passar—, molts l’aprofiten per guardar espècies, sucre o fins i tot clips d’oficina. Perquè si una cosa ens agrada a Catalunya és reutilitzar amb estil.

Bonpreu i la nova era del “producte local aspiracional”

Darrere d’aquest èxit hi ha una estratègia silenciosa però efectiva: convertir el producte de proximitat en objecte de desig. Sense artificis, sense màrqueting agressiu, només amb confiança en el que surt bé. I en un país on el vermut és patrimoni emocional, això té premi.

Des de Bonpreu asseguren que la clau és “escoltar el client” i mantenir un catàleg que “transmeti el gust de mercat de tota la vida”. O com diria qualsevol mare catalana: “si t’agrada, repeteix”.

Un fenomen tan senzill com un diumenge al migdia

Al final, la història de les olives de Bonpreu no és només una anècdota viral: és una declaració d’amor al ritual del vermut. Aquell moment de pausa, brisa suau i soroll de terrassa que defineix millor que res la manera de viure catalana.

I potser aquest és el secret del seu èxit. En un món ple de *snacks* amb gust de “barbacoa extrema”, el triomf ha estat per una oliva normaleta, autèntica i sense complexos. Una mena de manifest gastronòmic que diu: menys màrqueting, més pa amb tomàquet.

Perquè, al final, les coses bones no necessiten filtres. Només una taula, unes patates i un pot d’Olives Álora de Bonpreu. El *postureig* ja ve sol.