Aules més flexibles a la URV: Com el disseny i la Tecnologia milloren l'aprenentatge universitari

L'actual model d'aules universitàries limita la participació i el treball col·laboratiu. La Universitat Rovira i Virgili proposa un canvi radical: espais flexibles que s'adapten a diferents metodologies i integren tecnologia de manera funcional.

Potser t'has preguntat per què moltes aules universitàries semblen preses d'una altra època? La resposta no només és arquitectònica, sinó pedagògica i tecnològica. Aquí tens la clau per entendre com canviar-ho.

El paper de l'espai en l'aprenentatge universitari

Què aporta un espai flexible a l'estudiantat?

Els espais universitaris tradicionals es basen en un model unidireccional on el professorat transmet coneixement i l'alumnat l'assimila passivament. Aquest model es manifesta en aules amb mobiliari fix, orientades cap a la pissarra o pantalla, i amb recursos tecnològics poc versàtils. Jordi Duch, investigador del Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV, assenyala que aquesta rigidesa limita la possibilitat d'activitats més participatives i col·laboratives.

En canvi, un espai flexible permet que l'estudiantat participi activament en el procés d'aprenentatge. L'aula esdevé un entorn on el diàleg i la col·laboració són possibles, facilitant metodologies centrades en la participació i el treball en equip. Així, l'espai no és només un contenidor, sinó un agent actiu que condiciona la manera com s'aprèn.

Com influeixen les condicions físiques en les metodologies?

La recerca de la URV destaca que elements com la forma de l'aula, el tipus de mobiliari, la il·luminació, l'acústica i els recursos tecnològics no només són detalls decoratius o funcionals, sinó que tenen un impacte directe en les metodologies que s'hi poden desenvolupar. Un espai rígid tendeix a afavorir només una relació vertical entre professorat i alumnat, mentre que els espais reconfigurables i tecnològics obren la porta a processos més complexos com analitzar, avaluar o crear.

Mercè Gisbert, del Departament de Pedagogia, apunta que l'arquitectura per si sola no garanteix resultats educatius positius. L'aprenentatge és fruit d'una interacció dinàmica entre persones, metodologies, espai i tecnologia. Per això, un espai tradicional pot ampliar les seves possibilitats si s'hi integren eines digitals flexibles i, al revés, un espai innovador pot fracassar si no s'utilitza amb objectius pedagògics clars.

Incorporació de la tecnologia i la participació de l'estudiantat

Com s'integra la tecnologia sense complicar?

Els investigadors defensen una "integració invisible" de la tecnologia: que aquesta estigui present sense cridar l'atenció ni generar càrrega addicional per al professorat o els serveis tècnics. Jordi Duch explica que sistemes fàcils d'utilitzar, compatibles entre si i que no distreguin són clau perquè tota l'atenció es centri en l'aprenentatge.

Aquesta tecnologia pot anar des de pissarres digitals interactives fins a entorns immersius o plataformes que permeten la interacció en temps real. També s'inclou la intel·ligència artificial generativa, que pot personalitzar itineraris formatius, oferir retroacció immediata o donar suport en l'avaluació. Tot això, sempre que s'implementi de manera accessible i coherent amb les activitats educatives.

Per què és clau la participació dels estudiants en el disseny?

Molta part dels campus s'han dissenyat des del punt de vista del professorat i la gestió, cosa que ha afavorit aules magistrals i despatxos individuals mentre que manca espai obert i reconfigurable. Roger Miralles, de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura, destaca que incorporar l'estudiantat en el procés de disseny ajuda a identificar necessitats reals, evitar errors i adaptar els espais a les diverses maneres d'aprendre.

A més, el redisseny ha de tenir en compte la diversitat d'orígens, capacitats i trajectòries de l'estudiantat. L'accessibilitat i la inclusió han de ser presents des del principi, amb mobiliari ergonòmic, il·luminació regulable, accessos amplis i tecnologies de suport per a necessitats motrius, sensorials o cognitives. També es planteja integrar la perspectiva de gènere per evitar reproduir desigualtats en l'ús dels espais i recursos.

Canvis organitzatius i propostes pràctiques per a la transformació

Quins reptes organitzatius comporta l'adaptació d'aules?

La transformació d'espais no es limita a canviar taules o instal·lar pantalles. Espais flexibles poden requerir sistemes nous de reserva, personal capacitat per adaptar aules i que el professorat pugui configurar-les de forma autònoma. Els autors subratllen que cal un canvi cultural: passar de maximitzar l'ocupació a buscar la configuració més adient per a cada activitat.

Aquest canvi s'hauria d'aplicar a tres nivells: l'aula i la pràctica docent, els programes i departaments, i finalment les polítiques i infraestructures universitàries. La coordinació entre aquests nivells és clau per garantir que els canvis siguin efectius i sostenibles.

Com començar a transformar les aules sense grans inversions?

Els investigadors coincideixen que no cal esperar grans pressupostos ni nova construcció per iniciar la transformació. Intervencions de petita escala, com reorganitzar el mobiliari, aprofitar passadissos, zones comunes o espais exteriors, i incorporar eines tecnològiques senzilles poden generar millores importants.

Aquestes accions permeten a les universitats amb limitacions arquitectòniques i pressupostàries començar a avançar cap a entorns més favorables per a l'aprenentatge actiu i col·laboratiu. El que realment importa, segons l'estudi, és posar la pedagogia i les necessitats de les persones al centre del disseny, més enllà de la infraestructura física.

Font de l'article: Universitat Rovira i Virgili