El foc que ha encès un descampat de Tarragona i ha posat en alerta dos barris
Una tarda de finals d’agost, xafogor pesada i aquell moment en què els ventiladors ja no donen per més. I, de sobte, el cel de Tarragona es taca de fum negre. No és cap barbacoa de festa major.
La imatge descol·loca: mentre uns intentaven escapar del sol amb un cafè amb gel, altres miraven com les flames avançaven per un descampat entre barris. Una línia vermella entre Bonavista i Campclar que, per uns minuts, semblava més pròpia d’un noticiari d’estiu que d’una tarda qualsevol.
Quan sona el telèfon dels Bombers a les 14:22, ja se sap que no és per demanar la paella de diumenge. L’avís era clar: foc de vegetació en un dels descampats que separen Bonavista i Campclar, dos barris tarragonins que, de cop, van quedar units per un mateix enemic: les flames.
L’incendi, empès pel vent, va córrer ràpid cap al Parc de la Coma i va fer tremolar a més d’un. El fum negre es veia des de diversos punts de la ciutat, un recordatori que les escombraries i el matoll secs fan una combinació explosiva. Els veïns, acostumats al soroll dels cotxes i les motos, es van trobar amb sirenes i helicòpters descarregant aigua en ple agost.
Un dispositiu a tota màquina
Fins a vuit dotacions terrestres dels Bombers i un helicòpter bombardero van treballar per contenir les flames. La presència de línies d’alta tensió feia el combat més delicat: l’aigua havia de caure amb precisió quirúrgica, gairebé com si fos una partida de Tetris aèria.
Mentrestant, la Guàrdia Urbana va decidir tallar la circulació a l’Avinguda President Tarradellas, el vial que connecta Bonavista amb Campclar. Un tall que va convertir la rutina de divendres en un embolic de trànsit digne d’un dilluns al matí.
El triangle del foc
El terreny afectat —uns vuit hectàrees— no és cap bosc idíl·lic: parlem de matolls, descampats i restes de deixalles. Però això no fa menys perillosa la situació. De fet, el denso fum negre era la prova que aquí no només cremava natura, sinó també la nostra mala gestió dels espais buits.
El foc fins i tot va arribar a saltar el Vial Tarradellas, com si volgués marcar territori més enllà del que li tocava. Els Bombers, per evitar rebrots, van aplicar la tàctica de les cremades controlades, aquella estratègia que consisteix a cremar avui una mica per no haver de lamentar-ho demà.
El control arriba amb l’aigua
A les 16:00 hores, després de descàrregues aèries i litres d’esforç sobre el terreny, el foc va quedar per fi controlat. L’helicòpter va tornar a la base i els veïns van respirar alleujats, encara amb la olor de fum enganxada a la roba i als balcons.
La pregunta, però, queda a l’aire: quant de temps trigarem a tornar a parlar d’un incendi en un descampat igual? Els estius secs, la deixadesa en la neteja i la barreja d’escombraries i vegetació són la recepta perfecta per repetir capítol.
El reflex d’una ciutat
Tarragona no és aliena als incendis urbans. Entre els solars abandonats, la falta de manteniment i els estius cada cop més calorosos, el còctel és explosiu. Aquest episodi és un recordatori incòmode: els espais buits també necessiten atenció, perquè quan deixem que es degradin, el foc sempre acaba trobant combustible.
En aquest sentit, les administracions han promès més neteja i vigilància. Però entre la promesa i el resultat hi ha tot un estiu de diferència. Mentrestant, els veïns de Bonavista i Campclar saben que, en qüestió de minuts, el seu barri pot passar de normal a notícia.
Quan la rutina crema
El que més impacta no són només les flames, sinó la seva ubicació. No parlem de boscos llunyans ni d’entorns rurals: parlem de descampats al costat de camps de futbol i blocs de pisos. Aquest és el foc que es cola entre la rutina urbana, que interromp el cafè amb gel i talla el pas pel carrer que agafes cada dia.
El missatge és clar: els incendis no són només cosa de la muntanya. També són cosa de ciutat, de barris i de la manera com gestionem —o no— els nostres espais quotidians.
I ara què?
La resposta oficial és que tot està sota control. Però la realitat és que, amb cada estiu, el risc augmenta i el patró es repeteix. Potser l’incendi de Bonavista-Campclar quedarà en l’anecdotari de finals d’agost, però també pot ser l’assaig d’una història que encara no hem volgut escriure.
De moment, el balanç és clar: vuit hectàrees cremades, cap víctima i un ensurt col·lectiu que ens recorda que el foc, a Tarragona, pot aparèixer quan menys te l’esperes. Bombers de la Generalitat ja han donat per controlat l’incendi, però la lliçó queda gravada en la memòria i, sobretot, en l’aire que avui encara fa olor de fum.
