Barcelona torna a sortir al carrer, ara per Gaza

Una ciutat que mai descansa (en això de protestar)

Si hi ha una cosa que defineix Barcelona, és la seva capacitat d’indignar-se amb estil. Del canvi climàtic al turisme massiu, tot hi cap al seu Passeig de Gràcia. Aquest cop, l’objecte de la indignació col·lectiva tenia nom propi: Gaza, un territori petit on el dolor s’ha convertit en rutina.

Amb pancartes que clamaven “Detinguem el genocidi a Palestina” i “Basta de comerç d’armes amb Israel”, la marxa ha sortit dels Jardinets de Gràcia i ha acabat sota l’Arc de Triomf. Un recorregut simbòlic entre marques de luxe i indignacions low cost.

70.000 a Barcelona i una Tarragona menys sorollosa però igualment present

La Guàrdia Urbana parla de 70.000 assistents a Barcelona. Mentrestant, a Tarragona, prop d’un miler de persones es van concentrar a la plaça de la Font i van recórrer la Rambla Nova fins al Balcó del Mediterrani. Menys multitud, sí, però amb la mateixa barreja de ràbia, pancartes i esperit de dissabte.

“El que passa a Gaza és un crim contra la humanitat”, deia una estudiant tarragonina amb un micròfon prestat. Al darrere, un grup de jubilats mostrava un cartell casolà: “No a les armes, sí a la vida”. Més improvisació, menys protocol; però la mateixa idea: que el que passa allà ens interpel·la aquí.

El contrast que ningú vol mirar

A Barcelona, la presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya, Natàlia Abu Sharar, va descriure Gaza com un camp d’extermini i va reclamar “no normalitzar la colonització ni l’apartheid”. Mentrestant, alguns recordaven —amb menys decibels— els ostatges israelians segrestats per Hamàs des del 7 d’octubre de 2023, en aquell atac terrorista que encara pesa sobre tota la regió.

És possible condemnar un genocidi sense justificar el terrorisme. Però, en les places i carrers, la coherència sovint es dilueix entre els crits. Potser per això, ni a Barcelona ni a Tarragona, gairebé ningú va esmentar Sudan o Rwanda. El dolor global també té jerarquies, i no totes són justes.

La Flotilla i el relat

El portaveu de la Global Sumud Flotilla, Pablo Castilla, va demanar al Govern espanyol que “intercedeixi per la llibertat immediata dels activistes detinguts” i denuncià “l’atac d’Israel com un acte de fam planificada contra el poble palestí”. Declaracions que van trobar eco a Tarragona, on diverses entitats locals van desplegar pancartes de suport als membres de la Flotilla retinguts.

Però la retòrica, com el mar, té marees. Mentre uns parlen d’impunitat d’Israel, altres recorden el paper d’Hamàs i les seves víctimes civils. Entre els crits i les cançons, hi ha un buit incòmode on ningú vol posar-hi nom.

Els sindicats, sempre a la foto

A Barcelona, CCOO i UGT van afegir-se al bloc principal, anunciant una vaga parcial el 15 d’octubre per reclamar “pau i fi del comerç d’armes amb Israel”. A Tarragona, les mateixes sigles van repetir la fórmula en versió reduïda: pancartes reciclades i declaracions similars, però amb accent més local i menys cobertura mediàtica.

“El problema no és només d’allà, és d’aquí també”, deia un delegat sindical al final de la marxa tarragonina. I sí, potser tenia raó. El problema és global, però l’atenció és local i temporal: dura el que dura un hashtag.

Una protesta, dues ciutats i moltes omissions

Quan el sol va caure sobre l’Arc de Triomf i sobre el Balcó del Mediterrani, els crits es van apagar, les pancartes es van guardar i la ciutat —o les ciutats— van tornar a la seva normalitat de dissabte tarda. Però el conflicte no s’ha apagat. Ni a Gaza, ni dins nostre.

Potser algun dia, quan ja no quedin càmeres ni hashtags, ens preguntem per què ens mobilitzem més per unes vides que per unes altres. Mentrestant, Barcelona i Tarragona segueixen sortint al carrer, amb el cor al sud i la consciència a mitges.

Fonts: ACN, Ajuntaments de Barcelona i Tarragona, Comunitat Palestina de Catalunya, CCOO i UGT.