Quan el bonisme topa amb el pipí a la Part Alta
A Tarragona tenim de tot: ruïnes romanes, vermut amb sifó, turistes despistats i, des de fa temps, una convivència tan “idíl·lica” entre veïns i persones sense sostre que ni Netflix s’atreviria a guionar-la.
El problema? Que darrere del relat bonista d’“acollida i solidaritat”, el que es respira a la Part Alta no és olor a festa major ni a pa amb tomàquet... sinó una altra cosa menys glamurosa.
Quan la teoria xoca amb el carrer (literalment)
A la Part Alta, el discurs políticament correcte conviu amb la realitat més bàsica: pipí al portal, música a tot drap i col·lapses de turistes perduts amb el Google Maps en mode “aventura medieval”. Els veïns, que fins ara havien fet esforços titànics per mantenir l’ànima bohemia del barri, confessen que la paciència se’ls ha acabat.
“Jo ja surto de casa amb mocador al nas”, diu la Maria, que viu a prop de la Merceria. Però clar, això no sona tan bé com posar un cartell de “Tarragona, ciutat solidària” a la Plaça del Rei. El relat institucional i la realitat pràctica juguen a dos jocs de taula diferents: uns parlen de “convivència”, els altres només volen que el seu portal deixi de ser un urinari improvisat.
El bonisme en estat pur
Des de l’Ajuntament, el relat és el de sempre: “s’estan fent dispositius”, “s’actua amb sensibilitat” i “calen solucions integrals”. Traducció al català planer: no es fa gaire res perquè, total, és més fàcil dir-ho en una roda de premsa que baixar a la Plaça de l’Oli a veure com realment està la cosa.
Les entitats socials, amb tota la bona fe del món, ofereixen menjar i caliu (literalment: es diu Cafè i Caliu). Però això també genera un “efecte crida” que els veïns noten més que ningú. “Això és l’única ciutat on tens menjar gratis, un bon clima i wifi al carrer”, diu Antonio, un dels sense sostre. I no li falta raó: Tarragona, ciutat mediterrània, capital del pipí al sol.
Lavabos públics: la solució miracle que mai arriba
La Plataforma Som Part Alta proposa instal·lar lavabos públics. I sona bé... fins que recordes que fa 10 anys que es parla de posar-ne un a la Plaça dels Cabrits i encara no hi ha ni la cisterna. Mentrestant, els veïns han après a distingir a cegues si l’olor prové de cervesa calenta o d’una altra cosa més orgànica.
El caos de la mobilitat: cotxes medievals
Com si això fos poc, l’altre drama és la mobilitat. El casc antic, que hauria de ser peatonal, sembla un circuit de cotxes alemanys buscant la ruta cap a PortAventura. Els turistes entren pel Portal de Sant Antoni com si fossin a la Fórmula 1 i acaben baixant per la Major, esquivant grups de guiris amb gelat i veïns indignats. “És un despropòsit”, diu Carrillo, president de l’associació veïnal. Però clar, la senyalització sembla més un enigma egipci que un cartell de trànsit.
Convivència o resistència?
El dilema és clar: els sense sostre no volen marxar (perquè a Tarragona s’hi viu bé) i els veïns tampoc (perquè és casa seva). Mentrestant, l’Ajuntament promet “reflexions profundes” després de Santa Tecla, perquè abans tothom sap que el que toca és prioritzar la festa, les gralles i el Seguici.
La pregunta és: fins quan es pot aguantar aquesta tensió abans que el bonisme institucional acabi en cinisme ciutadà? Els veïns ja han fet la seva tria: menys discursos i més lavabos. Però sembla que haurem d’esperar que algú a plaça Prim tingui més pressa que una bufeta plena.
Conclusió provisional (amb ironia incorporada)
La Part Alta és com un experiment sociològic: unes institucions que reciten discursos compassius, unes entitats que reparteixen sopars calents i uns veïns que intenten viure sense trepitjar regalets als portals. El còctel perfecte perquè el relat progressista xoqui amb la realitat més mundana.
Potser, al final, l’única veritat és aquesta: a Tarragona la convivència és tan mediterrània que fins i tot les contradiccions prenen el sol.
