Els altaveus més surrealistes que ja sonen als arbres de Valls
A Valls els arbres tenen veu pròpia. No és un acudit de festa major ni una instal·lació d’art contemporani: a la capital de l’Alt Camp ja es pot sentir un so ben peculiar quan et passeges pel carrer.
El més curiós és que aquest so no surt d’un ocell de debò, sinó d’uns altaveus col·locats ben a prop de les branques. I no, no és reggaeton. És alguna cosa molt més estranya i amb un objectiu bastant insòlit.
Quan s’acosta la tardor, els estornells del nord d’Europa decideixen fer parada tècnica a Valls. Fins aquí tot normal: són ocells migratoris, busquen lloc per descansar i, de pas, animen el cel de la ciutat amb les seves coreografies aèries. El problema és que no només volen, també criden. I ho fan en bandades sorolloses que converteixen les nits en una rave d’ales.
L’Ajuntament de Valls, que ja coneix la història, ha tret la seva pròpia arma secreta. No són xarxes, ni trampes, ni tampoc falcons amaestrats. Són altaveus penjats als arbres que emeten sons d’aus depredadores. Una jugada de manual: fer creure als estornells que allò no és un lloc segur, i que més val buscar un altre escenari per dormir.
Quan el parc es converteix en Spotify per a ocells
El més xocant és passejar pel Passeig de l’Estació i escoltar un concert improvisat on no saps si és un mussol, una gavina o un falcó qui t’està donant la benvinguda. Evidentment, no hi ha cap d’aquests animals. Tot és una gravació que surt de l’altaveu, com si fos una sessió de DJ pensada només per espantar plomes.
La idea no és nova: ja s’havia aplicat en anys anteriors i, segons el consistori, funciona prou bé. Els estornells acaben marxant a un altre indret i els veïns poden dormir sense sentir el seu “after”. Una victòria sonora que recorda una mica a aquelles botigues que posen música clàssica per evitar que la gent es quedi massa estona davant la porta.
Un ocell útil... però massa pesat
No tot són males notícies: l’estornell és un ocell molt útil perquè controla poblacions d’insectes. És, per dir-ho ràpid, el matabichos natural. Però quan arriben en massa i decideixen instal·lar-se al bell mig de la ciutat, la cosa es complica. El seu cant, multiplicat per centenars d’individus, es converteix en una orquestra insuportable i en una catifa de caques (com la de Corpus però escatològica, vaja).
Per això, la mesura dels altaveus és una manera d’equilibrar la balança: deixar que la natura segueixi el seu curs, però sense que la ciutadania acabi boja amb el soroll. Una solució que sona tan estranya com pràctica.
Control de plagues made in Valls
El Departament de Sostenibilitat de l’Ajuntament no només vigila els estornells. També s’encarrega de "rataques", colònies de coloms, paneroles i fins i tot ruscs d’abelles. Quan cal, fan actuacions puntuals de retirada i, quan no, apliquen tractaments periòdics per mantenir les poblacions a ratlla. Una feina poc visible, però clau per conviure en una ciutat amb menys sorolls i picades.
De fet, Valls forma part d’aquelles ciutats que aposten per mesures creatives i menys agressives per al control d’animals urbans. Els altaveus amb sons d’aus són un exemple clar d’això: no maten, no fan mal, simplement incomoden prou com perquè els estornells diguin “aquí no”.
El cel de tardor, un espectacle en majúscules
Tot i el mal de cap que poden donar, amb les seves defecacions, ningú pot negar que veure les bandades d’estornells dibuixant formes impossibles al cel és un espectacle únic. Com un ballet aeri sincronitzat que deixa bocabadat a qualsevol. I és precisament aquest contrast el que fa la situació tan curiosa: el que és bonic de dia es torna molest de nit.
Una solució que sona... literalment
La propera vegada que passegis per Valls i sentis un crit d’òliba al mig d’un carrer, no et preocupis: no és un animal perdut. És l’Ajuntament, provant d’aconseguir que els estornells canviïn de sala de concerts i de lavabo públic. Una mesura peculiar que ja forma part del paisatge sonor de la ciutat.
Per tant, a Valls no només es viu la tardor amb castanyes i panellets, sinó també amb una banda sonora improvisada d’altaveus i ocells imaginaris. Un contrast que fa que la ciutat tingui un encant sonor... i una mica surrealista.
