Bolets a Castelló: el secret millor guardat entre muntanyes, cistelles i menús de temporada
A Castelló, la tardor té olor de bosc humit i cafè amb gel. Els primers caps de setmana de fred converteixen els pobles de muntanya en un festival d’impermeables, cistelles de vímet i navaixes que han vist més troncs que torrades d’avocado.
En alguns bars ja hi ha qui diu que “aquest any la cosa promet”, però ningú revela on. Els caçadors de bolets són com els que guanyen a la loteria: parlen molt però no diuen on toca. I, mentrestant, els restaurants preparen la seva venjança culinària.
Entre el secret i la bragada boletaire
El que passa a la muntanya de Castelló no sempre es queda a la muntanya. Quan plou just el que toca i el fred encara no mossega, els boscos de l’Alt Maestrat i Els Ports s’omplen d’una fauna curiosa: humans amb GPS, gos i cistella. Alguns són locals, altres vénen de València o Tarragona, però tots comparteixen una cosa: el silenci còmplice davant un racó ple de rovellons.
Després d’uns anys irregulars, la natura sembla haver decidit fer les paus amb els boletaires. La humitat ha despertat el miceli i, com qui no vol la cosa, han aparegut camagrocs, llenegues i algun esclata-sang que sembla pintat amb retolador.
On trobar-ne (sense que t’odiïn els locals)
Els més discrets recomanen les zones d’Alt Maestrat i Els Ports, però sense dir massa. Un veí de Cinctorres —que demana mantenir l’anonimat, com si fos d’Interpol micològica— assegura que “el millor lloc és on no hi ha cobertura”. I potser té raó.
| Zona | Tipus de bosc | Bolet més habitual |
|---|---|---|
| Morella i voltants | Pineda amb terra calcària | Rovelló |
| Cinctorres | Pinedes i rouredes | Camagroc |
| Ares del Maestrat | Bosc mixt | Llenega |
Les autoritats locals recomanen respectar els hàbitats i no utilitzar rasclets ni bosses de plàstic. “Els bolets no són un ‘take away’ del bosc”, ironitza un tècnic de Medi Ambient de la Diputació. A més, la majoria d’ajuntaments disposen de zones autoritzades per a la recol·lecció amb límits de quilos per persona.
Quan la cistella acaba a la taula
Però el millor de la temporada arriba després: quan els bolets passen de la cistella al plat. Restaurants com Vinatea, El Mesón del Pastor o El Faixero han convertit el rebrot micològic en una excusa per reescriure la carta. Els menús temporals són una mena de declaració d’amor al bosc i al client amb gana.
| Plat | Restaurant | Particularitat |
|---|---|---|
| Revuelto de robellons amb pernil | El Mesón del Pastor | Tradició pura i olor de llenya |
| Crema de camagrocs amb tòfona | Daluan | Textura de tardor en estat líquid |
| Estofat de vedella amb llenegues | El Faixero | Combina bosc i foc lent amb elegància |
De la moda boletaire al turisme slow
“Ja no venen només per trobar bolets, venen per menjar-los”, explica un restaurador morellà. El turisme micològic s’ha convertit en una experiència de cap de setmana que combina GPS, vermut i selfie. Hi ha qui comença el dissabte amb botes al bosc i el diumenge acaba amb un menú degustació i vi DO Les Useres.
Els hotels rurals han notat l’efecte: ocupació plena a l’octubre i novembre, rutes guiades i tallers per reconèixer bolets comestibles. Alguns inclouen fins i tot cistella de pícnic amb formatge local i pa d’espelta: el “wellness boletaire” en versió interior valenciana.
Quan el bosc parla (i el cuiner escolta)
El vincle entre la natura i la cuina és gairebé poètic. Els xefs locals insisteixen que el secret és la proximitat: “No hi ha producte més de quilòmetre zero que un bolet que creix darrere de casa”, comenta un cuiner de Cinctorres amb la cara encara enfarinada de terra. El bosc és el seu proveïdor més silenciós.
La majoria coincideix: respectar el cicle és cuinar amb consciència. Quan el bolet desapareix, la carta canvia. Quan plou, torna. I així la gastronomia es converteix en un rellotge natural —un que fa olor de trufa i de fusta mullada.
Entre el miceli i la memòria
A Castelló, cada bolet té història. Un nen que aprèn a distingir un rovelló d’un “dels dolents”, una àvia que els salta amb all i julivert, o un turista que descobreix que la paciència també és un ingredient. La febre boletaire és una tradició moderna: connectar amb la natura sense deixar de fer stories.
Potser per això, any rere any, el bosc i la cuina continuen trobant-se entre els pins de l’Alt Maestrat i els fogons de Morella. I mentre hi hagi bolets, hi haurà cistelles, converses baixes i plats que recorden que la tardor, aquí, es menja amb pa.
