Tarragona prepara el seu pla més car per a les escales mecàniques
Hi ha llocs emblemàtics a cada ciutat: la Rambla, la plaça Major, el camp de futbol... i a Tarragona, també, les escales mecàniques que no funcionen mai. Un clàssic local més fiable que el rellotge de la Catedral.
Ara l’Ajuntament diu prou i promet una operació de rescat amb més zeros que un compte corrent abandonat. Però la pregunta és: servirà per deixar de fer trekking urbà per Zamenhof i Vapor?
El monument invisible de Tarragona
Si ets de Tarragona ja saps de què parlem: les escales mecàniques entre Zamenhof i Vapor, aquell invent modern que havia de connectar la Part Baixa amb el centre i que ha acabat sent la metàfora perfecta de la ciutat: una cosa que sempre s’està espatllant. La gent del barri ho té clar: «No hi confiem. O ens preparem per pujar-les a peu, o directament no pugem».
El drama no és només de comoditat. Per a persones grans o amb mobilitat reduïda, aquest “detall” suposa quedar-se mig aïllats. El que havia de ser una porta oberta s’ha convertit en un mur invisible, amb veïns que prefereixen no arriscar-se a quedar-se atrapats a mig camí.
Un pla amb xifres grosses
Per això, l’Ajuntament ha anunciat una operació de rescat. Ara bé, res de pedaços: un nou contracte exclusiu per a manteniment amb 120.000 euros anuals i, a més, una bossa de 300.000 per a comprar peces noves. Tot això, gestionat directament amb una empresa especialista, sense intermediaris ni subcontractacions de segona fila.
El regidor Guillermo García de Castro ho ven com la gran solució: «Hem consultat experts i altres ciutats, i creiem que amb aquest pressupost tindrem totes les escales en marxa». Els veïns, però, ja no saben si riure o plorar. Massa vegades han sentit promeses similars, i massa vegades han acabat amb el gimnàs improvisat a Vapor.
Per què fallen sempre?
En teoria, Tarragona té 14 trams d’escales mecàniques i 4 ascensors públics. En la pràctica, n’hi ha que semblen decoració urbana. El problema? Peces descatalogades, fabricacions a mida i un sistema tan sensible que si hi puja un cotxet amb massa pes, plof, parada general.
Afegim-hi les inclemències meteorològiques —la pluja, el sol i aquella dana que va deixar la Plaça dels Carros fora de joc des de fa quasi un any— i ja tenim el còctel perfecte. El resultat és un servei públic que es passa més temps avariat que en funcionament.
La Plaça dels Carros, capítol a part
El cas més sagnant és el dels quatre trams de la Plaça dels Carros. Des de la dana de novembre passat, no han aixecat cap. I ara mateix el debat és si reparar-los o directament eliminar-los. L’Ajuntament, de moment, aposta per arreglar-los. Però ningú s’atreveix a posar xifra a la factura, que promet ser alta.
Mentrestant, els veïns fan equilibris entre esperar l’ascensor —quan no està vandalitzat— o resignar-se a caminar. Un panorama que ha portat fins i tot a parlar d’una redefinició de la Plaça a llarg termini amb Port i Ajuntament asseguts a la mateixa taula.
Un problema amb història
Quan es van inaugurar, les escales mecàniques eren un símbol de modernitat. Tarragona es posava al dia amb les grans capitals: pujar del port al centre sense suar. Però amb els anys, la imatge s’ha girat en contra. Ara, més que un símbol de futur, són el recordatori constant d’un passat mal planificat.
El manteniment barat i les reparacions improvisades han portat a la situació actual. I el que hauria de ser una via d’accés fluïda s’ha convertit en un obstacle amb fama pròpia: les “escaleras eternamente rotas”.
Què pot canviar?
L’aposta de l’Ajuntament és clara: diners i especialització. Amb un contracte exclusiu i un pla d’inversions de 300.000 euros, el consistori vol recuperar la confiança ciutadana i, sobretot, posar fi a la broma local més repetida. La clau, però, serà comprovar si aquests diners arriben on han de arribar i si l’empresa adjudicatària compleix de veritat.
Si surt bé, potser les escales deixaran de ser el running track improvisat de tants veïns. Si surt malament, Tarragona haurà convertit les escales mecàniques en el seu propi “aeroport fantasma”.
Entre la ironia i la paciència
La ciutadania, per ara, observa amb un punt d’escepticisme. Massa anys de promeses incomplertes, massa matins de tècnics revisant i massa tardes de cartells de “fora de servei”. Mentrestant, els més irònics ja proposen convertir-les en atracció turística: “Vine a Tarragona i prova l’esport urbà més autèntic: pujar escales mecàniques parades”.
Sigui com sigui, el 2025 sembla que serà l’any clau per descobrir si Tarragona aconsegueix que les seves escales tornin a moure’s... o si continuaran sent la metàfora més fidel de la ciutat: sempre a mig camí.
