Valls recorda l’1 d’octubre amb més memòria que eufòria (i amb Magí Sunyer de veu crítica)
Valls té places amb història, i una —la de l’1 d’octubre— que cada any recorda més el pas del temps que no pas els eslògans. Aquest dimecres al vespre, la Ciutat ha tornat a retrobar-se amb aquella jornada de fa vuit anys, entre banderes, música i una mica de nostàlgia militant.
Des d’abans de dos quarts de vuit, la plaça ja bullia amb un aire de tarda de memòria col·lectiva: famílies, avis, joves que llavors encara eren a l’institut i veterans que continuen fidelment cada any. Però el to, enguany, ha sigut més reflexiu que èpic. Més lectura que consigna, més conversa que consigna.
No ha estat fins ben entrada la nit que s’ha revelat el motiu central de la trobada: una commemoració unitària sota el paraigua de Valls per la República, la plataforma que agrupa l’ANC, Òmnium, Taca d’Oli, Junts, ERC i la CUP. I al capdavant del cartell, una veu coneguda: Magí Sunyer, escriptor i professor de literatura catalana.
Una plaça plena i una veu crítica
Lloc on va passar: Plaça de l’1 d’octubre, Valls
Hora que tingué lloc l'acte: 19:30 h
Organització: Valls per la República (ANC, Òmnium, Taca d’Oli, Junts, ERC i CUP)
Convidat: Magí Sunyer
Quan Sunyer ha pres la paraula, el silenci ha sigut d’aquells que ni el so de les gralles gosa trencar. L’autor tarragoní ha recordat la “revolució sense precedents” del 2017, però sobretot el que n’ha quedat: un país més dividit i una classe política més cansada. “Ens hem barallat més entre nosaltres que amb l’Estat”, ha lamentat, entre aplaudiments continguts i assentiments murmurats.
La seva intervenció ha tingut un to gairebé poètic, amb referències a la memòria, la llengua i la resistència cultural. Però també ha llençat dards: “La unitat era la força, i la força, ara, s’ha diluït en grups parlamentaris i egos de tertúlia.” Un discurs que ha deixat la plaça entre la reflexió i l’aplaudiment llarg, d’aquells que serveixen per dir “tens raó, però què hi farem”.
Manifest conjunt i música entre intervencions
L’acte ha continuat amb la participació dels Músics per la República, que han anat alternant cançons amb les diferents intervencions. L’ambient, més proper a una tarda de cultura cívica que a una concentració, ha tornat a respirar aire de poble que no oblida.
El moment institucional ha arribat amb la lectura del manifest conjunt, a càrrec de Laia Escoda i Isabel Sales. Un text que, com cada any, ha reivindicat “una Catalunya en forma de República”, la necessitat de “preservar el català com a llengua de futur” i la urgència de “redefinir una estratègia comuna”. Poques sorpreses, però molta emoció a peu de plaça.
| Participants | Entitats |
|---|---|
| Magí Sunyer | Convidat d’honor |
| Laia Escoda i Isabel Sales | Lectura del manifest |
| Músics per la República | Interludis musicals |
El tancament amb Els Segadors i un record pendent
Com és habitual, la cloenda ha arribat amb l’Himne Nacional de Catalunya, interpretat pels Músics per la República i cantat per tot el públic, amb aquella barreja de solemnitat i cansament que acompanya qualsevol commemoració a la catalana. L’acte ha conclòs amb crits per la independència, més simbòlics que massius, però encara prou vius per recordar que, malgrat tot, el fil no s’ha tallat.
Abans d’acomiadar-se, els organitzadors han anunciat una nova cita: aquest dissabte 4 d’octubre a les 11.45 h, Valls per la República ret homenatge a Manuel González Alba, al carrer que porta el seu nom, davant la seva casa natal. L’acte comptarà amb la participació de l’escriptora Núria Cadenes, en un format més íntim però igualment reivindicatiu.
Una memòria que no es desactiva
La commemoració d’enguany ha estat menys multitudinària que en altres edicions, però també més serena. Com si Valls hagués entrat en la fase adulta del record: menys proclames, més perspectiva. “El que vam viure aquell dia no se supera, però tampoc no es pot viure eternament d’aquell impuls”, deia un membre d’Òmnium Cultural en conversa informal després de l’acte.
Per alguns, la plaça de l’1 d’octubre ja forma part del paisatge emocional de la ciutat, com el Camp d’en Clarà o el Mercat de la Carn. Un espai que cada any s’omple no tant per reivindicar un resultat, sinó per no oblidar una experiència. Una mena de “memòria viva” que es reactiva cada tardor, amb la olor de pólvora simbòlica i el so de les gralles de fons.
Institucions discretes, però presents
L’Ajuntament de Valls, tot i mantenir-se en un segon pla, ha donat suport logístic a l’acte. Fonts municipals han remarcat que “el dret a recordar també forma part de la convivència local”. Una frase tan neutra com calculada, que resumeix bé el punt on es troba la política catalana actual: tothom hi és, però cadascú amb el seu to.
Després de vuit anys, la ciutat continua commemorant aquell dia de votacions, urnes amagades i carrers plens de gent. Però ho fa amb la maduresa —i una mica de sorna— d’un poble que ha après a viure amb les seves pròpies contradiccions. I a cantar Els Segadors, encara, quan toca.
