La cerimònia més sorprenent d’una sommelier catalana que ja no hi és
A Castelldefels no hi cabia ni una agulla. El comiat d’una sommelier molt estimada s’ha convertit en un d’aquells moments que, més que un funeral, semblen un festival d’homenatges.
El detall curiós? La cerimònia no la va improvisar ningú: estava dissenyada fins a l’últim brindis per la mateixa protagonista. I sí, incloïa bombolles, però també alguna sorpresa que ningú s’esperava.
El món del vi català ha viscut aquest cap de setmana un d’aquells moments que deixen empremta. No era una fira, ni un tast, ni un premi. Era un comiat. I tot i això, tenia més de celebració que de dol. Perquè quan una persona ha marcat tant el seu entorn, fins i tot la manera de dir adéu es converteix en una història.
La protagonista era Victòria Ibáñez, vicepresidenta de l’Associació Catalana de Sommeliers, una figura reconeguda dins i fora del sector. Coneguda per la seva energia, el seu sentit de l’humor i aquella manera d’entrar a qualsevol sala com si hi hagués música de fons, Ibáñez no només parlava de vins, els vivia. I això es va notar fins a l’últim detall del seu comiat.
La cerimònia, celebrada a Castelldefels, va omplir la sala de gom a gom. Però no va ser un acte protocol·lari i fred: va ser exactament el contrari. Ella mateixa havia deixat escrit com volia que fos el seu últim adéu. Ni flors tristes ni minuts de silenci interminables. Volia música, volia brindis i, sobretot, volia que la gent marxés amb una sensació més dolça que amarga. Literalment.
Un funeral amb bombons i bombolles
Quan els assistents van rebre un bombó en forma de cor al final de la cerimònia, més d’un va somriure entre llàgrimes. No hi havia recordatoris tradicionals, ni estampes, ni res per guardar en un calaix. La idea era clara: endur-se un petit detall que fes de contrapunt a la tristesa. I el brindis amb Corpinnat va acabar de segellar un comiat a la seva manera: amb escuma, amb alegria i amb comunitat.
Aquesta elecció no és gens casual. El vi era el centre de la seva vida professional, però també era una eina per connectar amb la gent. Ibáñez havia creat espais com Umami, al barri de Gràcia, on es feien tastos i trobades al voltant del vi. I en els últims anys havia mostrat especial interès pels vins de mínima intervenció, aquells que aposten per una elaboració respectuosa i menys manipulada.
Un caràcter indomable
Si una cosa destacava en Victòria Ibáñez era la seva manera de ser. Resolutiva, vital i amb un sentit de l’humor demolidor. Podia dir-te les coses a la cara sense filtres i al cap de dos minuts tenir-te rient. Aquesta barreja d’energia i franquesa la feia irresistible tant per als seus col·legues sommeliers com per als amics i familiars.
No és estrany que, fins i tot en el moment més dur, el record més repetit entre els assistents fos la sort d’haver compartit estones amb ella. Perquè no tothom deixa empremta només pel que fa, sinó també per com ho fa. I Ibáñez tenia aquest do.
El vi com a eina solidària
A més de la seva feina com a sommelier, va ser clau en projectes solidaris que van lligar el vi amb la comunitat. Era l’ànima de la iniciativa Vi per Joguines, que cada any aconseguia mobilitzar cellers per recollir joguines i material escolar destinats a entitats socials. Un altre exemple de com convertia la seva passió en alguna cosa més gran.
També va participar en esdeveniments com la Trobada d’Ancestrals, la fira Vins a la Vila i la Verema Solidària. Iniciatives que van demostrar que per ella el vi no era només un producte per degustar, sinó una manera de generar connexions, oportunitats i compromís social.
Quan la vida i el vi es confonen
El que queda clar és que Victòria Ibáñez va saber convertir la seva professió en un estil de vida. I fins i tot en la mort, va deixar una lliçó: el vi no només acompanya celebracions, també pot acomiadar vides. No amb solemnitat buida, sinó amb un brindis que reconcilia amb el record.
Entre els assistents a la cerimònia hi havia figures del món vitivinícola com Toni Albiol o Agustí Torelló, a més d’amics i familiars. Tots coincidien en una cosa: haver compartit moments amb ella havia estat un privilegi. I aquest és potser el millor llegat que es pot deixar.
Una absència que pesa
El sector del vi català perd amb ella una veu, un criteri i un caràcter que no es pot substituir fàcilment. Però la manera com ha volgut acomiadar-se diu molt de com volia ser recordada: amb un somriure, amb un bombó i amb una copa alçada.
Potser no hi ha manera més catalana i més vitalista de dir adéu. I segurament per això, tot i la tristesa, el record de Victòria Ibáñez es barrejarà sempre amb el gust d’un bon vi, el soroll d’una rialla i la sensació que la vida, com el vi, s’ha de tastar sense por.
