15,2 quilos de rovellons i una lliçó de prudència: la temporada boletaire segons Adrià Segura
El Berguedà fa olor de bosc humit, de rovellons acabats de tallar i de gent que competeix amb més passió que a la Champions. Però aquí no hi ha VAR, hi ha bolets. I cada tardor, al concurs de Castellar del Riu, es decideix qui té més mà, ull i paciència per omplir el cistell.
Entre els habituals —els de botes gastades i navalla al cinturó— aquest any n’hi havia un que desentonava una mica: un advocat de Granollers, camisa de franela ben planxada i mirada de qui sap distingir un bolet comestible d’un article del Codi Civil. Ningú l’havia vist mai, però tothom se’l va quedar mirant.
Un cistell ple i una sorpresa encara més grossa
Quan va aixecar el seu cistell, 15,2 quilos de rovellons miraven el jurat com si fossin proves d’un judici. Ningú ho esperava: Adrià Segura, advocat i professor d’Economia, s’enduria el primer premi del 67è Concurs de Boletaires de Castellar del Riu. La toga quedava en segon pla.
“Jo no soc de Berga, però la meva parella i el meu sogre sí. Ell ja havia participat altres anys i em va animar”, explica amb aquell to d’humilitat que només tenen els qui han passat de llegir lleis a buscar rovellons. Era la primera vegada que participava i, segons diu, no s’esperava guanyar. Ara ja ho té clar: l’any vinent hi tornarà.
El bosc com a aula i l’avi com a mestre
“Sempre havia anat a buscar bolets amb el meu avi, però ho havia deixat perquè ell s’ha fet gran”, recorda l’Adrià. El seu amor pel bosc no neix d’un manual, sinó de la infància, de matins de fred i olor de molsa. Fa cinc anys que va reprendre aquesta afició gràcies a la seva parella i al seu sogre, que també és boletaire.
El resultat? Una connexió amb la natura que, diu, li ha tornat una calma que ni el dret processal pot donar. “És una tradició que ha de passar de generació en generació. No fas mal a ningú i t’ajuda a desconnectar del soroll”, sentencia com si dictés una sentència però amb botes plenes de fang.
La temporada més prometedora dels últims anys
Segons el micòleg Juan Martínez de Aragón del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), “aquesta temporada pot ser una de les millors dels últims anys” si les pluges mantenen el ritme i el sol no s’entesta a fer d’agost. Els boscos del Berguedà estan a punt d’explotar de colors.
“Des del juliol ja hem sortit a buscar bolets, però ara està parat per falta de pluges. Si plou, tindrem un mes de festa grossa”, diu Segura. Ell s’ho pren amb filosofia: el bosc no s’accelera, i qui el vulgui dominar, que es compri un bolet de plàstic al mercat.
Els consells del boletaire amb toga
Adrià Segura no només busca bolets; també predica. “El principal error és collir bolets sense estar-ne segur. Si tens dubtes, millor no agafar-los”. I no és per por, sinó per respecte: “Prefereixo deixar-ne un de bo al bosc abans que contaminar el cistell amb un tòxic”.
Segons ell, el secret està en la paciència i en llevar-se d’hora: “Els bolets no esperen, i els veïns tampoc”. També recomana anar acompanyat —“no només per no perdre’t, sinó perquè riure al bosc també compta”— i no fer del bosc un plató d’Instagram.
| Consell | Aplicació pràctica |
|---|---|
| No collir si tens dubtes | Evites intoxicacions i salves el cistell de contaminar-se. |
| Llevar-se d’hora | Els bolets no esperen i els altres boletaires tampoc. |
| Anar en companyia | Evites perdre’t i multipliques les rialles. |
| Respectar el bosc | No deixis rastre: el bosc no és un plató d’Instagram. |
Entre la toga i la molsa: una tradició viva
Per a Segura, el futur del boletaire català passa per educar: “És una activitat preciosa si es fa amb respecte. No cal córrer, ni competir, ni arrencar-ho tot. El bosc et dona el que tu li tornes”. Paraules que farien somriure a qualsevol avi amb navalla i boina.
I com a missatge final, l’Adrià apunta directe a la generació del mòbil: “M’agradaria que la gent anés al bosc per l’olor i el moment, no per les fotos”. L’advocat que va canviar la toga pel cistell ha guanyat un concurs, sí, però sobretot ha recordat que el bosc no es guanya: es comparteix.
